El dret de ser estafada en català

Fa uns dies vaig rebre un correu (jo i mig país més) amb un document adjunt signat per un suposat director general de la Policia de l’Estat (feia referència a Andorra) que m’informava que soc objecte d’un procediment judicial. La suposada citació em va encantar perquè seria la versió moderna d’aquells anònims que fèiem de petits per jugar tot retallant les lletres de les revistes. La diferència és que no intenta ser una broma, l’informe pretén ser una estafa cibernètica.

A la capçalera hi ha el logotip de la Interpol i de la policia andorrana i al centre, l’escut del Govern d’Andorra. De fet, et fa imaginar que si fos un imprès seria d’aquells bons d’un gramatge de 250 i amb l’escut del M. I. Govern d’Andorra en relleu. A més, el fet que qui em citi com a delinqüent signi amb un càrrec que no existeix, però que vulgui semblar que signa en nom del director de la Policia fa que el delicte encara sembli més greu, vaja que el director en persona s’ha mobilitzat per detenir-me. Primer, se cita el Codi de Procediment (no sabem si civil o penal) i després es converteix en la Llei d’enjudiciament judicial que no existeix, crec que vol fer referència en ambdós casos a la Llei qualificada del Codi penal, però no ho tinc del tot clar. I acaba amb una amenaça, em demana que hi contacti per correu electrònic o bé el Fiscal General d’Andorra dictarà una “ordre d’ordre”. I llavors la coacció s’incrementa perquè assegura que si no responc  formaré part d’una llista de delinqüents sexuals i, encara més, una foto meva apareixerà a les xarxes socials (no especifica quines) i també als mitjans de comunicació i parafrasejo “perquè els vostres éssers estimats i família sàpiguen què feu davant del vostres dispositiu”. Què voleu que us digui, de tan naïf que és aquest intent d’estafa, l’he trobat divertit.

Si nosaltres com a catalanoparlants ja tenim certes intuïcions que ens permeten protegir-nos dels dolents, imagineu tot el que poden fer els experts analitzant la veu, la sintaxi dels anònims.

Però també m’agrada que l’estafa sigui en català perquè sempre he pensat que per assolir la plena normalització lingüística també cal que tinguem lladres, estafadors i rapinyaires que parlin català. De fet, aquest no és el primer intent de frau que veig en català, a Instagram quan suplanten el perfil d’un catalanoparlant, envien un missatge en català als seus contactes perquè entrin en un enllaç. I és d’agrair que m’intentin entabanar amb la meva llengua i encara és més d’agrair que l’eina de traducció automàtica que utilitzen encara s’hagi de perfeccionar força perquè ens evita d’ensopegar-hi. 

Tot plegat em fa pensar en la publicació Atrapados por la lengua de la balaguerina Sheila Queralt en què explica com poden ser de determinants en un judici les anàlisis dels lingüistes forenses. Si nosaltres com a catalanoparlants ja tenim certes intuïcions que ens permeten protegir-nos dels dolents, imagineu tot el que poden fer els experts analitzant la veu, la sintaxi dels anònims, els patrons lingüístics del missatges de text i, evidentment, tot el que engloba la comunicació no verbal. 

Queralt ens explica casos com el d’una noia britànica que va ser violada a Xipre per un grup d’homes. Després d’haver estat durant vuit hores en una comissaria sense advocat i amb el consegüent estrès posttraumàtic a causa del que havia patit, la noia va signar una retractació. Ara bé, durant el procés legal, es va poder demostrar que alguns dels paràgrafs no estaven escrits amb les paraules que hauria usat l’adolescent, sinó que algunes incorreccions indicaven que algú que parlava anglès com a segona llengua li havia dictat el text i, per tant, havia estat coaccionada. Així doncs, l’edat, la procedència geogràfica i el nostre nivell d’estudis ens pot delatar o també ens pot salvar. 

Per altra banda, la policia també es fixa en la nostra manera d’expressar-nos i en la comunicació no verbal. Un bon amic m’explicava com fan les intervencions a Andorra. Un parell de policies van a casa de la persona que ha fet la trucada clamant auxili i miren d’esbrinar tot el que poden sobre la família, la parella o la persona que viu en aquell habitatge per treure’n al màxim d’informació possible. És a dir, no només es fixen en la comunicació no verbal, sinó també en la distribució de l’espai, en l’ordre i en l’estat de l’habitatge. Cerquen amb la vista qualsevol senyal, qualsevol indici que els pugui donar informació i que els pugui ser útil per entendre què hi passa en aquella casa. I en quina llengua us hi adreceu? – Li vaig demanar. No és una pregunta ingènua. Sabem que l’única llengua oficial a Andorra és el català, però que hi pugui haver agents de la policia andorrana que facin la intervenció en una llengua forana, no em sorprendria. El meu amic em va dir que mai s’ha topat amb cap catalanoparlant, però que això no el fa canviar de llengua.

Gairebé em vaig emocionar quan m’explicava que no només es manté en català sinó que a més, em va assegurar que quan algú reclama el canvi de llengua els diu: «Et parlaré més a poc a poc, si cal, usaré un vocabulari simple, però vull que m’escoltis en català perquè t’ofereixo l’oportunitat d’estar més atent, de reflexionar més sobre les paraules i sobre el que diràs i això només et pot beneficiar». Amb paciència i una canya, potser ho podrem aconseguir…