Els 18 regidors del NO al català

El Pati del Palau de la Virreina acull fins al 26 de juny l’exposició “1975. Els regidors del NO al català”, que repassa la controvèrsia al voltant de l’ensenyament de la llengua catalana en els últims anys del franquisme i la importància de la mobilització ciutadana d’oposició al règim, que va prendre la llengua com a element identificador. I ho fa a partir de l’examen minuciós d’un fet concret: el dels 18 del no.

La relació del règim franquista amb la llengua catalana va ser de forta persecució i repressió. El Règim va eliminar la presència del català de l’espai públic i va provar de dificultar la seva existència també a l’espai privat. Des de l’inici, algunes veus dins el Règim van manifestar que la persecució era contraproduent, perquè alimentava l’oposició, i que era preferible assimilar la llengua catalana com a peculiaritat folklòrica. Durant els anys seixanta, la represa catalanista va posat el tema de forma permanent sobre la taula, però degut a les divisions internes del Règim, no es va arribar a dur a terme una acció coherent per desmobilitzar la llengua.

Com a resposta a la qüestió de la llengua, l’any 1970 es va aprovar la Ley General de Educación, que contemplava el finançament de classes de llengua catalana a les escoles de primària “como medio para lograr una efectiva incorporación de las peculiaridades regionales al patrimonio cultural español.” Aquest tema, però, no s’havia traduït en mesures oficials. Davant d’aquest fet, la mobilització veïnal –d’entitats culturals i professionals– havia estat important. Els militants antifranquistes, amb el suport –col·laboratiu o resignat– d’algunes juntes veïnals, havien desafiat obertament al Règim. A més a més, des de 1969 s’havien produït mobilitzacions cíviques –des d’Òmnium Cultural, l’Orfeó Català, el Centre Excursionista de Catalunya, entre d’altres­– reivindicant l’ensenyament de la llengua catalana. Des de 1974 el tema havia estat repetidament present en notícies i cartes al director en diaris i revistes.

En el plenari del 4 de març de 1975, dedicat als pressupostos municipals d’aquell any, el regidor Soler Padró presentava una esmena per finançar classes de català a les escoles de primària. La reacció dels regidors va ser irada i contundent: la proposta es rebutjà per 18 vots en contra, 9 a favor i 7 abstencions. La premsa va tenir un paper decisiu en la difusió del cas. El moviment ciutadà, amb el protagonisme en mans de la Federació d’Associacions de Veïns, va reaccionar de manera decisiva, prenent els fets com una veritable provocació, i obligant al Règim a rectificar el consistori de Barcelona. Es van destinar els diners consignats i es van crear tres comissions per a la llengua, literatura, història, art, i tradicions i costums catalanes. Ara bé, entre els regidors que les integraven la majoria havia votat que no a l’esmena del plenari i, de la tasca d’aquestes comissions res no n’ha transcendit.

L’any 1977, La Trinca dedicava una cançó de “7 anys i un dia” a aquests fets: “18 jutges”.

N’era una reunió amb un cap de vila
i de regidors n’hi havia una pila.
Tralarala-la-la, que voten, que voten
Tralarala-la-la, per al català.

No ho sabria dir, si és que algun ho desitja,
si n’eren divuit o dotzena i mitja.
Tralarala-la-la, que voten, que voten,
Trolorolo-lo-lo, i voten que no.

Després d’anys d’ensopiment
torna a vibrar Barcelona,
doncs es pregunta la gent
perquè vol l’Ajuntament
tocar-nos allò que no sona.

Catalans aquesta gent
dient no, ha dit que si,
fotem-els-hi un monument
i ara que no ve d’aquí
que el pagui l’Ajuntament.

Com ha de ser el monument
si escolteu be us ho direm
seguidament:

A sobre d’un núvol tret dels pastorets,
i com si es tractés d’una estàtua romana,
i els divuit regidors despulladets
tots seriosos i ballant una sardana.

I allà a sota el monument, un jardinet
tot ple de mates d’alfals i cosconies
i que el cuidin i el mantinguin regadet
amb aigua del Manzanares tots els dies.

I per posar el monument
amb els divuit regidors
tenim el lloc escaient:
el carrer de Robadors.

I s’obligarà als coloms
a volar per sobre el lloc
que per molt que s’hi caguessin
sempre fora massa poc.

Divuit jutges d’un jutjat,
divuit jutges d’un jutjat,
divuit jutges d’un jutjat,
divuit jutges d’un jutjat,
dient no, l’han ben… cagat …

Tal i com apunta el comissari de l’exposició, Martí Marín, els fets dels 18 del no són una clara mostra de com els ajuntaments van ser les darreres institucions en mantenir en actiu a les autoritats franquistes. No va ser fins després de les segones eleccions generals el març de 1979, que es van renovar els consistoris municipals. Això sí, pels primers consistoris democràtics, la ciutadania no va reelegir gairebé cap alcalde de la dictadura, tot i que molts dels integrants dels consistoris van ser “reciclats” per la UCD i, posteriorment integrats a Convergència de Catalunya i Unió Democràtica de Catalunya.