F. Xavier Vila

F. Xavier Vila

Director del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la UB.

El que hauríem d’aprendre de ‘Drama’

El catalanisme està comprant un marc mental que el duu necessàriament a la liquidació de la llengua

Emetre Drama a TV3 ha estat un error. Les audiències que va aconseguir, més aviat discretes,  sembla que ho corroboren. Aquí no entrarem a valorar quina part de l’error es pot deure al guió, a la feina dels actors, al moment i lloc en què s’ha programat o a qualsevol altra consideració de tipus estrictament televisiu. Això, en tot cas, pertoca avaluar-ho als especialistes del ram. En aquestes línies ens limitarem a argumentar que emetre aquest producte a TV3 ha estat un error sociolingüístic i procurarem explicar-ne les raons per evitar que es repeteixi en un futur.

Un fotograma de la sèrie ‘Drama’

Hi ha una regla d’or en sociolingüística que diu que les llengües només perviuen perquè tenen funcions socials pròpies, és a dir, perquè serveixen per a alguna cosa. Aquestes funcions poden ser de tipus pràctic o de tipus simbòlic, i l’ideal per a qualsevol llengua és assumir funcions de tots dos tipus. En un país amb llengua normalitzada, tant els infants com els immigrants aprenen l’idioma per motius pràctics, per desenvolupar-se i guanyar-se la vida, però també per motius simbòlics, perquè aspiren a ser reconeguts com a membres de la societat que els acull. En un país on hi ha llengües que estan en competència entre elles, l’única manera de fer que la llengua X avanci o simplement es mantingui és dotar-la de funcions pròpies, simbòliques i/o pràctiques. Les llengües que no aconsegueixen aquestes funcions pròpies senzillament, desapareixen. El motiu és tan senzill que fa angúnia explicar-lo: una llengua que cedeix tota la seva utilitat i les seves connotacions simbòliques a una altra és simplement redundant. Aplicat a la política lingüística, la lliçó és senzilla: si voleu fer viable una llengua, doteu-la de funcions pròpies; si voleu que desaparegui, preneu-les-hi totes.

TV3 és un mitjà creat per normalitzar la llengua, encara que fa molt de temps que emet continguts en castellà

TV3 és un mitjà creat per normalitzar la llengua i que, en principi, funciona en català, encara que fa molt de temps que emet continguts en castellà. Sovint apareix als mitjans polèmiques sobre si el percentatge de castellà és excessiu o si caldria modular-lo. Fins ara, però, amb les matisacions que es vulguin, la presència del castellà a TV3 podia explicar-se a partir de motius singulars i, diguem-ne, justificables: unes declaracions eren en castellà perquè el testimoni del crim s’expressava en la seva llengua, un gag era en castellà perquè imitava polítics de fora, l’expert que opinava era madrileny però era el millor en el seu terreny… De fet, sovint l’aparició de no-catalanoparlants en pantalla permetia mostrar comportaments relativament favorables a la normalització, com ara el bilingüisme passiu amb què es tractaven tants personatges de ficció castellanoparlants. En altres paraules, és legítim discutir la tria de participants i la quantitat de castellà a TV3, però en la majoria de casos, fins ara, l’ús d’aquesta llengua constituïa de fet una excepció explicable que no posava en dubte la llengua de la cadena.

Drama és tota una altra cosa. Ja des dels anuncis, la sèrie fa gala de representar un canvi qualitatiu important perquè trenca la norma segons la qual, a TV3, la llengua per defecte és el català. I almenys en aquest cas, la publicitat no enganya. Des del primer moment, aquesta sèrie construeix un món en què el català és absolutament prescindible. Amb un sol capítol, Drama ja ha presentat un ambient en què els castellanoparlants prescindeixen del català. Tant se val que siguin joves o grans, que tinguin el rol de col·lega o que facin de metge, el català no els cal per a res i, lògicament, no el parlen. I això és així perquè els catalanoparlants salten constantment al castellà no sols amb els castellanoparlants sinó fins i tot entre ells. A Drama, el català és tan intrínsecament insuficient que cal farcir-lo de paraules i expressions castellanes perquè, si no, sembla que no funciona. A tot això cal afegir-hi el missatge subliminal que transmet la sèrie. Resulta que molts dels personatges d’aquesta sèrie que xerren, s’enrotllen i s’insulten en castellà i fingeixen ser monolingües al mig de Barcelona són, en realitat, actors catalanoparlants prou coneguts. L’espectador, sobretot jove, sap perfectament que aquests actors dominen el català. El missatge final, per tant,  és inevitable: saber català és irrellevant no sols a Catalunya, sinó fins i tot per sortir a TV3. Si a sobre hi sumeu que tot això no sembla representar cap problema per a ningú, inclosos els responsables de la cadena que decideixen invertir-hi uns diners públics en principi dedicats a la normalització, el drama (sociolingüístic) està servit.

Perquè repetim-ho, si el català no serveix perquè els catalans parlin entre ells a TV3, per a què ha de servir?

Sembla que aquesta sèrie s’ha emès amb cert èxit en una cadena espanyola. Tampoc és tan sorprenent. Al capdavall, Drama mostra un bilingüisme idíl·lic per als castellanoparlants monolingües en què l’únic esforç que se’ls demanaria és parar l’orella o donar un cop d’ull als subtítols de tant en tant. Vist el context mediàtic habitual espanyol, des de León, Madrid o Sevilla, la sèrie fins i tot pot considerar-se un avenç en termes de tolerància i respecte envers el català. Ara bé, emetre-la per TV3 és tota una altra cosa. A la Catalunya real dels espectadors de TV3, ni els catalanoparlants són sempre tan submisos, ni els castellanoparlants són sempre tan monolingües, ni les relacions lingüístiques són sempre tan edèniques. No és estrany, per tant, que fins i tot part del públic sense formació específica hagi percebut perfectament que aquesta sèrie no sols els expulsava de la realitat sinó que, de fet, condemnava la seva llengua a mort. Perquè repetim-ho, si el català no serveix perquè els catalans parlin entre ells a TV3, per a què ha de servir?

Com hem arribat fins aquí? Diria que tot això que passa amb aquesta sèrie és probablement el resultat d’una desorientació creixent del catalanisme pel que fa a què ha de fer amb la llengua pròpia del país. Va haver-hi un moment en què bona part de la societat assumia que la manca de coneixement de català entre part de la població era un problema que calia resoldre. Es partia d’un marc mental en què el català era «cosa de tots» i, per tant, es considerava essencial difondre la llengua, per la qual cosa calia atribuir-li almenys algunes funcions pròpies. El supremacisme castellà, però, fa temps que treballa per transformar aquest marc mental en un sentit que li sigui més beneficiós. Per això, des de fa dues dècades, el seu discurs afirma tossudament que la ignorància del català no és un problema sinó un dret inalienable, i per això també malda per implantar la idea que el que cal és que les institucions catalanes —això sí, només les catalanes—  reflecteixin la realitat del carrer en comptes de transformar-la.

No és estrany per tant que el supremacisme castellà hagi sortit en defensa d’aquesta sèrie. De fet, Drama mostra una societat com a ells els agradaria, que no es defineix pas pel fet de ser «bilingüe», sinó pel fet que són els mateixos catalans els qui abandonen massivament i amb alegria la seva llengua, fins i tot en els reductes creats per protegir-la. Que se’ls hagi afegit una part del catalanisme cultural amb arguments poc consistents com que la sèrie visibilitza el català només demostra, a parer meu, el grau de desorientació en què es troba ara mateix bona part de la societat en relació amb la llengua pròpia del país.

Comença a ser urgent que el catalanisme entès en sentit ampli reconsideri els termes del debat en què es mou la política lingüística i s’adoni que està comprant un marc mental que el duu necessàriament a la liquidació de la llengua. El tòpic del «reflex de la societat» no és més que un parany que només s’aplica selectivament als escassos àmbits en què el català és prioritari, com l’escola i la CCMA, però que mai no s’aplica allà on està en inferioritat, començant pel mateix món audiovisual, on el català probablement està pitjor que mai des dels anys 80, i passant per l’aparell judicial, les forces armades, les institucions comunes de l’Estat, i tantes i tantes altres instàncies on el català és minoritzat dia a dia. En un país d’immigració i amb tan escasses forces per promoure la integració lingüística com el nostre, és urgent recuperar la idea que si el català no aconsegueix funcions pròpies difícilment tindrà futur. Una idea, aquesta, tan senzilla, que hauria de poder-la entendre no sols el catalanisme, sinó qualsevol persona que aposti sincerament pel bilingüisme. Perquè és precisament en una conjuntura delicada com la que tenim que els qui més s’omplen la boca de bilingüisme més s’haurien de significar en la defensa del català.

F. Xavier Vila és catedràtic de Sociolingüística de la Universitat de Barcelona

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació