James Bond è una spia britannica molto bella e atletica

Un dels arguments recurrents dels defensors de la llengua inclusiva és que, si el gènere masculí inclou les dones, és perquè vivim en una societat heteropatriarcal que les vol invisibilitzar. La relació que s’estableix entre gènere i sexe és bastant incomprensible si tenim en compte que en la immensa majoria de casos les diferències de gènere no tenen absolutament res a veure amb el sexe. El gènere té un contingut semàntic generalment impredictible que ens estalvia sovint manllevar nous elements lèxics perquè, amb un simple canvi de gènere, tenim un terme nou: la diferència entre un assecador i una assecadora és de gènere, i com aquest exemple en podem trobar centenars: el pas / la passa, el curs / la cursa, el terra / la terra, el roc / la roca, el mòbil / la mòbil i un llarguíssim etcètera.

Naturalment, quan es tracta de masculins que es refereixen a homes, podem crear femenins que es refereixin a dones: doctor / doctora, enginyer / enginyera, infermer / infermera… Però el mateix mecanisme ens permet crear termes que no tenen res a veure amb les dones: el bandoler / la bandolera, el carter / la cartera, el tenor / la tenora, el baríton / la barítona.

Al meu col·lega i amic Paolo Roseano li dec el títol d’aquest article i altres exemples, com ara “Maria Callas è un soprano bravíssimo” perquè en italià paraules com spia, recluta, sentinella i guida pertanyen al gènere femení i d’altres com soprano, mezzosoprano i contralto al masculí, al marge del sexe de les persones en qüestió.

L’arbitrarietat del gènere és palesa també en què, històricament, les paraules poden canviar de gènere. En portuguès hem vist canviar a cometa en o cometa, a fantasma en o fantasma, a fim en o fim, a mapa en o mapa i a tigre en o tigre. Però no tots els canvis han seguit la direcció femení > masculí. També o catàstrofe ha acabat en a catàstrofe, o linguagem en a linguagem, o origem en a origem i o foca en a foca.

Els exemples no s’acaben mai. Per què ens podem trobar amb “un pomer” i “una pomera”, o “un llimoner” i “una llimonera”, però en canvi tenim “ametllers” i “avellaners” (però no ametlleres i avellaneres) i també tomaqueres i mongeteres (però no tomaquers i mongeters)? Doncs perquè sí. I sembla que això no ens ha preocupat mai.

Si tornem a les persones, un argument recurrent és que si parlem d’“enginyers” o d’“advocats” només pensem en homes (suposo que igual que quan parlem de “banquers”, “accionistes” i “empresaris” tot i que aquests rarament apareixen en les formes inclusives “banquers i banqueres”, “els i les accionistes” “persones empresàries”…). Estaria bé que ens demanéssim, però, en què pensem quan parlem de “senyories”, “excel·lències” o “autoritats”, a veure si el nostre imaginari depèn tant del gènere com ens volen fer creure. I també estaria bé que penséssim si quan parlem de “les detingudes” quan tots són homes no li estem posant un parany al cervell que abans ha de rumiar si són homes o dones que en el fet que estan empresonats. I quan es parla de “presos i preses” en realitat s’estan establint dues categories de presos que, tot sovint, porten a oblidar la Carme i la Dolors. Us proposo un autotest: a quines presons hauríeu de visitar-los? Podeu avaluar vosaltres mateixos quines us han costat més de recordar i treure’n les conclusions oportunes. I ara fem-ho a l’inrevés: a quines presons hauríeu de visitar-les?

“Les llengües ens igualen perquè no n’hi ha de millors que d’altres”

Carme Junyent

Per més que ens vulguin fer creure que el masculí és el gènere inclusiu perquè els homes ho han decidit així, el fet és que aquesta creença està atribuint als homes un poder que no tenen. I encara pitjor. Està negant un fet fonamental: que les llengües ens igualen perquè no n’hi ha de millors que d’altres. Si fos possible manipular-les ja fa temps que hi hauria llengües més riques o més desenvolupades que d’altres. 

En general, en les oposicions que es donen entre elements lingüístics, n’hi ha un –el no marcat– que, o bé inclou el marcat o bé no en diu res. Entre el singular i el plural, el singular és el no marcat. Si diem “El gat és un mamífer carnívor de la família dels fèlids” estem dient el mateix que si diem “Els gats són mamífers carnívors de la família dels fèlids”. O si dic “El llapis és un estri per dibuixar i escriure a mà” estic dient el mateix que si dic “Els llapis són estris per dibuixar i escriure a mà”. En el cas dels numerals, els cardinals són els no marcats respecte dels ordinals, per això podem dir: “És el tercer de quatre germans” o “És el germà que fa tres de quatre germans”, però no podem dir “Quart més quart, vuitè”. Per què tanta polseguera quan aquest fenomen es dona en el gènere i no diem res quan es tracta del nombre o els numerals?

Una de les característiques de les categories no marcades és que, quan s’incorporen nous elements a la llengua, acostumen a entrar per aquesta categoria. Fa poc, es van publicar al DOGC els termes normalitzats pel Consell Superior del TERMCAT. Entre aquests, hi ha pocs verbs però els que hi ha (empoderar, desescalar) han entrat tots per la primera conjugació que és la menys marcada. Això és ben habitual i ningú no ho qüestiona: Ningú no diu que si de tuit en fem tuitar; de trol, trolejar; de bloc, blocar, etc. és perquè “algú” ho ha decidit. Ho fem espontàniament perquè, com a parlants, seguim els dictats de la llengua i no dels homes. I quan es tracta de substantius? Doncs gairebé tots entren pel masculí. Tants que gairebé podem fer la llista exhaustiva dels que entren pel femení: pitahaia, cabraüva, lenga, douca, mahàgua, mansònia, sucupira, zingana. Tots aquests corresponen a tipus de fusta, però n’hi ha molts altres de la mateixa categoria que entren pel masculí: curupai, iroc, macoré, niangó, ramin, wengé… Fins aquí podríem dir que és una qüestió formal, els que acaben per a àtona entren pel femení i els altres pel masculí. Però resulta que hi ha un tipus de fusta anomenat panga-panga que també entra pel masculí. Aquesta vegada sembla que era el torn de les fustes però també els ha tocat als tes. I aquí, que ens trobem? Doncs que tots sense excepció entren pel masculí i tots excepte un acaben amb a àtona: bantxa, guenmatxa, hojitxa, kombutxa, massal txai, matxa i sentxa.

Pel que fa als anglicismes, excepte swinger i nimby que poden concordar en masculí i femení, la resta entra pel masculí: brànding, catfishing, espòiler, pèting, pretèxting, rootkit, sèxting, skimming, trol. Si venen d’altres llengües, el resultat és el mateix: anona, bondage, brocolet, iuzu, kokigami, noni, surimi, tsaixin, xoi-sum, zentai, etc. Són tots masculins.

Entre els termes que s’han acceptat n’hi ha uns quants que pertanyen al món de la zoologia, és a dir, zoònims. Els noms dels animals són característics perquè fan ben evident que no hi ha relació entre gènere i sexe. I, quan per motiu de proximitat/utilitat dels animals, la diferència és pertinent, tret d’alguns casos com gos/gossa, gat/gata, el que fem és distingir-los amb termes diferents i no amb marca de gènere: bou/vaca, cavall/euga, gall/gallina, ase/somera, porc/truja, etc. Històricament, els zoònims d’origen grec que passen pel llatí empren el femení com a no marcat quan acaben amb a àtona: balena, medusa, pantera, hiena, salamandra… i, quan és el grec el que els va manllevar, també: zebra, girafa, etc. Més endavant, quan ens van arribar zoònims de les llengües d’Amèrica, passa el mateix: llama, vicunya, iguana entren pel femení. En tots els casos, quan la terminació és diferent, el no marcat és el masculí: rinoceront, hipopòtam, dromedari són inequívocament grecs; i jaguar, colibrí, cobai i tauró tenen el seu origen en les llengües d’Amèrica. Però més endavant, quan comencen a arribar zoònims provinents de les llengües d’Àfrica, Àsia o Austràlia sembla que es compleix la norma: el nyu, el zebú, el cangur. Però què passa quan acaben amb a àtona?: impala, panda, coala. Ja entren pel masculí, és a dir, pel gènere no marcat al marge de les qüestions formals. I què ha passat amb els zoònims incorporats en la darrera normalització? Una vegada més, entren pel masculí: elani, kákapo, ninox, rascló weka, takahé i todi i, també, baza, kaka i malcoha. És a dir, tots els zoònims entren pel gènere no marcat, altrament dit masculí, i no hi ha cap relació entre el gènere i el sexe.

Ja només em queda una pregunta per fer: que la major part de paraules noves s’incorporin pel masculí és una qüestió de sexisme o és que, potser, la llengua funciona com funciona al marge de la voluntat dels parlants?