El mite del bilingüisme

Potser a més d’un li sobtarà això que direm ara, però cap societat no és bilingüe. Dit altrament: no existeixen les societats bilingües.

O potser no us haurà sorprès tant aquesta afirmació, i pensareu: “És clar, el que vol dir és que les societats no són bilingües, sinó que s’hi tornen”; o: “És clar, en una societat bilingüe, no tothom n’és, així que, en propiEtat no és pot parlar de societats bilingües, sinó, en tot cas, de sectors socials bilingües”. Aquestes dues consideracions tenen sentit, però no. No és per consideracions com aquestes que dèiem que no hi ha societat bilingües. Ho dèiem perquè les societats (sense les quals no hi ha ús possible de la llengua, ni té sentit de parlar de drets lingüístics) no saben llengües i, per tant, no són ni bilingües ni monolingües. Els qui saben llengües (i, per tant, en poden saber-ne una o més d’una), són els individus. Ells seran, en tot cas, els bilingües. Resumint: el bilingüisme no és un concepte social (i, per tant, sociològic), sinó individual (i, per tant, psicològic).

És més: el bilingüisme només es pot donar a escala individual, no únicament, perquè el coneixement de llengües és una propietat individual, sinó perquè l’equilibri lingüístic, la simetria entre coneixement, ús i valoració de dos codis lingüístics que associem a la noció de “bilingüisme”, només es pot donar en un parlant en concret (tot i que, habitualment, aquesta simetria perfecta sigui tan freqüent com la bisexualitat perfecta, és a dir: molt poc freqüent). Per contra, en societats en què tots els individus ―o si més no, la majoria― saben dues llengües (i això al marge de si s’hi parlen encara més llengües, les quals, llavors, de fet, ja no seran conegudes més que per grups més o menys extensos, però sempre minoritaris), una simetria, una paritat o equilibri d’aquest tipus és impossible. I ho és, senzillament, perquè implica una despesa d’energia innecessària per fer efectiva la comunicació, l’expressió, l’emissió d’ordres o la persuasió.

Per què fer indicacions, orals o escrites, alhora en dues llengües, si amb una n’hi ha prou? Per què cal duplicar els coneixements lingüístics exigibles a les persones que atenen el públic, si amb la meitat n’hi ha prou? Per què carregar els currículums acadèmics amb matèries lingüístiques que no han de fer més efectiva la comunicació en cap cas? O com diu l’anunci: quin sentit tenen les promocions que t’ofereixen dos parells d’ulleres al preu d’un, quan, de fet, només n’has de menester un de sol?

Quan un seguit d’individus que saben, tots o la majoria, les mateixes dues llengües, con-viuen, s’estableix una diferenciació valorativa entre tots dos codis lingüístics disponibles, de manera que l’un passa a emprar-se per a determinades situacions comunicatives, mentre que, l’altre, es reserva per a unes altres situacions.

Aquesta diferenciació, feta en base a considerar cadascuna de les llengües en contacte com a apta per a unes funcions específiques, acaba establint una jerarquia lingüística segons la qual una de les llengües, que pot ser vista com a perfectament escaient per als usos privats, familiars i personals, passa a ser considerada, tanmateix, com a inadequada per als usos públics, els formals i impersonals i els més solemnes, els quals quedaran reservats a l’altra llengua. Sols així, destinant, una llengua a certs usos, i l’altra a uns altres, té sentit mantenir totes dues (per això, a l’anunci a què ens referíem més amunt, et proposaven, en comptes de regalar-te un segon parell d’ulleres graduades, regalar-te unes ulleres de sol). Aquesta situació (que els sociolingüistes no anomenen de bilingüisme sinó de diglòssia) mai no és però, estable, sinó merament provisional.

Efectivament, un cop establerta un jerarquia d’usos entre llengües, allò que queda establert en la mentalitat dels parlants és que hi ha una llengua més valuosa i una altra més d’anar per casa. Al cap i a la fi, quan a una llengua se li reserven els usos públics i formals és perquè el grup social més poderós (políticament, econòmicament, militarment, acadèmicament, demogràficament, culturalment…) l’ha triada per usar-la en els contextos en què aquest poder es manifesta, i la llengua triada pel grup social de referència (aquell que representa el nivell social al qual tothom aspira) passa a ser la llengua, al coneixement i bon ús de la qual tothom aspira, la llengua important, la imprescindible, la inqüestionada. Llavors, l’altra llengua, passa a ser la menys important, la prescindible, la qüestionada, en una paraula, la que no cal, la que, cas de dubte, es llença, aquella que, quan es coincideix amb un interlocutor que fa ús de l’altra, s’abandona (tot dient que es fa per respecte: no forçarem ningú a ficar-se unes espardenyes, si ja ve calçat amb sabates de les bones!).

La diglòssia implica l’existència d’una llengua A (millor) i una llengua B (no tan bona, i potencialment conflictiva). I, per això, és només qüestió de temps que aquesta llengua B desaparegui. No ho farà de cop, potser mai no ho arribarà a fer del tot (sempre es pot reservar el català per escriure els versets dels cartellets de les falles, o el basc per posar el nom als fills), fins i tot és possible que, abans de desaparèixer se li passi a donar un ús emblemàtic, per simbòlic (el gallec sempre pot servir per posar el nom de les institucions de la Xunta). Amb el temps, però (i potser amb l’ajut d’immigracions), la llengua A envairà els usos en principi reservats per a la llengua B (al cap i a la fi els pares sempre volen el millor per als fills, i sempre serà millor per a ells que, ja d’entrada, coneguin i parlin la llengua important i imprescindible, una llengua que, a més, sovint, no és només de coneixement socialment imprescindible, sinó legalment prescrit). Per això és que diem que no hi ha societats bilingües: perquè tota societat aparentment bilingüe és pròpiament diglòssica i en trànsit a esdevenir monolingüe (encara que en el seu si puguin continuar existint persones bilingües durant molt de temps, sobretot de portes de casa endins).

En una societat en què conviu més de dues llengua, una d’elles acaba sent la llengua comuna, mentre que les altres esdevenen les llengües de grups concrets. Quan les llengües en contacte són només dues, o bàsicament dues, una d’elles esdevé la llengua comuna i l’altra la llengua d’un grup cada cop més reduït (fins a l’extinció). L’enunciat d’encapçalament, per tant, no té en realitat cap mena de sentit: no és el bilingüisme social no sigui millor que el monolingüisme social, és que, simplement, és inviable, a mitjà o llarg termini.

Apuntem una darrera cosa que, en el nostre cas convé destacar: els únics casos de contacte de dues llengües en els quals, aquella llengua que no esdevé la de referència col·lectiva i d’ús més generalitzat no tendeix a desaparèixer, sinó que es conserva i és usada habitualment per grups extensos de la població en situacions comunicatives variades, són aquells en els quals la llengua B es correspon amb una llengua àmpliament coneguda, reconeguda i usada fora d’aquella societat en què el contacte lingüístic es produeix, i això perquè la potència i el prestigi d’aquesta llengua fa que els seus parlants inicials en mantinguin el conreu, malgrat que, com diem, hagi esdevingut, en un context social concret, llengua B. Posant-hi noms: si el català no esdevé llengua A a Catalunya, té els dies comptats (i per al català, tenir els dies comptats en el seu domini lingüístic implica la seua completa desaparició), en canvi, el castellà continuarà sent, en qualsevol hipòtesi de futur, una llengua present i àmpliament coneguda i conreada a Catalunya (i, no cal dir-ho: fora d’ella, molt especialment en el seu domini lingüístic, que ningú no qüestiona).

Els catalans som com tothom i, per tant, no som, per naturalesa bilingües. Sí que som, però, com tothom, éssers dotats d’una habilitat lingüística que es desenvoluparà en una, o en dues, o en tres o en més llengües concretes durant el transcurs de les nostres vides. Allò que determinarà, finalment, que siguem monolingües, bilingües o políglots serà el nostre entorn, les condicions que ens imposa i les possibilitats que ens ofereix.

Generalment s’accepta que tots els individus tenim una llengua inicial o, almenys, una llengua inicial preferent. Aquesta seria la primera llengua que parlaríem o aquella llengua que, alhora que mantenim contacte amb d’altre, que també comencen a ser conegudes per nosaltres, és la primera que dominem i fem servir com a llengua primera i de referència. D’acord amb això, no podríem dir, amb propietat, que els catalans, fóssim, sense més ni més, bilingües (de fet, ningú no seria, inicialment, bilingüe), sinó que ens hi fem. Dit d’una altra manera: que la omnipresència de dues llengües (català i castellà) en el nostre entorn més immediat fa que, malgrat la llengua de relació familiar sigui una, ben aviat, a través del contacte sovintejat amb l’altra, aquesta sigui absorbida i incorporada al nostre bagatge lingüístic, de manera que, ben aviat, esdevenim bilingües d’una manera que podem qualificar d’involuntària.

De fet, seria això el que realment es vol dir quan s’afirma que “els catalans som bilingües”, si bé, quan es diu tal cosa, es dóna a entendre que el nostre bilingüisme seria una mena d’herència biològica: els catalans serien bilingües, com els escocesos serien pèl-rojos. Una cosa que, d’entrada estaria molt bé si fos perquè no és veritat. Allò cert és ni tots els escocesos són pèl-rojos, ni tots els catalans són bilingües, en el sentit que acabem de dir.

A Catalunya, una gran part de la població és monolingüe. I tots els monolingües comparteixen una mateixa característica: tenen com a llengua inicial el castellà. A Catalunya, tots aquells que tenen com a llengua inicial el català esdevenen, ben aviat, bilingües en castellà (en casos molt concrets, fins i tot plurilingües: seran competents en català, castellà i en alguna altra llengua). Anàloga-ment, tots els qui tenen com a llengua inicial alguna diferent del català i del castellà (com ara el 2% dels catalans que declaren, en la darrera Enquesta d’Usos Lingüístics, de 2013, tenir com a llengua inicial l’àrab), ben aviat esdevindran bilingües almenys en castellà (i potser només en castellà). Per contra, no tots els qui tenen com a llengua inicial el castellà esdevindran bilingües (en català o en alguna altra llengua). Una part significativa d’aquest col•lectiu continuarà sent, al llarg de tota la seua vida, estrictament monolingüe, fins i tot, una part d’aquests, ni tan sols desenvolupa-ran competències passives en cap altra llengua (tampoc en català), és a dir, que no arribaran a entendre mai cap més llengua que la castellana. Així són les coses. I a la vista d’això és evident que ja podrem abandonar definitivament la idea que “els catalans som bilingües” (i que els escocesos són pèl-rojos).

No tots els catalans arriben a ser bilingües (en català i en castellà, que és del bilingüisme que parlem quan parlem de bilingüisme en aquest país) perquè, en realitat, el català i el castellà no tenen la mateixa presència a Catalunya. El castellà és omnipresent (d’entrada es troba a totes les llars de Catalunya, on arriba a través de la televisió, la ràdio, els videojocs, Internet, les xarxes socials, els DVD…) mentre que el català, senzillament, no ho és. Certament, la llengua del país té una presència important (si bé tot just estrenada o recuperada), però innegablement inferior a la del castellà i, a més, sempre en discussió. (Algú tem pel futur de RTVE? I per contra: té garantit el futur TV3? Quines cadenes de televisió públiques han desaparegut amb l’excusa de la darrera crisi econòmica? En quina llengua emetien? Doncs això.) Del cinema no cal ni parlar-ne, ni de la llengua del comerç o de la indústria. I podríem continuar per altres àmbits i sectors. Enlloc la situació no és diferent. I per això és que no tots els catalans són bilingües en el sentit que havíem aclarit.

Hi ha una inexactitud, en l’acabat de dir, però. Sí hi ha un àmbit públic on el català sí que té un estatus prioritari, on és la llengua preferent i pel qual ningú no pot passar-hi passant de la llengua del país (cosa que pot fer tanta gent en la resta d’àmbits, i de fet fa, fins al punt que és possible néixer, viure i morir a Catalunya sense arribar a ni tant sols a entendre el català). Ens referim a l’escola. L’escola catalana, en llengua i continguts és l’únic àmbit públic en el qual, la presència del català és alta, i per això és l’únic àmbit que ens permet avançar cap allò que sovint es presenta com un ideal: que tots els catalans siguem bilingües.

Per cert, és realment una objectiu desitjable arribar a ser bilingüe (o almenys bilingüe)? Sembla que tots coincidiríem a respondre afirmativament a aquesta pregunta, tant aquells que són profans en matèries lingüístiques i pedagògiques, com els experts en aquestes disciplines: tots coincidiríem a dir que el domini de més d’un codi lingüístic és una cosa desitjable en la mesura que incrementa les potencialitats individuals i ens obre a noves realitats, i ho seria també en la mesura que incrementaria les nostres capacitats cognitives, promovent la flexibilitat cerebral i facilitant l’aprenentatge d’encara més llengües. La desiderabilitat del bilingüisme semblaria quedar fora de dubte, per tant. Per tant, en tot cas, la qüestió seria: cal que l’altra de les llengües (més enllà de la llengua original del país) en què és desitjable que esdevinguem bilingües sigui, obligatòriament, el castellà, o podria ser qualsevol altra llengua? Aquí el dubte restaria obert, si bé no es veu com podria articular-s’hi cap resposta afirmativa si no és a partir de consideracions estrictament de força (com ara: “és la llengua de l’Estat”) o xovinistes (que es resumirien en la idea que “el castellà té qualitats especials que el fan especialment desitjable”).