És com que literalment parlem així

Fa uns dies rondava per la xarxa un fragment del programa La Fábrica de Gabriel Rufián on Marc Giró repetia el seu mantra personal sobre parlar de pressa: la gent pobra, les dones, els homosexuals i els “desgraciadets” en general hem de parlar a ritme de metralleta per poder col·locar allò que volem dir entre els espais que els homes i els rics de parla pausada ens permeten. Hi ha també una onada de bromes a les xarxes sobre el segon filtre que les dones hem de passar després d’escriure un mail laboral: un per l’ortografia i un altre per esborrar exclamacions, jo-pensos i jo-crecs. És una bona notícia que la sociologia aplicada al llenguatge surti de l’acadèmia i arribi al mainstream, però el que hi ha darrere de la broma continua latent.

La reina de la sociologia del llenguatge al llarg dels últims anys ha estat Deborah Cameron, una lingüista escocesa amb una barbaritat de llibres dedicats a estudiar les diferències discursives entre homes i dones. El seu argument principal és que la percepció que tenim de la conversa té un biaix de gènere: en un debat on una dona i un home parlin exactament el mateix temps, la sensació que ens quedarà és que ella ha parlat molt més. Per falta de costum i per misogínia generalitzada, la veu d’una dona que parla ens sobta, fet que demostra que Giró té raó i que, si no cridem i llancem el missatge a correcuita, difícilment serà escoltat abans de ser unes pesades (és molt recomanable aquest article de Noelia Ramírez sobre les dones que parlen de pressa a la ficció).

Hi ha un altre focus d’estudi més desenvolupat en el món anglosaxó que a casa nostra, que vol demostrar com s’utilitzen algunes formes de parla concretes per deslegitimar les dones joves. A l’hora d’observar per on va la feminitat occidental estàndard, el tir fàcil és la família Kardashian, i lingüísticament parlant, hi ha quatre costums molt arrelats entre les germanes: el vocal fry, l’uptalk, i les paraules “like” i “literally”. Els dos primers són registres de parla molt típicament estatunidencs (de classe alta del sud de California, de fet): el vocal fry consisteix en acabar les frases amb un to greu i gutural (semblant al d’un malalt amb grip), mentre que uptalk vol dir acabar les afirmacions com si es tractés d’una pregunta. Cap dels dos registres ha arribat gaire al català, però sí que ho han fet el “com” i el “literalment”.

El “like”, el nostre “com”, té múltiples usos lingüístics, dels quals dos es consideren més utilitzats per les dones en el llenguatge oral. El primer és el s’utilitza per citar: “em van encomanar feina just abans de plegar i jo em vaig quedar com: és broma?”. El que es fa amb aquest “com” no és citar de forma literal allò que es va dir, sinó expressar un estat d’ànim en una situació concreta. El segon ús és el de crossa, és a dir, una expressió utilitzada per guanyar temps mentre es parla (com “saps?”, o “és a dir”): “aquest pis és com molt petit”, “això que dius és com que fa pensar”. Aquest segon “com” s’utilitza instintivament per organitzar les idees o expressar una actitud concreta respecte a allò que s’està dient: amb un “com” al mig, l’afirmació és menys contundent i, per tant, l’emissor es distancia del seu missatge. Pot semblar covard, però en alguns contextos aquest allunyament entre emissor i missatge ajuda a desrobotitzar la conversa i guanyar proximitat amb l’interlocutor. Que les dones ho utilitzin més és una herència de l’espais típicament ocupat (el privat), de temes de conversa habituals (íntims) i de seguretat a l’hora de parlar. Tanmateix, un estudi canadenc de l’any 2000 va comprovar que tenim l’oïda feta a fixar-nos més si és una dona qui utilitza el “com”, i a associar-ho automàticament a un nivell baix d’educació, encara que molts homes utilitzin també la crossa. Com deia Cameron amb el càlcul del temps parlat, l’entonació o les crosses (és a dir, com parlen) son més ràpidament identificades i criticades a les dones que no pas als homes (dels quals interessa què diuen).

Passem al “literalment”. Les germanes Kardashian utilitzen aquest adverbi a tort i a dret, arribant a desposseir-lo del seu significat original per convertir-lo en una crossa que només aporta intensitat al missatge (“literalment, avui estic molt cansada”). Aquest ús de l’adverbi s’ha estès arreu, només cal donar una ullada al Twitter català. Això no vol dir que qualsevol dona nascuda a partir dels noranta no entengui el significat de la paraula “literalment” o que no sàpiga parlar en un registre formal quan escau, sinó que el mot ha adoptat un ús performatiu.

No fa gaire, l’Ofèlia Carbonell repassava en un article a Catalunya Plural les formes de la feminitat entre les generacions més joves. Parla sobre la “bimboficació”, és a dir, la tendència d’algunes noies a adoptar una estètica molt exagerada en allò que és estereotípicament femení (rosa xiclet, ungles postisses, etc.) com a resistència a la misogínia. Convertint en desagradable a ulls masculins allò que fins ara era imposat, guanyen la partida sense canviar les normes del joc. L’any 2015, el món anglosaxó va posar el focus sobre la manera de parlar de les Kardashian com a estratègia per ridiculitzar-les a elles i, de pas, a qualsevol dona jove a qui se li escapés una crossa d’aquest tipus en públic. Des de llavors, el “literalment” i el “com” han passat a formar part del discurs de resistència contra la misogínia. Les crosses aporten subjectivitat al missatge i l’allunyen de la robotització, és a dir, de la falsa objectivitat amb què parlen la majoria d’homes. Tot utilitzant deliberadament expressions, una estètica o atributs femenins que han estat manipulats per no prendre-se-les seriosament, les dones més joves fan una caricatura d’elles mateixes com a acte polític. El que semblen dir amb tot plegat és que eliminar vicis del vocabulari o una estètica imposada en segons quins contextos és poderós, però apropiar-se’ls i desdibuixar-los encara pot ser-ho més.