Els temps que corren

Quan ens apropem a cap d’any, no podem evitar parlar del temps: mirem enrere fent balanç de l’any que ha passat, però també posem la vista al futur, amb expectatives de cara a l’any que ve. Però ens hem fixat en com parlem del temps, un concepte tan quotidià i a la vegada tan abstracte i difícil d’expressar? La recerca lingüística ens diu que les llengües humanes tendeixen a representar allò abstracte per mitjà de conceptes d’un àmbit més tangible. En aquest sentit, s’ha observat que moltes llengües del món, molt sovint, fan servir metàfores d’espai per referir-se al temps. L’espai, però, tot i ser perceptible físicament, no deixa de ser un concepte complex, amb diverses dimensions, formes i posicions. Per tant, encara que moltes llengües coincideixin en el fet de conceptualitzar el temps com a espai, no totes ho fan de la mateixa manera. I és més, dins de cada llengua també trobem múltiples maneres d’utilitzar la metàfora del temps com a espai. 

Fixem-nos bé en allò que acabem de dir: Quan ens apropem a cap d’any, mirem enrere fent balanç de l’any que ha passat, però també posem la vista al futur, amb expectatives de cara a l’any que ve. Quanfem servir l’expressió ens apropem a cap d’any, els parlants del català entenem que els esdeveniments temporals tenen una situació fixa en l’espai i que nosaltres (les persones, els parlants) som qui ens anem movent de l’un a l’altre. En aquesta metàfora, els parlants recorremel camí del temps: normalment diem que avancem en direcció al futur, mentre que si seguim Marty Mcfly , en la pel·lícula Retorn al Futur, diríem que retrocedim al passat. Tot i així, també parlem de l’any passat i de l’any que ve. En aquest cas, conceptualitzem el temps de la manera contrària: nosaltres som estàtics, mentre que qui és en moviment són els anys, els dies, les hores. Per això utilitzem expressions com les hores passen volant, venen dies difícils, els temps que corren, el pas dels anys…Però llavors… ens movem nosaltres o es mou el temps? Les dues coses. Som incongruents? Bé, potser sí, però no som els únics. Aquestes dues maneres de conceptualitzar el temps es coneixen respectivament com a moving ego i moving time i totes dues es troben simultàniament en moltes altres llengües del món. Sense anar gaire lluny, en anglès es diu we are approaching Christmas (‘ens apropem a Nadal’) però també time flies (‘el temps vola’).

Si el temps és un viatge (sigui qui sigui qui estigui en moviment), doncs, en quina direcció va? On es troba el futur i on és el passat? Els parlants del català ho tindríem claríssim: el futur és davant nostre i el passat és darrere nostre. Això ho deixem entreveure en expressions que hem utilitzat en la introducció a aquest article (mirem enrere (al passat) i de cara al futur); o  també en altres, com els darrers mesoso encarar l‘any. En definitiva, en català tendim a situar la línia del temps en un eix sagital on el futur és davant nostre i el passat, darrere. Però això no és sempre així en totes les llengües i ni tan sols és sempre així en català. Podem trobar llengües, com el xinès mandarí, el min nan, el coreà i el japonès, on el temps es conceptualitza en un eix vertical. En coreà, per exemple, l’expressió ‘fa deu anys’ és sib nyeon wie (‘deu anys amunt’) i ‘deu anys més tard’, sib nyeon alae (‘deu anys avall’). Aquesta manera de veure i expressar el temps, però, no ens hauria de semblar llunyana. De fet, en català fem el mateix quan parlem de l’altaedat mitjana i la baixa edat mitjana, o quan ens donen un marge de dos diesamunt o avall de la data d’entrega prevista: allò més alt és més vell, mentre que allò més baix és més nou.

També podem trobar llengües que, com el català, facin ús de l’eix sagital, però amb la posició del passat i el futur intercanviats. El cas més conegut és el de l’aimara, una llengua ameríndia parlada als Andes. En aquesta llengua, la paraula bàsica per dir davant/front (nayra) també s’utilitza amb el significat de passat, mentre que la paraula que significa darrere també és l’expressió bàsica per construir els temps de futur. Aquest principi, de fet, té molta lògica: allò que es té davant, allò que es pot veure, és allò que ja ha passat, mentre que el futur, encara imprevisible, és darrere, fora del camp de visió. 

Un altre exemple seria el del haussa, una llengua txadiana parlada sobretot a Nigèria i al Níger i extesa també als països veïns. Els parlants d’aquesta llengua, de la mateixa manera que els parlants de moltes altres llengües de l’Àfrica occidental, conceptualitzen el temps com una seqüència d’objectes. Però al contrari de com ho faríem en català, quan parlen de dos esdeveniments futurs consecutius, diuen que el més llunyà és davant i el més proper és darrere. Pels parlants del haussa, per tant, Nadal va darrerede Sant Esteve. Un altre cas on el futur precedeix el passat (tot i que d’una altra manera) seria el dels parlants del toba, una llengua mataco-guaicurú de l’Argentina. Els parlants d’aquesta llengua conceptualitzen el temps de manera circular. Imagineu-vos ser dins d’un cercle: allò visible és el present, allò que comença a sortir del camp de visió és el passat més proper, allò que queda fora de vista representa tan el passat com el futur més remots i, per tancar el cercle, allò que és a punt de tornar a entrar dins del camp de visió és el futur més immediat. La idea del temps cíclic, però, tampoc ens és nova: Karl Marx deia que la història es repeteix, i els anglesos el citen all year round.

Trobaríem encara moltes més opcions. La diversitat de maneres de conceptualitzar el temps de què tenim constància a través de les llengües és un pou sense fons. La frase que cada llengua representa una manera diversa de veure i entendre el món, potser malgastada però certa, pren aquí tot el sentit. Sigui des de la perspectiva que sigui, amb els temps que corren, cal que, vingui d’on vingui i tingui la forma que tingui, aquest sigui un bon any nou!