El meu català no és de gratis

Si res va empènye'm a responsabilitzar-me individualment d'apropiar-me d'aquesta llengua vostra que, ara, també és meva, no va ser la falta de convivència.

Segons l’Enciclopèdia.cat, “conviure” vol dir “viure plegats” i “coexistir” vol dir “existir simultàniament”. El català conviu i coexisteix amb el castellà perquè viuen plegats i existeixen simultàniament. És evident. Aquí, jo: escrivint en defensa del català en llengua catalana, filla d’immigrants andalusos a Catalunya que ni parlen ni escriuen en català perquè s’han passat la vida treballant i amb prou feines tenien temps per anar amb les seves filles al cine com per estudiar a l’EOI. Aquí, el meu nom. Aquí, el meu llibre. La txarnega integrada. La txarnega perfecta. La txarnega indepe, és clar. La txarnega que ja no és txarnega, sinó catalana. Però la meva “integració” i la meva “perfecció” no son en balde, com diu la meva mare. Ser un èxit de la immersió lingüística no deixa de ser un eufemisme de la responsabilitat que vaig haver d’assumir individualment envers una qüestió que hauria de ser col·lectiva, de tothom i per a tothom: el català. Les institucions culturals catalanes no interpel·len les classes treballadores catalanes castellanoparlants. Les esquerres independentistes, tampoc. Potser han intentat ocupar-se’n, però han fracassat, hem fracassat estrepitosament. Així que, disculpeu la meva irreverència, però ser una catalana castellanoparlant que parla i escriu en català no té cap altre tipus de mèrit que no sigui personal, íntim. I és per això que m’atorgo el dret i el privilegi que la meva existència en un sistema endogàmic, com és la literatura catalana, no sigui ni de gratis ni instrumentalitzable al servei de quotes de diversitat. El preu a pagar: no deure res a ningú i, per tant, ser dissident davant els discursos ideològics normatius, complaents, políticament correctes i, en gran mesura, partidistes, que acompanyen la defensa del català i que més que defensar-lo, van en detriment seu.

Les estratègies i les retòriques actuals en defensa del català són, ja, anacròniques i demagogues; la seva reivindicació ha passat de ser popular a ser d’un populisme insuportable i d’un identitarisme postmodern cutre

Deixant a banda els deliris que sorgeixen del fanatisme i dels complexos de qualsevol sentimentalisme patriòtic o nacionalista, com els de certs escriptors i poetes catalans que s’apunten al carro d’argumentar la veracitat d’un pla franquista de colonització de Catalunya, és evident que molts dels estralls causats pel franquisme són, encara ara, vigents. Tot i així, desafortunadament –o per justícia–, els paral·lelismes que puguem establir entre l’esperit de l’antifranquisme i l’esperit del processisme són inexistents. Les estratègies i les retòriques actuals en defensa del català són, ja, anacròniques i demagogues; la seva reivindicació ha passat de ser popular a ser d’un populisme insuportable i d’un identitarisme postmodern cutre que poc o res té a veure amb les realitats de tots els catalans. L’escola pública i de qualitat ha de ser en català. El català ha de ser una llengua necessària per a estudiar i per a treballar a Catalunya. El català ha de ser la llengua oficial d’un estat que, mentre arriba, però, haurem de fer-ne alguna cosa més que no sigui només hissar-la com una estelada. Ens agrada molt als indepes això d’interpel·lar-nos entre nosaltres, només entre nosaltres. El pronom “nosaltres”, com el substantiu “poble” sempre són excloents perquè impliquen uns integrants determinats que els configuren i no uns altres. “Aquest(s)” i no un(s) “altre(s)”. Sembla que els indepes això ho tenim molt assumit perquè només ens reivindiquem i ens pronunciem per i cap a nosaltres, per i cap als que ja combreguem amb aquesta idea del nostre “nosaltres” i del nostre “poble”, que són un(s) i no un(s) altre(s), sigui per inèrcia o per mandra. He de dir, però, que no he vist res més ridícul que un escriptor indepe fora del seu hàbitat natural. Encara recordo quan vaig pillar a una jove poeta catalana mig enrient-se i mig escandalitzant-se amb la seva amiga d’un col·lega tatuador de l’Hospitalet per la seva jerga, el seu desparpajo i les seves pintes. Imitava la seva parla i els seus gestos ridiculitzant-lo. Aquí fins i tot el més jove, el més modern, el més disfressat, sembla una tieta catalana sense la simpatia ni la raó d’ésser de les tietes catalanes, és clar.

Sempre i quan no confonguem els catalanòfobs amb els catalans castellanoparlants, hi ha més hispanofòbia al panorama literari català que catalanofòbia a Catalunya. Jo, el més semblant a la catalanofòbia que m’he trobat a la meva vida han estat alguns dels meus alumnes, argumentant-me que el català els semblava lleig i avorrit perquè era el que es parlava al cole. I fa més de 15 anys que el català és la meva llengua d’ús públic, també per comprar al badulaque o fer una birra al chino, encara que hagi de repetir-me o, finalment, a vegades, traduir-me al castellà. Que no m’entenguin en català, evidentment, no ho considero catalanofòbia. Que no m’entenguin en català respon, sempre, a un context i a unes circumstàncies ja no de procedència, sinó socioeconòmiques concretes; també, en molts casos, a unes polítiques lingüístiques que fracassen en major o menor mesura. Que hi ha catalanofòbia a la resta de l’estat espanyol? Segur. Però projectar una imatge de rivalització identitària i/o lingüística de la població catalana és mentir i és irresponsable. Catalunya no és Palestina, penya. De totes maneres, la indignació contra la catalanofòbia de la resta de l’estat espanyol, així com la lluita per un estat propi, personalment, em semblen avorridíssimes. Deu ser contra l’avorriment, deu ser que no m’agrada començar la casa per la teulada, però el que realment em preocupa, a mi, precisament, és que la majoria dels meus txavals tinguin com a única referència lingüística l’escola pública tal i com la coneixem ara per ara i que, aleshores, el català esdevingui un deure i no un dret. La mala o nul·la relació dels adolescents catalans castellanoparlants amb la llengua catalana respon més a la fragilitat d’un sistema d’ensenyament públic incapaç de desenvolupar la sensibilitat i la consciència de la importància de la pròpia riquesa cultural que no pas a un sentiment catalanofòbic. I perquè aquesta situació es reverteixi es necessiten recursos, pasta. I voluntat. Però la voluntat no només és un concepte altruista, és arremangarse institucionalment i col·lectivament. I fer autocrítica, molta autocrítica.

Els catalans castellanoparlants som el botí que es van passant uns i altres, en nom de la independència de Catalunya o en nom de la unitat d’Espanya. I no. Nosaltres no som el botí de ningú.

El català i el castellà conviuen i coexisteixen, una altra qüestió són les diferents convivències i coexistències actuals, possibles i desitjables. Afirmar el contrari, afirmar que la convivència i la coexistència entre el català i el castellà a Catalunya és inexistent és d’una irresponsabilitat política i cultural i d’un reaccionarisme que em terroritza. Adonar-me que la meva existència i la de tanta altra gent que m’estimo és negada o acusada d’enemiga contra la llengua i la cultura catalana m’indigna, però també em fa por. M’indigna perquè és mentida. Em fa por perquè hostilitza una situació sociolingüística i cultural en la qual fa massa temps que els catalans castellanoparlants som el botí que es van passant uns i altres, en nom de la independència de Catalunya o en nom de la unitat d’Espanya. I no. Nosaltres no som el botí de ningú. Tampoc som responsables del que facin o deixin de fer les institucions i els polítics perquè no ens representen, perquè no representen les nostres realitats, perquè no representen l’espontaneïtat dels meus carrers, dels meus bars, de la meva llar, de la meva vida, i la de tants altres catalans. Perquè si res va empènye’m a responsabilitzar-me individualment d’apropiar-me d’aquesta llengua vostra que, ara, també es meva, no va ser precisament la falta de convivència i coexistència del català i el castellà, ni cap sentiment de pertinença a cap col·lectiu, o poble, o país, o nació, o estat, sinó el desig d’unes paraules, d’una fonètica, d’una literatura que alguns m’havien fet saber que podia aprendre, però que ningú m’havia fet saber que em pertanyia. Perquè el català no és patrimoni, només, dels catalans que s’han criat en català. I és per i des d’aquest desig que m’agradaria adreçar-me a les classes treballadores catalanes castellanoparlants, i no des de l’hostilitat ni la injustícia de l’oblit o el retret. Perquè sí, jo sí que m’adreço a totes les classes treballadores. I, com Blas Infante, Si en otra parte me encontrare, me esforzaría por esta Causa con igual fervor.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació