Els gestors culturals fan la carta als Reis

La crisi posa a prova un any més la resistència del món cultural. Marisol López, gestora de reconeguda trajectòria, ens descobria no fa gaire al seu blog el perfil de quinze gestors culturals menors de 40 anys que ja destaquen per la seva maduresa i el lloc de responsabilitat que ocupen. Hem demanat a aquests joves agents culturals que ens expliquin com pensen afrontar l’any que comença. Cristina Riera, Pep Salazar, Valentí Ovideo, Ferran López, Jordi Novell, Andreu Garrido, Lau Delgado i Marta Ardiaca fan la carta als Reis, encara que no existeixin.  

Encetem un nou any i una nova legislatura. El 2013 fa pujada, o baixada, segons com es miri. Pinten bastos en tots els discursos. Davant de plantejaments tan catastrofistes, els gestors culturals han de respondre amb una bona política de preus, teixint noves complicitats i encertant estratègies. Hem convidat a gestors culturals menors de 40 anys a fer les seves previsions i expressar els seus millors desitjos per aquest any que encetem. Tots ells han respost un qüestionari que podeu consultar fent clic sobre l’enllaç que trobareu en cada nom que citem al llarg d’aquest recull d’impressions.

“Venim d’una situació de crisi accentuada des de finals del 2010. Durant aquest 2013 la crisi afectarà moltíssim el consum”, diu Jordi Novell, gerent del grup Enderrock. “La responsbilitat que tenim els agents culturals és fer una cultura no regressiva; és a dir, provocar el mínim d’exclusió cultural en funció dels ingressos de les famílies. Això ha d’afectar la política de preus dels nostres productes, i en aquest sentit l’administració ha de tenir-hi coses a dir (per exemple, només donar recursos a aquells que els traslladen al preu de les entrades o els productes)”, remata Novell. Valentí Oviedo, gerent del Teatre Kursaal de Manresa, es proposa fer front a la crisi “mantenint els preus dels espectacles (la demanda no accepta preus més elevats, per tant, l’IVA pot ser el 10%, el 21% o el 40%  que el públic està disposat a pagar fins a un punt), i per tant decidim no apujar els preus, i a més a més, comunicar-ho i dir-ho per fer-los sentir còmplices del teatre i seguir comptant amb el seu suport”. Pep Salazar, Director Executiu de l’OFFF Festival, ho té molt clar: “Cal adequar els projectes en marxa a les capacitats reals de finançament, i restar un 10 per cent per si de cas. I intentar fer el màxim de projectes internacionals”.

Ara més que mai cal establir prioritats a l’hora de gestionar els escassos recursos de què disposem. Ferran López, administrador de Produccions Contrabaix, de Sant Feliu de Guíxols, té molt clar que és l’hora de “concentrar els esforços en allò que sigui essencial per al receptor del projecte, i reduir o eliminar la resta. Cal Seleccionar molt bé els projectes estratègics en els quals assumir el risc limitat que podem assumir”. Des d’Enderrock, Jordi Novell té molt clar que ara convé “concentrar-se en idear noves visions, nous objectius i noves estratègies, protegir les marques i projectes que s’estan desenvolupant, perquè tot allò que es deixi de fer, serà molt difícil reprendre-ho a curt termini”. Lau Delgado, director i productor audiovisual, aposta per “diversificar més l’activitat i incrementar totes les estratègies de col·laboració, ja sigui per a fer l’activitat com a generar nova feina”.

Per a Valentí Oviedo “els recursos han d’estar dalt de l’escenari i comunicant el que fem dalt de l’escenari. Com en el futbol que els diners han de ser al camp, en un teatre el protagonisme ha de ser a escena, i la platea plena de públic.  A partir d’aquí s’articula l’obtenció de recursos privats i públics. Però al final la justificació d’un equipament és quants espectacles s’han programat, quina tipologia o qualitat  d’espectacles, i a quant públic ha arribat, i per tant, quants ciutadans han pogut gaudir de l’equipament”.

Més enllà de la pura administració financera dels recursos, ara és l’hora, segons Pep Salazar, de fer valdre tres exigències: “Criteri, experiència acumulada, marge d’error nul”. Cristina Riera, consultora en gestió cultural, es proposa defensar la cultura “més enllà de pressions interessades i circumstàncies temporals. I seguir confiant més que mai en la força de la xarxa de persones i la necessitat de rehumanitzar la vida, les relacions socials i professionals, la cultura”.

Cristina Riera insisteix que sense ètica no hi ha estètica: “Cal defensar els drets socials que tants anys i tant esforç van requerir. Sense respecte i sensibilitat cap a les persones, no hi ha cultura que personalment m’interessi. Però evidentment crec també que la cultura és un dels drets socials essencials a preservar, des de l’accessibilitat i la diversitat. Així que demanaria que es garanteixin les condicions necessàries per a una cultura plural i humanitzada, no només avaluada a partir de la seva rendibilitat econòmica”. En aquesta mateixa línia Marta Ardiaca afirma: ‘Hem de ser capaços de veure -i fer veure- les coses de manera diferent de com ens les volen fer veure’.

Andreu Garrido, impulsor de la plataforma UmésDos aposta “per compartir tot allò que ens ajuda a desenvolupar-nos professionalment: experiència, coneixements, contactes, bibliografia, eines tecnològiques i, sobretot, el contacte viu entre professionals”. Cal, doncs, fer xarxa i teixir complicitats. En la seva carta als Reis, Ferran López també demana “poder sumar complicitats i talent per portar a bon port els nous projectes, i finançament per a fer sostenible el camí”. Jordi Novell també demana reponsabilitat als bancs i certesa a la classe política, perquè “la incertesa és el pitjor dels escenaris per a treballar”. En aquesta mateixa línia, Valentí Oviedo té molt clar que si pogués fer la carta als Reis demanaria “reduir l’iva del 21% al 10%, i que la Generalitat pagués les subvencions compromeses dels 2010, 2011 i 2012…”

Finalment Pep Salazar demana que la cultura ocupi un espai central en el debat identitari actual. “I que la societat entengui que la cultura és la millor eina per sortir de l’atzucac, atès que genera educació, energia positiva i il·lusió”. Al capdavall, però, el més important és vetllar per la qualitat, diu Jordi Novell, perquè només “la qualitat dels productes culturals ens farà ser competitius aquí i arreu”.