Saim Dušan Inayatullah

Saim Dušan Inayatullah

Lingüista. Membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat, GLIDI

El serbocroat: una llengua que (ja) no existeix

La política mana per sobre dels “criteris lingüístics” a l’hora de delimitar llengües

Ens sap greu informar-vos que el serbocroat ja no existeix. Nosaltres també estem corpresos, però la vida és així. I quan diem vida, no volem dir que “la lingüística” és així. El que volem dir és que “la política” és així. Ens expliquem.

Parella serbo-croata

La Iugoslàvia socialista del 1945 al 1991 va ser una federació oficialment multiètnica i multilingüe, però va tenir una llengua clarament majoritària, la principal a quatre de les sis repúbliques federals i l’única que es feia servir a l’exèrcit: el serbocroat. El nom dual d’aquesta llengua reflecteix la diversitat d’identitats nacionals que hi ha dins del seu domini lingüístic. Avui en dia, però, el terme «serbocroat» ha desaparegut del discurs públic en aquest domini lingüístic i si algú s’atreveix a utilitzar-lo aviat es trobarà amb una reprimenda terminològica: “aquesta llengua (ja) no existeix”.

Com pot ser que una llengua parlada per més de setze milions de persones deixi d’existir d’un dia a l’altre? Com delimitem les fronteres d’una llengua? Com decidim que a partir d’una línia imaginària es parla una llengua, i a l’altra banda una altra? La resposta és que (1) no se sap, i (2) no podem fer-ho. De criteris se n’han usat molts, la majoria dels quals tenen poc a veure amb la lingüística: criteris polítics o religiosos sobretot. Un dels criteris amb certa base lingüística —tot i que, com comprovarem, del tot qüestionable— és la intel·ligibilitat mútua. Si dues varietats lingüístiques són intel·ligibles entre elles, és que formen part d’una mateixa llengua.  

Si apliquem el criteri d’intel·ligibilitat mútua al serbocroat, arribarem a la conclusió que el que parla la majoria de la població de Zagreb d’una banda i la de Belgrad de l’altra són la mateixa llengua. Algú de Zagreb i algú de Belgrad tindrien si fa no fa la mateixa capacitat de comunicar-se que un barceloní i un valencià. Tanmateix, un serbi no s’hauria d’esforçar massa més per poder entendre un macedoni, i el macedoni ja està reconegut com a llengua independent, des de tan aviat com el 1945 —any de la formació de la Iugoslàvia socialista. Així, la intel·ligibilitat mútua no ens porta gaire lluny a l’hora de distingir si dos codis formen part de la mateixa llengua. A casa nostra veiem com no tira enrere alguna gent en defensar que català i valencià són llengües diferents.

La cosa no s’acaba aquí, però: deixant de banda l’alt grau d’intercomprensió, cal dir que els dos estàndards lingüístics són gairebé idèntics. No hi ha quasi cap característica estructural que diferenciï el croat literari o estàndard de l’equivalent serbi: a totes dues gramàtiques oficials hi podem trobar exactament les mateixes declinacions i conjugacions, el mateix sistema d’accent tonal, les mateixes regles de col·locació de clítics, o qualsevol altre element de gramàtica o pronunciació normativa que ens pugui interessar. 

En què rau la diferència, llavors? Potser en l’escriptura, diran alguns. A Croàcia l’únic sistema d’escriptura en ús és l’alfabet llatí, mentre que a Sèrbia l’alfabet tradicional és el ciríl·lic, igual que a Bulgària, Macedònia, Ucraïna o Rússia. Ja d’entrada podríem descartar aquest criteri pel fet que l’escriptura no és un element estructural de la llengua, sinó un afegit cultural posterior, una eina que ens permet enregistrar la llengua més que no pas llenguatge en si, però en el cas del serbocroat no cal anar tan lluny. A Sèrbia tots dos alfabets són oficials i ensenyats a les escoles, i si bé la constitució sèrbia estipula que el ciríl·lic és l’alfabet preferent (i per consegüent tots els documents oficials de l’Estat són en ciríl·lic), es publiquen més llibres en alfabet llatí, per no parlar de la dominància quasi total del llatí a internet.

En realitat, la diferència que s’aplica avui dia, des del desmembrament de Iugoslàvia, és un criteri polític, ètnic i religiós (aquests dos últims íntimament lligats). Un serbi ètnic de Croàcia probablement dirà que la seva llengua és el «serbi» encara que el seu parlar sigui més semblant al dels seus veïns d’ètnia croata que al dels seus compatriotes de Sèrbia. De la mateixa manera la població bosníaca de Sèrbia i Montenegro diu parlar «bosnià», i els croats de Sèrbia, Montenegro i Bòsnia parlen «croat».

Aquestes poblacions es diferencien principalment per la seva religió històrica, no pas per trets lingüístics, una herència dels conflictes entre imperis de religions diferents a la zona: els cristians ortodoxos —i els seus descendents, siguin o no creients— són serbis, els croats són catòlics i els bosníacs són musulmans. Els montenegrins ètnics, en canvi, tot i ser cristians ortodoxos igual que els serbis, basen la seva identitat en el fet d’haver tingut un estat independent al segle XIX i principis del XX, el Principat i després Regne de Montenegro. Aquí podeu veure l’evolució històrica dels grups ètnics durant la República Socialista de Iugoslàvia.

Evolució històrica dels grups ètnics durant la República Socialista de Iugoslàvia | Font: Milos Popovic
Evolució històrica dels grups ètnics durant la República Socialista de Iugoslàvia | Font: Milos Popovic

Hem quedat que un serbi de Belgrad i un macedoni de Skopje s’entenen amb certa facilitat. I també hem quedat que algú de Zagreb s’entendria amb algú de Belgrad. Això és cert a grans trets, però no deixa de ser una simplificació. A l’altre costat del domini serbocroat trobem l’eslovè, i aquí la cosa no és pas més senzilla. El cas és que la majoria de la població de Zagreb ja no parla el dialecte tradicional, un dialecte que sí que podria suposar els mateixos problemes de comprensió per a un serbi que per a un croat de Dubrovnik o Split. El dialecte tradicional de Zagreb, així com el d’altres zones del nord-oest de Croàcia, pertany al bloc kaikavià, anomenat per la manera de dir “què”: kaj. Aquests dialectes kaikavians s’assemblen tant o més a l’eslovè estàndard que al croat estàndard (per posar només un exemple, “què” en eslovè també és kaj, mentre que en croat estàndard és što). Els dialectes kaikavians i eslovens d’un i altre costat de la frontera no són gaire diferents, de manera que un croat de Zagorje i un eslovè de Prekmurje podrien conversar cadascú parlant el seu dialecte nadiu, mentre que un eslovè de Ljubljana i sobretot un croat de Dubrovnik tindria més dificultats per seguir la conversa.

Així, el que hi ha als Balcans és el que s’anomena un contínuum lingüístic sud-eslau des de Bulgària fins a Eslovènia, en el qual com més a prop estiguin dues persones dins del contínuum, més s’entendran, i viceversa. El mateix que passa amb el contínuum romànic, posem per cas, que va des del Vènet fins a Portugal, passant pel llombard, fàcilment intel·ligible per un occità, o per l’aragonès, fàcilment intel·ligible per un asturià, a qui li costaria molts esforços entendre un llombard.

Mapa dels blocs dialectals eslaus de Croàcia | Font: adaptat de la Viquipèdia.
Mapa dels blocs dialectals eslaus de Croàcia | Font: adaptat de la Viquipèdia.

Quan diem que la política mana per sobre dels “criteris lingüístics” a l’hora de delimitar llengües no ho diem debades. I és que malgrat que l’estàndard de Croàcia és molt semblant al de Sèrbia, la política lingüística de l’estat de Croàcia malda per diferenciar-se dels seus veïns ortodoxos. Si bé el croat estàndard (o “variant occidental del serbocroat” com es deia a l’època de Iugoslàvia) ja tenia més tendència cap al purisme que el serbi estàndard, aquesta tendència s’ha accelerat arran del col·lapse de la federació iugoslava. En alguns casos on abans convivien una paraula d’arrel eslava amb un sinònim manllevat d’una altra llengua, l’últim acaba proscrit pels puristes lingüístics més aferrissats com a «serbisme»: data no és datum, sinó nadnevak (de dan, dia), fotocòpia no és fotokopija, sinó preslika (de slika, pintura o foto). Alguns neologismes no acaben quallant, com ara dalekovidnica (de daleko, lluny, i videti, veure) en lloc de televizija. Aquesta política lingüística ens pot recordar molt a les pugnes entre els estàndards lingüístics del valencià (Normes de Castelló versus Normes del Puig) i la pressió de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana per diferenciar-lo del català.

En conclusió, hem comprovat que els criteris per determinar què és i què no és una llengua poc tenen a veure amb la lingüística i que, contra el que pugui semblar, la lingüística poca cosa té a dir-hi. Les llengües, igual que les nacions, no existeixen de per si, sinó que son construccions culturals que els humans ens podem creure més o menys. Són fronteres posades per la necessitat de categoritzar allò que parlem, la necessitat de dividir els contínuums lingüístics en «unitats» delimitades. És en aquest nivell de convicció on afloren els conflictes lingüístics i nacionals.

Grup de Lingüistes per la Diversitat

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació