El garoler i la mala premsa

El debat no és si en Garolera i companyia són, o som, massa essencialistes per acceptar segons què, sinó com superar la devastadora submissió mental

L’apocalíptic té les de perdre d’entrada. Massa mala premsa. La prova és que ni tan sols una persona entenimentada com Oriol Ponsatí-Murlà (a qui no conec personalment però que escriu prou bé per merèixer tot el meu respecte) evita de caure en la temptació de la ironia: el Setè de cavalleria contra els indis bàrbars. Dolents (els filòlegs repressors i eixuts) contra bons (el parlant sempre alegroi que no té culpa de les animalades que diu). Massa fàcil. El ditirambe irònic, reconeguem-ho, fa de bon llegir, però és estèril.

El professor Garolera no parla per parlar. Per dir-ho amb exactitud, i ja em dispensareu la brometa, no garla. Poder sí que hi ha posat massa exemples, al seu article, cosa que ha donat munició perquè, amb una cerca a Google, OP-M n’hi rebatés uns quants. Però aquesta és la rèplica fàcil: no hi ha regla sense excepció, i de vegades, tal com encertadament demostra el replicant, l’excepció ets tu mateix (l’única cosa que prova, això, és l’abast de la invasió. En un pamflet que preparo sobre el bilingüisme hi ha un capítol fet amb citacions d’escriptors catalans de primera fila que incorren en catanyolismes).

Però no es tracta d’això. El debat no és si en Garolera i companyia són, o som, massa essencialistes per acceptar segons què. El debat és com superar la devastadora submissió mental que fa que la llengua catalana s’estigui transformant a velocitat de vertigen en un dialecte del castellà. Perquè en això el diagnòstic és perfectament encertat. I no hi fa res si Riba, Ruyra o Ramon Muntaner van escriure un vers o una frase que ho contradiu. Jo també em vaig fotre un suc de fruita, ahir a la tarda, però entre botifarra, cansalada i galtes he menjat carn vuit cops, aquesta setmana. Puc brandar el suc de pastanaga en defensa de la bondat de la meva dieta? No estem parlant d’ocurrències, sinó de tendències, de fenòmens globals. I la tendència, i això cap estudiós del tema ho pot negar, és que el burocratès dels mitjans (i de retruc, el dels parlants, que se n’encomanen) catanyoleja cada dia més. La qual cosa inclou no solament el lèxic sinó, tal com denuncia el professor Garolera (i no rebat el professor Ponsatí), la sintaxi, la fonètica i en general tots els recursos expressius de l’idioma.

Senyal que el discurs antiapocalíptic sovint peca de superficialitat és que les seves propostes són tan difuses com la de la rèplica en qüestió: “dels nostres filòlegs n’esperem solucions clares, intel·ligents i pràctiques per tal que la llengua sigui viva, útil i utilitzada”. Com a filòleg que coneix bé les redaccions dels mitjans, puc assegurar que la majoria de professionals de la llengua que treballen en ràdios, diaris i televisions s’escarrassen quotidianament a trobar solucions clares, intel·ligents i pràctiques, que després no serveixen de res. Perquè amb la “supervisió rigorosa de les traduccions automàtiques i l’exigència d’un coneixement més aprofundit del català” (aquesta és la proposta d’en Garolera, i aquí sí que en discrepo) no n’hi ha prou. No n’hi ha, literalment, ni per començar. Mentre la llengua de prestigi sigui una altra, ja poden anar desfilant exèrcits de correctors que no aconseguiran res. O ben poca cosa. Perquè la solució no depèn dels filòlegs sinó dels polítics. És a dir, de tu, que els votes.

Podeu seguir a Núvol la continuació d’aquesta polèmica fent clic aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació