El que està per estudiar

En la lexicografia catalana hi ha un dèficit històric d’estudi i recolliment de la col·loquialitat.

En la lexicografia catalana hi ha un dèficit històric d’estudi i recolliment de la col·loquialitat.

Tenim un diccionari oficial rigorós (DIEC-2, 2007) que —malgrat les deficiències, nombroses, que arriben a comprometre la seva rigorositat mateix—té 1,4 vegades més entrades (~70 000) que les que tenia l’anterior (~50 000) de Fabra de 1932; i en tenim un d’alternatiu (Alcover-Moll, 1962) que té més de dues vegades més entrades (~160 000) que l’oficial actual. Excepte en aquesta darrera obra, però, el llenguatge popular (que conforma el gros del parlar habitual) brilla per la seva absència. I a l’Alcover-Moll, tot i haver-hi generosament registrat aquest llenguatge, s’hi han fet en molts racons de les pàgines taques grogues de vellúria.

No havent-hi (a part del Gran diccionari d’Enciclopèdia, que talla igualment curt en el llenguatge popular) més obres generals a tenir en compte, per superar l’exigüitat del tractament lexicogràfic de la col·loquialitat s’ha d’anar a les obres que presenten el català general per camins indirectes.

Una d’aquestes és l’oficial Diccionari normatiu valencià (DNV), clafert de català popular. (De fet, l’esponera de llenguatge popular d’aquest diccionari és pràcticament, al costat d’algun neologisme, l’única innovació que exhibeix; del moment que és tot ell una còpia valencianitzada del Gran diccionari d’Enciclopèdia; encara que, sense anar més lluny, el primer diccionari de l’Institut el 1995 va trobar més que inspiració també en aquest diccionari). L’estudi científic del català popular que hi ha al DNV, però —per coses de la política de mirada curta— posa fre en el riu Sénia i no ens serveix doncs per a la visualització del que és general.

Una altra opció són les eines lexicogràfiques complementàries, com el Diccionari del català popular i d’argot (Pomares, 1997). Una darrera opció és inesperada: el Dictionnaire français-catalan (Camps, Botet, 2007), el qual recull bona cosa, incloent-hi el boníssim català dels gitanos de França.

Cap eina, però, serveix suficientment a la consulta de l’ús general actual del català popular. I és que hi ha quatre factors determinants que hi juguen en contra: la manca històrica d’una tal eina; la política proformalista de l’Institut; l’escassa recerca científica de la noves paraules de la llengua (independentment del Termcat, que s’ocupa de termes formals; i que vagi més enllà del que va l’Observatori de Neologia de la UPF, que, centrant-se en el buidatge de la premsa, talla curt). Finalment, l’error de perspectiva que fa equivaldre la castellana a la manera de parlar de què ens hem a tota costa d’apartar; quan el castellà de Catalunya és com un mirall de la nostra llengua (plegar, ir de bólido, cojín ‘almohada’, paella ‘sartén’, enchegar, a más a más, “mucha calor”, atabalado, no cal, ¿Que tienes pan?, capellán ‘cura, sacerdote’, Arrámbate, que pasan coches). En aquest castellà hi ha impregnada bona part del català novell; i no l’hauríem de confondre amb el castellà de Madrid; que en boca nostra és artificial.

Cal apostar, doncs, perquè en la següent edició del diccionari de l’Institut el català popular actual general, destriat del que és simplement castellà, quedi ben reflectit. És l’única manera de posar-nos d’acord en aquest punt. L’única, de fer-hi llum. L’única, de donar més veracitat i ganxo a les traduccions de pel·lícules en concret i a la literatura realista en general.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació