Isabel Crespí

Isabel Crespí

Filòloga. Investigadora predoctoral a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB)

Faltes d’ortografia? Si aquest fos el problema…

El problema no són les faltes, el problema és que tenim gent a la universitat que no sap llegir, ni escriure, ni pensar.

Resulta que fa dos dies El País va publicar un article que es titulava així “La epidemia de las faltas de ortografía escala hasta la universidad.” BOOM! Una allau d’opinions inunda les xarxes. Moooltes persones mooolt indignades perquè a la universitat els estudiants fan faltes. Bé, estimats, em sap greu anunciar-vos que això no és nou i que ja fa temps que ho diem. No, els estudiants no saben escriure sense fer faltes, ni dins ni fora de la universitat. Jo també tinc estudiants dels graus de Periodisme i de Traducció que s’escandalitzen si els dius que cada falta d’ortografia els restarà mig punt en un examen (“Quina barbaritat! Així segur que suspendrem!”). Ara bé, el problema no és (només) aquest. El problema és que tenim gent a la universitat que no sap llegir, ni escriure, ni pensar. A les nostres aules sovint ens topem amb estudiants que no saben, ni tan sols, expressar un pensament, una idea senzilla, d’una manera ordenada, coherent i intel·ligible.

Evidentment, la pregunta del premi gros és: com pot ser que aquests estudiants arribin a la universitat? O, encara pitjor, com pot ser que en surtin escrivint pràcticament igual? I per què ho permetem? Perquè no oblidem que aquí tots tenim responsabilitats: estudiants, professors d’instituts, professors d’universitat, directors, pares, mares, correctors, inspectors… i també, i molt més important, consellers i ministres encorbatats que ens maregen amb canvis superficials i insuficients en el sistema educatiu, que inspiren una sensació a mig camí entre ràbia i pena, tot alhora i mal barrejat. Una mica com allò que deia Lampedusa de canviar-ho tot perquè res no canviï. Els motius del fracàs són molts i diversos, de la mateixa manera que també són moltes i diverses les persones que en tenim alguna responsabilitat, que hi estem, d’una manera directa o indirecta, implicades.

A veure, aquest sistema NO funciona. Algú ho dubta, encara? Un sistema que permet que un estudiant escolaritzat a l’escola pública durant més de deu anys arribi (i surti!) de la universitat sense saber llegir ni escriure en condicions, no funciona. I no, no són només els estudiants. Sí, és cert que cada vegada llegeixen menys, que la inversió de temps en xarxes socials, influencers, Operación Triunfo i els challenges de moda ens ho posa molt difícil. Però no ens enganyem, això no és tot. No tot és cosa del WhatsApp, l’Instagram i Netflix. Si els estudiants fallen perquè, després de dotze anys a l’escola pública, encara no saben llegir ni escriure com toca, és que alguna cosa estem fent malament. És, també, perquè nosaltres els hem fallat. Els hem fallat perquè els havíem de garantir una formació de qualitat i no ho hem fet. El sistema els ha fallat. Un sistema que fa temps que està estancat, que no ens permet avançar, progressar. I ja n’hi ha prou de dir mentides, d’amagar-ho, dissimular-ho, mirar cap a un altre costat i després espantar-nos perquè els estudiants -oh no!- fan faltes d’ortografia. Ens hem estancat en una manera de fer, d’ensenyar i de transmetre que no ha sabut actualitzar-se i adaptar-se a les noves necessitats i mancances dels estudiants.

Des del meu punt de vista, hi ha dos kits de mesures que s’haurien d’aplicar de manera urgent. D’entrada, calen recursos i canvis a gran escala. Als senyors engominats i amb vestits fets a mida que fan com que es dediquen a l’educació, escoltin: s’han d’invertir diners en l’educació pública, tant la secundària com la superior. I s’hi han d’invertir ja. Si volem millorar, s’han de canviar els plans d’estudi i s’han d’actualitzar els continguts i les metodologies anacròniques. Encara que a vegades ens ho sembli, resulta que ja no vivim en els anys seixanta. S’han d’acabar les aules massivitzades i la manca de recursos. S’ha de garantir la formació del professorat, perquè estigui sempre actualitzat i preparat per a la innovació i els canvis. Als instituts i a les universitats. S’han de facilitar ajudes per poder atendre les necessitats d’estudiants amb trastorns d’aprenentatge, estudiants nouvinguts o estudiants amb discapacitats, entre d’altres. S’ha d’acabar la imposició d’haver de treure’s uns estudis en un temps determinat, fix i igual per a tothom; com si tots tinguéssim el mateix ritme d’aprenentatge, com si tots necessitéssim el mateix temps per activar i desenvolupar les mateixes competències. S’ha de contemplar i respectar la diversitat, en tots els nivells i en totes les seves cares. No tots els estudiants són iguals, i molt menys dels 15 als 20 anys, ni tenen la mateixa facilitat per adquirir uns coneixements o uns altres.

En aquest sentit, un bon company (amb experiència a les aules dels instituts i de la universitat) em recordava que també cal honestedat. Em deia “en el sistema d’ensenyament de Catalunya hi ha un problema de manca d’honestedat. Crec que seria millor dir les coses més clarament. Em sembla que això permetria veure que hi ha mancances molt importants en molts sentits i que, a la vegada, es fa una feina molt considerable en els diferents nivells.” I té tota la raó. Si ens hi posem, si demanem i fem canvis, fem-los sempre des de l’honestedat, reconeixent les mancances que tenim i treballant per cobrir-les, però també reconeixent i agraint l’esforç per la feina ben beta i el respecte pels avenços que hem aconseguit fins ara.

Em consta que els instituts són plens de professors valents, treballadors, apassionats i carregats d’il·lusió i vocació que volen canviar les coses, que volen ensenyar els estudiants d’una manera efectiva, real, que volen marcar la diferència, acompanyar-los en un procés d’aprenentatge actiu, eficient i satisfactori. Alguns d’ells van estudiar la carrera amb mi (des d’aquí us envio salutacions i us agraeixo, des de l’admiració, tanta feina i tants esforços). Professors que hi dediquen el doble d’hores de les que cobren, que es paguen de la seva butxaca cursos d’innovació docent, que investiguen sobre com poder atendre les necessitats d’estudiants amb perfils diversos, que estudien les llengües dels estudiants nouvinguts, que s’esforcen per estar al dia amb les anomenades ‘noves tecnologies’, les TIC, les TAC, i vés a saber què més. En resum, que s’hi deixen la pell. Però que, massa sovint, s’han de conformar amb “fer el que poden”. Perquè la situació és la que és. Volem ensenyar els estudiants a llegir, a escriure, a no fer faltes, a tenir un criteri propi… però, senyors, han provat vostès a fer una assignatura pràctica de llengua catalana en una aula amb 30 estudiants (en el cas de les universitats, a vegades en aules de 60 estudiants o més), alguns d’ells amb dislèxia, d’altres amb dèficit d’atenció, amb uns recursos antiquats i un programa que ens obliga a cobrir 19373 temes en un curs acadèmic de 9 mesos (a les universitats, a vegades, en assignatures quadrimestrals)? Els animo a intentar-ho. I ja m’explicaran si aconsegueixen que aquests estudiants aprenguin moltes coses. Després encara ens queixem que els estudiants fan faltes. Les faltes? Això rai! Si han après a estructurar un text, dona gràcies. Senyors, ens calen recursos. I ens calen ja.

Sí, ja ho sé, en la conjuntura sociopolítica actual, aquests canvis semblen una mica quimèrics (‘flipats’, que en dirien els nostres estudiants), perquè no entren en l’ordre del dia d’un govern i d’una societat que pateix molt per les banderes i molt poc per la formació (fins que arriben els titulars d’El País, és clar). Una inversió de temps i de recursos en una educació pública, digna i de qualitat sembla ben bé impossible en aquest moment. Però potser és hora, ara més que mai, de tornar-hi a insistir.  Aprofitem cada titular, cada queixa, cada informe i cada estadística per tornar-ho a reivindicar. Deia Villangómez que voler l’impossible ens cal. Doncs demanem el que és impossible, perquè la causa bé ho val.

D’altra banda, hi hauria el kit de les mesures que sí que són factibles i es poden aplicar a curt termini. Els canvis a una escala més petita. Les mesures del rigor. Les de la responsabilitat. Més enllà d’intentar fer la nostra feina amb il·lusió, passió i ganes, d’estar al dia en innovació i coneixement, també cal que siguem rigorosos. Potser ja basta de pensar que els estudiants tenen dret diví a l’aprovat. Basta de fer creure a persones que no estan preparades que sí que ho estan (perquè no és veritat!). Això és una irresponsabilitat molt greu. Un professor no hauria d’aprovar un estudiant que no ha assimilat bé una matèria i que no està preparat per seguir avançant. Per exemple, un estudiant que a les proves d’accés a la universitat treu un 0’5 de l’examen de català (jo n’he corregit uns quants, d’aquests) és que no estava preparat per fer-lo. Però algú li va dir que sí. Algú li va aprovar l’assignatura i li va dir que podia fer l’examen de la Selectivitat i, fins i tot, accedir a la universitat i estudiar una titulació. Algú el va estafar. No es poden aprovar els estudiants que no estan preparats. I no, tampoc per llàstima o per fer-los un favor. Perquè tanmateix no els en fem cap, de favor. A més del fet que la bufetada se l’emportaran a l’examen de la Selectivitat, estem estafant l’estudiant i la mateixa universitat, perquè intentem enviar-hi alumnes que no estan preparats per arribar-hi, que no tenen (encara) els coneixements, les competències i la maduresa suficient per a estudiar una titulació universitària.

Alguna vegada també he sentit allò de “bé, ja ho aprendrà l’any que ve”, però tampoc val, perquè sol topar-se amb un “això ja ho hauria de saber i jo no tinc temps de dedicar-m’hi”. I, ja se sap, avui per això i demà per allò… i els buits mai no es cobreixen. És així com els estudiants van passant d’un curs a un altre, tant als instituts com a les universitats, sense tenir uns coneixements i unes competències bàsiques ben assimilades. Siguem rigorosos, encara que ens pesi.

Segueixo parlant de responsabilitat. Les direccions dels centres no haurien de pressionar professors perquè aprovin estudiants que no han assimilat els coneixements necessaris. Els pares i pares (a títol individual o en associacions) tampoc haurien de pressionar les direccions dels centres perquè aprovin els seus fills si no han adquirit aquests coneixements. Molts estudiants van passant d’un curs a un altre sense estar preparats per avançar perquè sempre hi ha un motiu per no posar remei a les mancances, per no parar-se a treballar-les com cal. I tanmateix, insisteixo: no els fem cap favor, als estudiants. Quan es detecta un problema, un coneixement no assimilat, unes competències no adquirides, hem d’actuar per mirar de resoldre’l, no posar-li un pegat que sabem que no aguantarà.

Potser és hora que tots els involucrats, d’una manera directa o indirecta, en l’educació pública, tant la secundària com la superior, assumim les nostres responsabilitats, que fem un exercici de reflexió i d’autocrítica i que anem per feina, intentant canviar allò que està al nostre abast per mirar d’encarrilar la situació. Com deia, si tots (tots!) els que hi juguem algun paper, tant dins com fora de les aules, intentéssim remar en una mateixa direcció, des de l’honestedat, la responsabilitat i el rigor, potser tindríem una oportunitat d’aconseguir aquest canvi.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació