I les llengües de Sibèria, què ens expliquen?

D’arguments per defensar la diversitat lingüística n’hi ha per triar i remenar. N’hi ha un, però, que acostuma a passar desapercebut: les llengües normalment ens expliquen històries força interessants dels pobles que les parlen. Aquestes històries, però, acostumen a venir amagades en forma de paraules manllevades d’una altra llengua amb la qual han estat en contacte. 

L’exemple més conegut és el dels topònims o els noms de lloc. Sabem, per exemple, que històricament els bascs havien ocupat un territori més ampli que l’actual gràcies al fet que al Pirineu trobem força topònims d’origen èuscar: la Val d’Aran és, de fet, la Vall de la Vall. A Anglaterra, tots els rius avon són d’origen celta; en gal·lès modern la paraula per dir ‘riu’ és precisament afon. Els registres històrics de la gran majoria de llengües europees ens permeten veure aquestes connexions i reconstruir com els parlants de cada llengua s’han anat movent. Les traces que les llengües es deixen les unes a les altres, però, poden passar més desapercebudes en llengües sense tradició escrita, encara que la lingüística sovint ens ofereix mecanismes per treure’n l’entrellat. Fixem-nos en el cas de Sibèria.

Al nord-est de Sibèria, la República de Sakhà és la unitat administrativa sub-nacional més gran del món. La República és gairebé tan gran com l’Índia, però hi viuen encara no un milió de persones, de les quals un terç viuen a la capital, Yakutsk. Té, doncs, una densitat de població baixíssima. Això segurament no és pas estrany si tenim en compte que el clima a la República de Sakhà deu ser un dels més extrems del planeta. A Yakutsk mateix les temperatures oscil·len dels 60 sota zero a l’hivern als gairebé 40 positius de l’estiu. Tot i aquest clima tan inhòspit, a la República hi conviuen força comunitats de llengües diferents: els propis sakhàs, de qui porta el nom la República i coneguts sovint per l’exònim rus de ‘iacuts’; els evens, evenkis, txuktxis, iukaguirs i russos. Tret dels evens i dels evenkis, que parlen llengües emparentades, la resta de llengües són totes de famílies lingüístiques diferents i no estan relacionades entre sí. A més, a excepció del iukaguir, totes tenen llengües parentes llunyanes fora de la República. Tot plegat un trencaclosques força complicat: com és que totes aquestes comunitats de llengües diferents han anat a espetegar fins aquí? 

El perquè és difícil de saber. El que sí que podem esbrinar, però, és el trajecte per on han anat passant alguns grups fins a arribar a la seva localització actual tot mirant les característiques de cada llengua. Agafem el sakhà com a exemple. Aquesta llengua forma part de la família de llengües túrquiques i està emparentada amb el turc o el kazakh, de què us parlava al febrer en aquest altre article. El fet que la resta de parlants de llengües de la mateixa família siguin tots a uns quants milers de kilòmetres cap al sud-oest ja ens fa sospitar que els sakhàs, de fet, es devien assentar a la seva localització actual en algun moment. Però d’on venien? Aquí la lingüística també ens ajuda: l’origen geogràfic d’una família lingüística s’acostuma a establir al lloc de més diversitat. Els sakhàs, doncs, devien sortir de l’Àsia Central, lloc en què es concentra la màxima diversitat lingüística dins de la família túrquica.

A partir d’aquí, la lingüística històrica ens ajuda a reconstruir el trajecte dels sakhàs amb una combinació de trets lingüístics i de fets extralingüístics. En aquest cas, l’arribada de l’Islam a l’Àsia Central a principis del segle VIII ens ajuda a situar en quin moment els sakhàs en marxaren: els sakhàs no practiquen l’Islam sinó que mantenen el xamanisme i altres pràctiques pròpies. Així doncs, com a molt tard devien marxar d’Àsia Central a finals del segle VII. Lingüísticament, per altra banda, en sakhà trobem força manlleus d’origen mongòlic: salgın ‘vent’ o moğoi ‘serp’ en sakhà es corresponen a salhi i mogoi en mongol modern. A través d’aquests préstecs, doncs, podem saber que els sakhàs primer es desplaçaren cap a l’est abans de fer camí cap al nord, ja que els pobles de llengües mongòliques estan assentats a l’actual Mongòlia i les zones limítrofes al sud de Sibèria. I encara una altra dada lingüística: en sakhà el sistema de casos en què s’expressen la majoria de relacions gramaticals comparteix moltes similituds amb el de l’even i l’evenki, moltes més que amb les seves parentes llunyanes túrquiques. Així doncs, l’arribada dels sakhàs al nord-est de Sibèria no pot ser pas gaire recent, ja que un canvi estructural com aquest requereix força temps.

La lingüística, doncs, sovint ens permet d’entendre molt més que un codi lingüístic i ens ofereix la possibilitat de reconstruir de quina manera els pobles s’han anat desplaçant al llarg de la història. Això, però, només és possible si es defensa alhora la diversitat lingüística: sense parlants de kazakh, mongol o evenki seria difícil d’esbrinar com els sakhàs han anat a parar al nord-est de Sibèria. Però cal també anar amb peus de plom i no arribar a conclusions de manera precipitada: de l’evenki ens han arribat al català ‘xaman’ i ‘xamanisme’, però això no vol dir pas que els catalans vinguem de Sibèria.