El màrqueting de Felipe González

Pere Prat Gaballí, el primer publicista científic que a Catalunya i a l’Estat espanyol va incorporar les tècniques publicitàries més avançades del màrqueting, va definir el 1939 la carta “com a vehicle de relació i intercanvi i com a mitjà publicitari” i això és el que ens ha enviat el ciutadà González. Aquesta carta, feta a partir d’una estructura clarament comercial, té tots els ingredients del primer anunci unionista de la campanya i confirma que els millors aliats per convertir aquestes eleccions catalanes en plebiscitàries són els partidaris de la unitat indissoluble de l’estat.

Primerament, analitzem com ens ha arribat la carta. Per primera vegada a la història EL PAIS cedeix el seu editorial per tal que un expresident del govern espanyol s’adreci als catalans. Com molt bé va definir, H. Marshall, “el mitjà és el missatge”.

En segon lloc, el títol de la carta “Als catalans” està acuradament triat i recorda tres cartells polítics històrics que invoquen a la mobilització popular. El primer va ser la crida del secretari d’Estat per a la guerra, Lord Kitchenen, el setembre del 1914 proposant el reclutament militar “Britons, want you” (britànics, et volen a tu) del grafista Alfred Leete. Posteriorment aquesta pòster va ser plagiat als EUA per JM.Flagg en el famós cartell polític de l’oncle Sam també convidant al reclutant utilitzat durant la 1a. i la 2a. guerra mundial. La primera referència a Catalunya d’una crida d’aquestes característiques és el cartell que va fer el grafista Lacasa el 16 febrer del 1936 amb la magnífica fotografia de Francesc Macià, vestit amb un abric clar de franel·la, i amb la crida per al Front d’esquerres: Catalans..!

La imatge que acompanya la carta d’EL PAIS reprodueix una mena de mar de laberints on dos vaixells trenquen aquesta mena de gel i continuen navegant, un amb la bandera catalana i, l’altra, l’espanyola. L’inconscient de la grafista Eva Vázquez el deu haver traït, ja que per navegar a les aigües catalanes sempre s’ha de portar la bandera espanyola. Per tant, el vaixell amb la bandera catalana seria multat per la Guàrdia Civil del mar que controla molt acuradament les banderes marítimes.

La carta de Felipe, a més, reprodueix la clàssica estructura d’una carta publicitària (AIDA: Atenció, Interès, Decisió i Acció). Al principi vol concentrar l’atenció del catalans amb el recurs publicitari de presentar-se com un testimoni imparcial que vol arrossegar-nos amb la seva credibilitat d’estadista a rebutjar el procés.

Després vol desvetllar el nostre interès a partir de diseccionar el mot desconnexió i les seves accepcions: desconnexió d’Espanya, de la societat catalana, dels territoris de l’antic Regne d’Aragó, d’Europa i d’Iberoamèrica i intentant fer-nos veure que entrarem en una via morta (ho repeteix 2 vegades) i que tot serà un acte fallit.

A l’onzè paràgraf comença la crida a la decisió dels catalans. Es pregunta, retòricament, com és possible que cada vegada som una societat més connectada i desitgem la desconnexió.

Per últim, ens diu subtilment què hem de fer els catalans: rebutjar “esa extraña coalición unida solo por el rechazo a España” (sense dir explícítament el nom de la coalició, Junts pel Sí, per menysprear-la) o ho exemplifica amb les desgràcies legals que patirem, amb l’expulsió de la Unió Europea i amb un fracàs com el de l’últim referèndum grec. Per acabar de reblar el clau compara aquest procés democràtic amb els règims feixistes i nazistes dels anys 30 i ens augura que serem l’Albània del segle XXI. La tria dels exemples és molt conscient, però precisament aquesta perversió està feta per provocar el màxim impacte i terror comunicatiu. Acaba dient que si li fem cas hi haurà una oportunitat per un acord per resoldre “nuestros problemas”. Curiós que no reconegui, fins a la última paraula del text, que hi algun problema.

Per crear aquesta atmosfera comunicativa de por de votar la sobirania fa servir unes eines lingüístiques molt concretes. Per exemple la paraula “España” surt 12 vegades, “Cataluña”, 11. Per exemplificar el que ens passarà utilitzat tot el camp semàntic del trencament que està descrit amb tots els sinònimes possibles: romper (3 vegades), romperla, fractura, desgarro, separada y aislada, rompiendo la constitución, ruptura de la legalidad, desconectar (2), desconectarían (4). També és interessant veure els qualificatius que dóna al procés que s’està vivint a Catalunya: extraño y disparatado, aventura ilegal e irresponsable que pone en peligro la convivencia, límite de la locura, llevar al pueblo catalán al aislamient0, falseada contienda electoral…

Quan parla del President a la Generalitat —com un acte de menyspreu cap al competidor com faria qualsevol casa comercial— no cita mai el seu càrrec i s’hi refereix com a Artur Mas, Mas i senyor Mas i només esmenta el càrrec per fer-ne una broma: “¿Cómo el presidente de la Generalitat va en el cuarto puesto, como si necesitara una guardia pretoriana para violentar la ley?”.

En últim terme, és molt significatiu quina és la seva tesi unionista —la llei per sobre de la voluntat dels ciutadans—, ja que cita 5 vegades la paraula ley (una vegada amb Majúscula), 4 vegades legalidad i ni una sola vegada les paraules: democracia, opinión, soberanía, libertad. És un resum ben significatiu.

Felipe ja ens ha enviat la primera carta publicitària. Ha de desvetllar el nostre interès? Li podem respondre el que ell mateix va dir una vegada quan el banquer Emilio Botín havia recomanat el seu vot per al Partit Popular: tots els vots valen igual.

En definitiva, Felipe ens vol dir que “no os paseis tres pueblos” i que el que decidim els catalans “les importa 3 huevos”. Nosaltres, els catalans que hem sentit com ens explicava quatre coses, tenim quatre ulls i li podem respondre que, pels quatre duros que ens donen: votarem ja que tot plegat, són quatre dies, i no som quatre gats.