El problema del català

Hem abolit l’espai de la reflexió i del qüestionament a tots nivells i en tots els àmbits

Ivet Zwatrzko i Pou

Ivet Zwatrzko i Pou

Estudiant d'Humanitats, Estudis Literaris

Just quan he acabat de llegir l’entrevista que fa la Clàudia Rius a la Juana Dolores, qui sap si per les contradiccions que sentia o perquè les bones converses remouen el que tens ben endreçadet al cervell, ple de pols i encarcarat de tant temps sense remenar-ho, he hagut de preguntar a alguns dels meus amics un “francament, i tu, què en penses?” que m’alleugerís una mica el malestar que em punyia endins. Un gest que, ben mirat, potser servia més de bàlsam pal·liatiu contra el desordre que no pas d’incentiu per a la discussió profunda. Després de quaranta-cinc minuts de trucada telefònica, tota la indigestió primigènia que les paraules de l’actriu i ara poeta m’havien provocat, està una mica més apaivagada. Per això escric quatre línies que acabin de donar forma a algunes consideracions que he pogut treure d’una entrevista que no és només del tot heterodoxa, sinó que ajuda una mica a remoure els fonaments ben assentats de les idees pròpies per aclarir-los, al capdavall. Aquestes són les meves.

Sempre és molt satisfactori sentir que veus joves i inèdites guanyen premis de poesia. Primer, perquè fa esborrar una mica el mite fantasmagòric però constant que diu que els joves no llegeixen, no s’interessen per la literatura, l’art, la cultura en general i una llarga tirallonga d’etcèteres més. En segon lloc, perquè com algú va dir-me un dia entre la ironia i la tristesa, sempre hi haurà més poetes que lectors, de manera que pensar que l’autora, que s’autoproclama i es reivindica a si mateixa com a no originària d’aquest cercle petit i massa sovint sectari que és la literatura i, més particularment, la literatura catalana, augura una certa esperança d’aire fresc i eixamplament d’aquesta esfera que hauria de ser un bé de tots.

Si aquesta emergent “figura de referència” estrena una nova tendència poètica —ja que com ella no s’inclou a “cap prototip de poeta català”—, s’hi suma el fet que darrere l’autora hi ha una posició dissident, valenta i compromesa. Considerem, a més, que la poeta no és originàriament catalanoparlant i això és, ja d’entrada, tot un repte. Ara bé, confesso que a mi, tot plegat, em fa una mica de por. I em fa por, a grans trets, perquè molts dels seus arguments s’aproximen al dogmatisme, a una generalització provocativa però a vegades poc acurada i completa que genera, per tant, que molt del que tan vagament sentencia també sigui esbiaixat. No està escrit enlloc i si m’equivoco demano disculpes per la meva desinformació, que les “dones de fer feines” del Bages siguin totes catalanoparlants ni que si ho són, això signifiqui que es col·loquin immediatament un esglaó per sobre de la suposada “classe treballadora castellanoparlant”. La llengua amb què un parla o decideix parlar no determina la classe. I les discriminacions socials, com el tan famós però massa sovint mal comprès cercle de les interseccionalitats que les feministes reivindiquen, també inclou o hauria d’incloure l’opressió de la llengua. De manera que és evident que escriure en català sent castellanoparlant és una decisió política. Però també ho és seguir escrivint —o parlant, o cantant, o fent vídeos, o el que es vulgui— en català, sent catalanoparlant, quan hi ha tota una sèrie d’ímpetus i beneficis i les oportunitats es multipliquen exponencialment si canvies de llengua.

D’altra banda, si bé és cert que conèixer i dominar el català pot obrir portes a possibles futurs laborals, no acabo d’entendre aquesta oposició a una cultura catalana mainstream. I deixarem l’afirmació sobre els “possibles futurs laborals” en aquest hipotètic marc teòric de futurs laborals dignes per una generació que, com tants cops s’ha dit, no en té cap, de futur. Una cultura mainstream en català podria ser realment anivelladora: ¿O no és aquesta la que, en gran part, ha assegurat que tots aquells que van nèixer a Catalunya a les dècades dels 80 i 90 entenguin el català? I tot això tenint en compte que, evidentment, no hi ha un mainstream fort i consolidat en aquest país. Perquè sí, tot allò que s’escapa de la norma, tot allò que no és políticament correcte, ens escandalitza. Ara bé, que la societat tingui a disposició “productes culturals de ràpid consum, de fàcil digestió, molt ben mastegadets” no nega la possibilitat “dels pobres” de saber que “Luna Miguel o l’Elvira Sastre són una merda”. Perquè els pobres també pensen. I perquè que a mi m’agradi mirar una sèrie mainstream els diumenges al vespre no vol dir que no gaudeixi llegint María Zambrano o que no pugui emocionar-me amb la poesia de Sant Juan de la Cruz. Al contrari. La cultura és polièdrica, complexa i amb moltes i diferents capes i vels que entre si es complementen i s’entrecreuen. La cultura és heterogènia i això no li resta potencial revolucionari. Jo diria, fins i tot, que és el que la constitueix i la fa vertaderament subversiva. 

L’entrevista, repeteixo, m’ha regirat l’estómac. Té a veure, entenc, amb aquella “destral que romp el gel del mar” que deia Kafka d’un bon llibre o aquell “tirar al cap dels que tenen son” que Blai Bonet atribuïa a la seva novel·la El mar. Crec que el que l’ha catapultat a l’èxit no és, precisament, el més revolucionari de tot el que diu. Juana Dolores ha fet afirmacions absolutament necessàries, d’un coratge i atreviment inaudit d’haver gosat dir en veu alta, que haurien pogut servir d’esperó per obrir debats que semblen inviolables. Per exemple, les reflexions entorn del poliamor i el dolor, el caràcter intransigent de molts moviments assemblearis o la faceta festiva, infantil i estèril que han pres les nostres lluites.

És una realitat: posicionar-te en contra d’algunes veritats absolutes del que es considera “el pensament d’esquerres” sembla que et faci ser menys progressista, menys revolucionari, menys format i menys desconstruït i que tinguis, tot seguit, una allau de personatges titllant-te i jutjant el teu criteri no prou transformador. És gairebé impossible oposar-te a parlar en femení genèric en col·lectius assemblearis o salvaguardar diferències amb les tan abanderades relacions obertes i d’amor lliure. I no vull encetar aquest debat perquè seria llarg, extens i matisat i les meves “quatre línies”, que ja en són unes quantes més de quatre i només pretenien ser un intent d’ordenar-me el pensament, acabaran transformant-se en un batibull de temes inconnexos i poc desenvolupats. La poeta ha emfatitzat la manca de crítica en el món de la literatura catalana, una veritat que esgarrifa i que poc freqüentment es discuteix, però que no és tampoc la primera vegada que es verbalitza. I que a més, no és exclusiva ni d’aquest món ni tan sols de Catalunya. Hi ha un buit de dissidències, de discrepàncies. Hem abolit l’espai de la reflexió i del qüestionament a tots nivells i en tots els àmbits. 

Aquí és on volia anar a parar: les xarxes han bullit amb el nom de Juana Dolores, en gran part, perquè ha malparlat de l’estament intel·lectual català i perquè ha tornat a posar a l’ordre del dia el debat sobre la llengua catalana i la polèmica que aquesta genera, a l’instant, al seu voltant. Totes les seves respostes i raonaments han generat polseguera: d’una banda, han tocat la nostra preuada però malaurada llengua catalana, que a vegades sembla intocable. I de l’altra, ha sigut l’excusa excel·lent per recuperar i refermar tòpics infundats i manipuladors sobre el fet que el català és burgès i elitista i que, per tant, ser anticapitalista no pot comportar una defensa aferrissada de la llengua. I al mig de tot aquest rebombori empantanegat, pobra llengua. Pobra llengua catalana que quan no és per culpa de l’Estat que fa temps que malda per la seva desaparició, és a causa dels catalans que la fan anar de mal en pitjor. Així, la condemnen eternament a aquest futur fatídic que des de fa tant que es vaticina. Ja ho deia Joan Fuster que “tot i la considerable eficàcia de la ‘lluita contra el català’ a Espanya i a França, l’operació només podia reeixir, i ha reeixit, a base d’una complicitat indígena.” Ras i curt, el principal problema del català són els mateixos catalans.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació