Els hereus de l’1O: un perfil cultural dels protestants de la sentència

Quins són els referents culturals dels joves manifestants catalans que han sortit al carrer?

Clàudia Rius

Clàudia Rius

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol.

“La confusió emocional ha estat el pa de cada dia”, explica el Ferran, de 20 anys. Som diumenge i l’estudiant universitari repassa la setmana de la sentència, que tot just s’acaba. Des que dilluns es va ocupar l’aeroport per denunciar la condemna d’entre 9 i 13 de presó dels presos polítics catalans, Catalunya ha viscut un gran nombre de manifestacions de nord a sud. Però el que ha sorprès no ha sigut la queixa, sinó qui la feia i com. Els joves no han volgut saber res del moralisme de l’oprimit i s’han plantat al carrer amb una idea al cap: l’autodefensa és necessària davant l’opressor. Quin és el rerefons cultural que s’amaga darrere aquests nois i noies?

La Berta, l’Elena i el Ferran han estat una setmana manifestant-se regularment. El que ho ha fet menys, ha sortit al carrer quatre dies de set. Acompanyats del mòbil, en un context entre revolucionari i mainstream, els tres troben difícil definir com se senten. Tenen entre 19 i 20 anys, i aquest dilluns han retornat a les classes a l’espera de com avancen els esdeveniments. L’Elena i la Berta van tenir el seu primer mòbil amb dotze anys, i el Ferran amb tretze. És a través d’aquest aparell -amb el qual accedeixen a WhatsApp, Instagram, Youtube, Twitter i Telegram, aquesta última aplicació en ocasions comptades- per on s’han informat i coordinat durant tota la setmana.

El context cultural dels joves del 2019 ve marcat per l’ús de la tecnologia, però també pels discursos que aquests darrers anys s’han estès en capes àmplies de la societat, com l’independentisme, el feminisme, el pacifisme o, el darrer any, la lluita pel canvi climàtic. “Cuideu-vos” ha sigut una de les consignes més repetides aquesta setmana, perquè el feminisme ja no és destriable del marc argumental dels més joves, sobretot dels universitaris. Així queda palès en les explicacions de l’Elena: “Entre nosotras ha habido una relación de cuidados y hemos tejido una red afectiva muy fuerte; te sentías segura rodeada de gente, te calmaban si estabas nerviosa, el agua y la comida era de todas, se repartía ropa para taparnos”.

El Ferran també destaca el reconfort que els joves s’han donat mútuament: “Si estant sol en plena acció em trobava a qualsevol persona coneguda, pel mínim que fos ens fèiem una abraçada molt intensa i somrèiem dient-nos: ‘Tot bé?’ […] Passem por, però som capaces de coordinar-nos, ajudar-nos i cuidar-nos sense ni tan sols veure’ns les cares.” Si entenem la cultura com una “amalgama de valors, significats, convencions i artefactes que constitueixen les realitats diàries socials”, com la definien el 2010 els psicòlegs socials Kitayama i Park –la psicologia també ha entrat amb força en el panorama cultural els darrers anys-, i mirem al nostre voltant, concloem que tant la reivindicació de la llibertat de la dona, a nivell global, com la reivindicació de la llibertat de Catalunya, a nivell territorial, són dos pilars forts dels canvis ideològics socials, polítics i culturals d’aquests últims 10 anys.

I és precisament en aquests 10 anys quan han crescut i s’han fet majors d’edat les persones nascudes al voltant del 2000. Després de nou anys de mobilitzacions pacífiques, si comptem que la primera manifestació multitudinària pel dret a decidir va ser l’any 2010, aquests joves han arribat a una edat prou adulta just a temps per respondre a la sentència amb uns aldarulls que és el primer cop que es donen des de l’inici del procés. La setmana se salda amb 28 persones empresonades i 200 detingudes, la majoria entre 19 i 25 anys, segons apunten els advocats d’Alerta Solidària. Aquests joves estan en el punt de mira, perquè han posat a prova un altre dels discursos culturals més assentats a Catalunya aquesta darrera dècada: la desobediència pacífica.

La defensa del dret d’autodeterminació de Catalunya, el feminisme i el pacifisme expliquen el context cultural en què creixen aquests marrecs, i el xoc frontal amb què topen per part dels poders fàctics espanyols. Per parlar de dates clau: sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya, l’1 d’octubre del 2017, infants i adolescents viuen per primer cop en primera persona la repressió violenta de l’Estat, davant d’unes urnes; sobre el feminisme, el 7 de juliol del 2016, un grup de cinc homes coneguts com La Manada viola una jove de divuit anys a Navarra –entre els acusats, un membre de l’exèrcit Espanyol i un de la Guàrdia Civil-, i no és fins després de tres anys i múltiples reivindicacions populars que el Tribunal Suprem els sentencia a 10 anys de presó; i sobre el pacifisme, el 14 d’octubre del 2019 els jutjats emeten la sentència contra els 9 presos catalans, tots ells defensors de la no-violència, i fins i tot dos d’ells enviats a la presó per desconvocar pacíficament una manifestació.

Però paral·lelament a aquests discursos que engendrarien valors positius, els joves que ara ronden la vintena creixen també en el context de la crisi econòmica del 2007, just quan aquells nens i nenes començaven a entendre les paraules que els adults feien servir per designar el món; i la crisi de l’habitatge posterior que encara dura i que s’uneix amb la crisi climàtica i els toca de ple. La del 2000 és una generació que s’ha instruït en valors emancipadors, però que estructuralment s’ha trobat en un món en plena decadència i necessitat de canvi. Mentre els pares els animaven a creure que la societat acabaria sent justa, la realitat política, econòmica i climàtica, per dir-ne algunes, els demostrava el contrari.

Com totes les generacions, aquests joves catalans no només compten amb el context cultural actual, sinó també amb l’heretat, format a base dels referents tradicionals, la tendència política històrica o els esdeveniments traumàtics de cada país –guerres, dictadures…-. Normalment, aquest rerefons s’atribuïa al fet de pertànyer a un espai físic, però la globalització i els moviments migratoris han acabat derivant-lo a la memòria de les pròpies persones. És així com la generació dels 2000, i no només ella, ha interioritzat que a Catalunya una persona pot viure sense parlar català ni interessar-se per la cultura del país, sense adonar-se –o, clarament, adonant-se’n- que aquesta és una arma de doble fil pels estats que intenten imposar una cultura majoritària sobre una minoritària. En els territoris que no tenen sobirania sobre si mateixos, l’arrelament a una terra i a la seva forma de ser no és físic sinó voluntari, i això posa en risc tot el seu sistema cultural.

La cultura ens explica, però alhora som nosaltres mateixos –i en gran part, l’Estat o els grans poders empresarials que tenen la força per fer-ho– els que modelem els artefactes i les tendències que marquen aquesta cultura. Els nostres referents culturals són alhora els nostres referents aspiracionals; les nostres eines culturals són alhora les nostres vies de comunicació amb la cultura. Sortim del nivell macro, doncs, i anem al micro: quina cultura consumeixen els joves que aquests dies s’han enfrontat a la policia, davant l’astorament dels adults de la societat? Quins són els seus referents i com arriben a ells? La música, els videojocs i les sèries són les pràctiques culturals més esteses en els nois del 2000, i cal afegir-hi també totes les mostres audiovisuals que els arriben dia rere dia a través d’internet.

Comencem amb Instagram, la xarxa que permet als joves demostrar, a partir de proves visuals, que no són subjectes passius sinó que van a llocs, es troben amb gent i “fan coses”, com deia Rajoy. Aquesta xarxa de fotografia i vídeo és una de les més utilitzades del moment. Diàriament, 250 milions d’usuaris hi pugen stories, càpsules de vídeo molt breus. En una setmana de protestes al carrer, aquesta plataforma ha servit a molts joves per demostrar la seva versió dels fets i difondre’ls. I això no només s’explica pel mitjà en si, sinó per la manca de confiança que molts d’aquests nois i noies, criats sota l’esperança de justícia, senten cap a uns mitjans de comunicació que fa anys que criminalitzen tots els grups i valors en què ells creuen: des de polítics a activistes; des de la llibertat a la no-violència.

En paraules de la Berta, “el que es veu a la tele és molt diferent de la realitat, estant a les manifestacions t’adones de moltes coses i entens les actuacions dels manifestants”. Això és el que ells compten explicar a través de les xarxes socials. A Instagram també sobresurt el fenomen dels influencers, persones amb un gran nombre de seguidors especialitzades en diferents temàtiques, sovint relacionades amb la moda i els problemes del primer món, però alguns també polititzats, tot i que pocs s’han pronunciat sobre la sentència dels presos. “Cap de les persones que segueixo s’ha manifestat en relació als fets ocorreguts aquesta setmana a Barcelona”, diu la Berta. El Ferran explica que segueix pocs influencers, però que com a molt mira el Lagarder Danciu, “que sí que s’ha posicionat a favor de la causa catalana”.  L’Elena fa referència a la Sara Lauper, que sí que ha parlat sobre el tema, però descarta trobar gaire més influencers que ho facin. La resta “son libfem y solo se dedican a vender”, sentencia, tornant a entrellaçar lluites.

Sense allunyar-nos gaire d’Instagram, passem a la música. La progressiva desaparició dels discos i la consolidació de Spotify i YouTube ha suposat, per una banda, la precarització de bona part de la indústria musical, però per altra banda també ha generat nous tipus productes, d’un èxit més efímer, autoproduïts i sovint concebuts com a peces individuals –per exemple, molts joves publiquen cançons gravades entre amics sense tenir la voluntat de treballar un disc sencer-. La democratització dels aparells que permeten enregistrar so també ha suposat un auge de la música urbana, que pels nascuts al tombant de segle sona a ritme de rap i de trap. A més, la música es mou per les xarxes i té una difusió immediata, sense necessitat de cap filtre adult. Destacar és difícil, però les visites acostumen a acumular-se laboriosament si generes prou contingut i d’una qualitat acceptable.

Un clar exemple d’aquest paradigma és la cançó Llàgrimes de sang del grup de Sabadell Flashy Ice Cream, publicada arran de la sentència. Parlem amb el Pol i amb el Carles, de 24 i de 25 anys respectivament; el primer, cantant del grup, i el segon, DJ, tècnic audiovisual i dissenyador. Els dos van anar al bloqueig de dilluns a l’aeroport d’El Prat i van decidir que aquella mateixa setmana havien de treure una cançó sobre tot el que estava passant. El Pol va acabar d’escriure un esborrany que ja tenia començat, dijous van gravar-la al seu propi estudi, divendres van fer la Marxa per la Llibertat de Sabadell a Barcelona i van gravar el vídeo, i dissabte van acabar de muntar-ho tot i penjar-ho a Youtube i a Instagram, on dos dies després ja té més de 32.000 reproduccions.

“Vam pensar de publicar la cançó a Instagram TV perquè és on tothom està pendent”, explica el Carles. “Per un canal convencional segurament no l’hauríem pogut treure mai”, aclareix el Pol, que fa especial esment al fet que al principi van decidir no penjar la cançó a Spotify “perquè és la plataforma que paga millor i no volíem que ens diguessin oportunistes per cantar sobre el que estava passant aquesta setmana mateix”. Finalment, però, Flashy Ice Cream ha decidit publicar la cançó a Spotify, després que gent diversa els ho hagi demanat, i han volgut deixar clar que “tot el que recaptem anirà per la causa, per exemple, per Sanitaris per la República”. Un altre grup, també molt jove, que ajuda als ferits durant les confrontacions amb la policia o amb els fatxes que encara avui poden manifestar-se amb simbologia franquista.

Llàgrimes de sang, diuen, va sortir perquè “el que està passant és un abús de poder en tota regla”, tot i que asseguren que “no volem vincular la imatge del grup exclusivament a l’independentisme, però és que la repressió és cap aquí i nosaltres només demanem diàleg i votar”. Quant a la imatge del vídeo, el Carles explica que tot és un sol pla, perquè no tenien més temps i perquè els va semblar que fer un recull de fotografies o gravacions de la setmana quedaria massa efectista. I la vostra família ha sentit la cançó? “La meva es caga, després del cas del Valtonyc”, apunta el Pol; “Tots tenim una mare patidora”, diu el Carles. Tot i això, tenen clar que “si no ho fem nosaltres no ho farà ningú”, i que “com més gent publiqui cançons com aquestes, més incentivem la creació sense por d’aquest tipus de música”. A més, també expliquen que ells no tenen fills, i que senten que tenen menys a perdre que els adults.

De la mateixa manera que ho han fet els Flashy Ice Cream, altres músics catalans han creat contingut amateur que han difós per les xarxes socials, com la cançó F*ck a tot arreu d’Acros, Tsunami democràtic de La Lloba o Estado crítico – rap per la llibertat de Tellez. Alguns cantants joves més comercials, com els catalans Raoul i Miki o la valenciana Alba Reche d’Operación Triunfo, també han fet referència al conflicte. De les xarxes també neixen altres tipus d’obres creatives, com les il·lustracions de Sara Forés. En general, la generació dels 2000 té uns gustos culturals molt eclèctics que encaixen amb l’obertura, la llibertat i la comprensivitat que el moviment queer els ha ensenyat a través del feminisme. L’Elena, la Berta i el Ferran expliquen que escolten música de tot tipus, des de reagge a rock, cantautors de diverses llengües, música popular o reggaeton.

A part d’utilitzar internet i escoltar música, la pràctica cultural que més duen a terme els joves és jugar a videojocs. Alguns nois d’entre 15 i 20 anys m’expliquen que juguen al Fifa 20, al Fornite o al Resident Evil. L’Elena diu que ella juga al mòbil, “al Parchís, a uno de una arquera y poco más”. El canvi de plataforma és important, perquè com explica Jamie Madigan al llibre Getting Gamers, els videojocs han ensenyat com fer que una activitat sigui “satisfactòria, divertida, social, i a més enganxi”, i això s’ha aplicat a molts altres camps de la vida diària més enllà de la consola. El disseny dels videojocs s’ha aplicat a tot tipus d’empreses que, per exemple, imiten d’ells els esquemes de captació d’usuaris i de recaptació de petites quantitats de diners. Culturalment, Catalunya demostra que les manifestacions també s’han gamificat. Les mobilitzacions independentistes fa temps que persegueixen un objectiu amb la finalitat única d’aconseguir-lo i, d’alguna manera, passar de nivell i encaminar-se cap a l’objectiu següent; ni que sigui només simbòlicament, com als videojocs.

Part d’aquesta tendència a la gamificació també té a veure amb l’auge de les anàlisis psicològiques i neurocientífiques. Segons Madigan, “bona part de l’èxit dels videojocs passa per entendre les ments, els processos de pensament, els processos de presa de decisions, i les emocions dels jugadors”. A part d’aquest efecte lúdic i orientat segons el qual també funcionen les convocatòries catalanes –incloses les de la setmana de la Sentència que tants joves han involucrat-, aquests productes també suposen un “estat mental de desindividuació” causat per la poca responsabilitat individual real que hi ha en el joc, que també porta a no reprimir els impulsos. Caldria veure si totes aquestes actituds, que es poden dur a terme gràcies a l’anonimat i a la manca de repercussió física del que s’està fent quan es juga, influeixen també en els hàbits actitudinals dels joves en contextos violents. Per altra banda, experts en videojocs com l’Oriol Ripoll expliquen que la generació gamer “mira el seu entorn de diferent forma, més horitzontal i col·laborativa”, fet que també quedaria palès en les manifestacions d’aquesta setmana.

Per acabar, les sèries. Potencialment, tots els productes culturals que consumim poden deixar un pòsit en nosaltres. En el cas de les sèries, a Catalunya la repercussió que Merlí va tenir en els joves va ser notòria i va suposar una requalificació de la filosofia per part d’un públic ampli, però la CCMA ha decidit no apostar per les sèries en català aquest hivern, i en general el Govern no fomenta la creació de contingut audiovisual català (o, almenys, subtitulat en català), ja sigui informal o professional, per plataformes com Instagram, Netflix o HBO. Els joves que aquesta setmana han sortit al carrer miren, sobretot, sèries i influencers americanes o espanyoles.

La Berta explica que s’ha reenganxat a Friends, però que aquests darrers mesos ha mirat La casa de papel (l’ha deixat a mitges, especifica) i Las chicas del cable, així com How to get away with a murder o 13 reasons why, Stranger Things i Les de l’Hoquei, aquesta última catalana. El Ferran diu que li agraden Breaking Bad i Peaky Blinders. L’Elena també cita La casa de papel, How to get away with a murder, i Vis a Vis. Tot ho veuen a través de l’ordinador. Relacionat amb la setmana de protestes, el cas de la sèrie més influent és el de La casa de papel, perquè ha donat una segona vida –o tercera, o quarta- a la cançó Bella Ciao, que tots els estudiants, tinguin el rerefons cultural que tinguin, han cantat pels carrers de Catalunya després de veure com això a la sèrie simbolitzava la resistència. 

“Dimecres al matí, després d’haver viscut amb orgull la nit de dimarts, em vaig despertar amb molta por pel que pogués arribar a passar i per quines serien les conseqüències”, diu el Ferran, que el dia abans s’havia endut “tres cops de porra i alguna empenta”. Com explica Albert Lloreta en uns tuits en què crea un paral·lelisme entre els joves protestants de Hong Kong i els catalans, aquests nois i noies “no són idealistes estúpids, saben que tenen les de perdre però creuen que la confrontació directa amb la policia és la millor (l’única?) manera d’alentir el procés i deixar constància històrica que no estan d’acord, que no faran com la generació dels seus pares.”

La Berta, el Ferran, l’Elena, el Pol, el Carles, i tots els seus companys que aquests dies han sortit al carrer, promogut missatges a les xarxes socials o creat cançons de protesta, han crescut amb valors culturalment oposats al que ells percebien de la realitat. Mentre creixien, han sentit a parlar de llibertat, de pacifisme, de feminisme, de respecte pel medi ambient, i s’han trobat amb un món a la deriva per culpa de tot el contrari. Aquesta setmana, les forces de seguretat, controlades per l’Estat Espanyol, han pegat i empresonat als fills de l’1O que finalment han dit prou al doble relat. Són els catalans nascuts al voltant de l’any 2000, i la seva és una cultura digital, oberta, autoproduïda i respectuosa, a les antípodes de l’Espanya repressiva, però que tampoc en té prou amb la Catalunya simbòlica. Ara falta veure quant de temps poden mantenir el ritme del que ells anomenen “la revolució”, amb l’ajuda també dels adults, i com afecta això a l’estratègia general de l’independentisme. Mentrestant, una pintada dels joves a les parets de Rambla Catalunya parla per si sola: “Si no ens deixeu somiar, no us deixarem dormir”. D’aquells desencants, aquesta cultura.

Nota: Aquest article no especifica cap cognom dels entrevistats ni tampoc aporta cap fotografia seva més enllà de la que els propis artistes puguin difondre, per tal d’assegurar al màxim la seva seguretat.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació