Eva Monrós en el record

El GELA (Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades) ha obert un projecte a Verkami per publicar les reflexions que Eva Monrós, lingüista que pertanyia al grup i que va morir el 20 de març d’aquest any, penjava el seu blog en forma de llibre. Carme Junyent ens la recorda en aquest article.

L’Eva Monrós va ser una lingüista membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades. Com a lingüista va deixar una obra considerable, sobretot si tenim en compte que va morir prematurament als 40 anys. Però més enllà de la lingüística, els qui vam tenir el privilegi de conviure-hi i de treballar amb ella, vam saber que, amb la seva mort, desapareixia una persona excepcional. Una persona que va saber transformar el seu món i que, malgrat tenir tots els motius per queixar-se, només va retornar bonhomia, calidesa, paciència i una ironia finíssima que ben segur que la van ajudar a sobreviure.

L’Eva va néixer amb dues malalties genètiques, una de les quals la va deixar cega amb 18 anys i finalment la va matar. L’altra li va causar dolor sempre, cada dia, tots els dies, a totes hores. Un dolor del qual només ens assabentàvem si la portava a l’hospital, o si no podia venir a alguna reunió perquè havia de fer algun tractament. Mai no la vam sentir queixar-se. I la veritat és que fins i tot ens oblidàvem que estava malalta. De fet, ens n’havíem oblidat. Tant, que la seva mort ens va agafar com si fos una cosa inesperada, com si no haguéssim sabut des del primer dia que hauríem de viure la seva pèrdua. L’Eva era cega, és veritat, però era tan autònoma que fins i tot la seva ceguesa, havíem oblidat. Fa uns anys vam assistir a un congrés a Santiago de Compostel·la. En una de les parades que vam fer, quatre de nosaltres tornàvem cap al cotxe quan ens vam adonar que ella no hi era. Després li vaig dir que la culpa era seva, que ens tenia tan acostumats a fer-ho tot com si hi veiés, que ja ni érem conscients que en un lloc desconegut ens necessitava. El dia abans de morir, la vam anar a veure al Clínic. Ella ho sabia, que es moria; nosaltres l’havíem vist molt pitjor altres vegades i ens pensàvem que se’n sortiria, com sempre. Ens va dir que, com que aquesta vegada seria llarg, ens hauria d’explicar com gestionava el correu. Jo li vaig dir que ho hauria d’explicar a algú altre, perquè jo sóc un desastre en qüestions informàtiques, i ella, rient, em va dir: “No t’amoïnis, és tan fàcil que fins i tot ho pots fer tu”.

Jo conservo aquesta darrera ironia com el seu millor regal, però tots podríem explicar un munt d’anècdotes que mostren que era una persona excepcional. De fet, ella les sabia explicar millor que nosaltres, i ho va fer en el seu blog. Per això hem decidit publicar-lo, perquè tots pugueu rebre alguna cosa del molt que l’Eva tenia per donar. El fragment que segueix n’és una mostra.

Opinions curioses

L’altre dia em vaig topar amb un senyor ben interessant. Tenia veu de gran, potser 80 anys, pausada i rogallosa, i una visió agradablement particular dels cecs.

Jo caminava per un xamfrà de l’Eixample quan em va aturar, sense més ni més. Em va tenir el parell de minuts que va durar la conversa agafada suaument del braç. Primer, com si sabés que anava a buscar un autobús dues travessies més enllà, em va informar de tot el que em trobaria pel camí, remarcant unes obres en una façana. Em va semblar molt amable per part seva i així li ho vaig manifestar.

Després em va fer una petita dissertació sobre el que pensava sobre els cecs, els sords i la gent sense aquestes discapacitats. Les seves paraules van anar més o menys així:

—Vosotros, los que no veis, teneis un privilegio, porque percibís mucho más que nosotros. Mira, el maestro Rodrigo era ciego, Salinas era ciego [no em consta que el poeta Pedro Salinas fos cec; potser es referia a Borges], Beethoven era sordo… Porque vosotros percibís cosas que nosotros nos perdemos. Los que vemos y oímos nos perdemos el subconsciente. Yo no te compadezco, yo te admiro.

Jo, sorpresa, vaig parlar poc. Vaig assentir a la genialitat dels mestres que anomenava i vaig agrair-li l’elogi per la part que em tocava. Me’n vaig acomiadar amb un somriure i una nova mostra d’agraïment.

Era sorprenent la senzillesa de la seva expressió, la naturalitat i la convicció amb què manifestava un parer segurament ben meditat. I em va arribar molt endins l’elogi explícitament no tacat de compassió. Perquè elogi i compassió són dos conceptes que se solen barrejar en la ment de la gent quan pensa en els cecs i altres discapacitats.