El despertar

Enguany el GELA ha convocat per primera vegada un concurs d’autobiografies lingüístiques obert a tothom i a totes les llengües. De tots els originals que van rebre n’ha sortit tres guanyadors i dues mencions especials. A continuació us oferim els textos dels guanyadors, El despertar d’Antoni Lozano, autobiografia que trobareu completa en aquest enllaç, Remitur e mismas de Guisela Zannerini i Dues històries, una història de Flor Teh.

Malgrat aquest rebuig al català i, per extensió, a la jove TV3, a casa no es van poder resistir a seguir les malifetes de JR ni a escoltar aquell “Sue Ellen, ets un pendó” així, en català. A tots ens feia una impressió estranya sentir una sèrie com Dallas en català, sobretot quan abans l’havien feta en castellà per Televisió Espanyola, però TV3 va aconseguir el miracle que famílies com la meva la sintonitzessin religiosament. A casa es veia i es criticava alhora. Es deia que prohibien el castellà als seus presentadors, com si no fos normal que una televisió emetés en una llengua i el normal fos, en canvi, un popurri constant. Jo vaig assumir el lema del nou canal i, per a mi, abans fins i tot d’aprendre a parlar el català, TV3 ja era la meva.

Per tot plegat, simplement no vaig poder evitar prendre partit. Vaig deixar de comprar El País, que el meu pare comprava també en sintonia amb els nous temps, i em vaig passar a l’Avui. Vaig llegir les Converses filològiques de Fabra i, fullejant llibres d’història, vaig trobar una observació, em penso que de Pierre Vilar, que em va semblar molt significativa i que sempre he recordat —possiblement distorsionada pel temps—. Explicava que quan visitava Catalunya, tant si era una zona urbana com rural, sempre que podia parlar amb algú, ja fos un pagès o el cap d’una fàbrica, hi havia un moment en què l’advertia del fet que aquí es parlava el català i que això no era ben bé com la resta d’Espanya. Aquest capteniment, antic i modern, aquest som i serem, aquesta quasi obsessió de deixar clar que aquí som diferents, era un virus que ja se m’havia encomanat i la infecció del qual es trobava en fase aguda. Vaig arribar a fer-me una petita col·lecció de llibres de sociolingüística perquè volia saber quines possibilitats tenia el català de sobreviure i normalitzar-se de debò. La immigració castellanoparlant, de la qual jo formava part per herència, amb la seva terrible indiferència, quan no hostilitat, cap a la cultura catalana em semblava una responsable clara del retrocés lingüístic de la llengua i, per això mateix, em va semblar que jo tenia l’obligació moral de contribuir a la seva recuperació.