El multilingüisme: el futur del català?

La mort de les llengües com a objecte de recerca és un fenomen força recent en la història de la lingüística. Tret d’alguns treballs pioners, no és pràcticament fins el tombant de mil·lenni que comença de manera sistemàtica. Per què ha tingut un desenvolupament tan tardà? Incomprensiblement, perquè no es veia com un problema. Els grans lingüistes nord-americans de la primera meitat del segle XX (Boas, Sapir, Bloomfield), treballaven amb llengües que estaven desapareixent i, si és que fan algun comentari, és per lamentar la pèrdua de dades, no pas per preguntar-se per les conseqüències per als parlants. Però el temps va anar avançant i, ajudat per les facilitats de comunicació i desplaçament, va portar a una situació insostenible. Aleshores es van començar a disparar les alarmes. L’any 1992 aplega uns quants esdeveniments (publicacions i congressos) que comencen a parlar de la magnitud del problema i de les conseqüències que té per a la humanitat. I malgrat tot, sempre hi ha qui creu que els diagnòstics en aquest àmbit no porten enlloc. Algú potser encara recordarà la polèmica que es va crear l’any 92 per la publicació d’un article de Michael Kraus al monogràfic de la revista Language sobre la qüestió, on afirmava que el 95% de les llengües desapareixerien en el transcurs del segle XXI. I no parlo de polèmica en l’àmbit de la lingüística, que també, sinó en la premsa, especialment El País.

Els humans des de sempre hem desenvolupat estratègies cooperatives i comunicatives, perquè sense intercanvi no hi ha supervivència.

D’aleshores ençà, als estudis sobre la substitució lingüística s’hi van afegir els de revitalització (el primer congrés internacional sobre revitalització es va celebrar a Barcelona l’any 2017) i, si ara tenim un coneixement teòric de com moren les llengües, encara no hem trobat el desllorigador a l’hora d’aturar els processos de substitució. És clar que sabem que el que és imprescindible és que les llengües s’usin i es transmetin, però de quins són els factors o els mecanismes que poden estimular l’ús i la transmissió en sabem ben poc. I si en sabem poc és perquè no tenim casos de revitalització reeixida (per si algú pensa en Israel, no és un cas replicable precisament).

Sabem com es moren les llengües, hem vist com anaven desapareixent arreu del planeta, però també és cert que moltes han sobreviscut. L’Àfrica, per exemple, és el continent on, de moment, s’ha preservat més la diversitat lingüística. Ens podem preguntar, doncs, com és que no han desaparegut les llengües que han patit les mateixes pressions que les que sí que han desaparegut? En el benentès que no hi ha respostes senzilles per a problemes complexos, sí que s’observa un fenomen: les llengües es preserven més en contextos multilingües. Per bé que hi ha la creença que les societats més homogènies garanteixen la preservació de la llengua el fet és que, quan a aquestes societats hi arriba una llengua invasora, són molt més vulnerables. Si pensem en les llengües minoritzades d’Europa, el procés és gairebé sempre el mateix: la bilingüització de la societat és el punt de partida d’un procés on la llengua invasora va ocupant els espais de la subordinada fins que la fa desaparèixer. En el cas de les societats on es parlen moltes llengües, amb estratègies comunicatives compatibles amb la diversitat, una llengua invasora és una llengua més que es pot incorporar en el sistema.

Sovint es diu que les comunitats reduïdes són tancades i marginals, però els humans des de sempre hem desenvolupat estratègies cooperatives i comunicatives, perquè sense intercanvi no hi ha supervivència. Les estratègies poden ser molt diverses, el poliglotisme n’és una de prou freqüent. S’aprenen les llengües dels veïns, dels amics, dels llocs on es va a viure… Amadou Hampâté Bâ, en el seu llibre autobiogràfic Amkul·lel, el nen ful, explica aquest procediment. Aquest autor va recollir les tradicions orals en cinc llengües africanes diferents, que eren les que parlava. Una altra estratègia és aprofitar la intel·ligibilitat, aquest és el model que segueix la proposta EuroCom i que nosaltres, com a coneixedors com a mínim de dues llengües romàniques podem experimentar. Amb aquest sistema, tothom té competència activa en la seva llengua i passiva en les llengües del mateix grup lingüístic. El que en l’EuroCom és un procediment elaborat funciona espontàniament en molts llocs del món. Un altre procediment és l’adaptació del codi al de l’interlocutor. Aquest, que ha estat descrit a Papua Nova Guinea, nosaltres el fem servir espontàniament quan no canviem de llengua i percebem dificultats de comprensió, adaptem el nostre vocabulari per tal que ens entenguin. Per exemple, podríem fer servir la paraula “pastanaga” com a element intragrupal, “safanòria” quan ens adrecem a un hispanòfon i “carrota” quan parlem amb un francòfon.

Tenint en compte aquests fets, ens podem preguntar si això seria aplicable al cas del català. Ja dic per endavant –i ho dic sempre- que pot ser que m’equivoqui, però com que de totes maneres no ens en sortim, la cosa no passarà de ser una equivocació més.

Najat el Hachmi diu que, quan et demanen que t’integris, sovint el que t’estan demanant és que et desintegris.

Estem en una fase de substitució que ja fa tres segles que dura, en el sentit de penetració de dues llengües (francès i castellà) que en algunes zones ja ha aconseguit la substitució pràcticament total i, en general, ha culminat el procés de bilingüització de tots els parlants de català. Aquesta observació és aplicable als anys 90 i probablement abans, però als 90 érem a les portes d’un fenomen que canviaria radicalment el país. En molt pocs anys van arribar a casa nostra un milió i mig de persones procedents d’arreu del món. Aquestes persones, però, portaven un regal inesperat: centenars de llengües, moltes de les quals amenaçades. Què podia implicar això? D’entrada una oportunitat única per canviar la dinàmica lingüística. Un parlant d’ilocano, de wòlof o d’amazic té la mateixa distància respecte del castellà que respecte del català, per tant, posats a aprendre una llengua només calia que rebessin el missatge de quina era la llengua del país. Una vegada més, però, per més que l’acollida (a ajuntaments, serveis socials, escoles, instituts, etc.) es fes en català, el món continuava –i continua- girant com si aquesta acollida no existís. Malgrat tot, hi ha moltes persones que han volgut participar plenament en la vida del país, que no han volgut renunciar a allò que els oferia el català. I també hi ha hagut persones que han fet un viatge d’anada i tornada, que confrontats amb la situació d’aquí han repensat la situació d’origen i han adquirit consciència de la situació de la seva llengua. Hi ha qui creu que això fomenta la guetització. Diem el mateix quan ens trobem casals catalans arreu del món on s’intenta mantenir la llengua? Tenir clars els vincles amb la comunitat d’origen és la millor manera d’incorporar-se a una nova societat. La confiança de saber que pots aportar alguna cosa és molt més valuosa que el diletantisme dels ciutadans del món que esperen viure arreu com viuen a casa seva.

Najat el Hachmi diu que, quan et demanen que t’integris, sovint el que t’estan demanant és que et desintegris. Potser no es fàcil entendre que una persona integrada, és a dir, una persona que participa en igualtat de condicions en tots els aspectes de la vida que vulgui o que li calguin, és una persona que ens està enriquint amb opcions alternatives, maneres diferents de fer i de dir. Des del microcosmos que pugui ser un grup d’alumnes universitaris, jo he pogut viure la transformació que ha significat la diversitat. L’aprenentatge entre iguals, per exemple, sorgeix espontàniament entre persones que tenen bagatges molt diferents i la funció del professor ja no és tan sols impartir coneixements sinó, cada vegada més, fer aflorar els que els alumnes ja tenen per poder compartir-los.

Podem espantar-nos, sentir-nos amenaçats i tancar-nos a casa, és clar. És una manera de no veure com es perd el que nosaltres podem aportar. Però també podem valorar aquesta oportunitat i gaudir-ne, perquè en aquesta trobada tenim l’esperança.

En tots els models que he descrit abans hi ha reciprocitat. En el nostre cas, no és tan una qüestió d’aprendre llengües (tant de bo) sinó més aviat de respectar-les i fer-los un lloc en el nostre paisatge. Del que sí es tracta és d’acabar entenent que el futur de la llengua és un projecte de tots i que tots els que s’han sumat al projecte es mereixen que ens en sortim.

“Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí.”