El debat Garolera, en un clic

El debat Garolera ha arribat a la seva fi. I hem concedit la prerrogativa de tancar-lo als dos elements que n'havien causat la ignició: Narcís Garolera i Oriol Ponsatí-Murlà. Ara que tanquem la polèmica, podeu recuperar totes les intervencions en un microsite dedicat al cas.

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

El debat Garolera ha arribat a la seva fi. I hem concedit la prerrogativa de tancar-lo als dos elements que n’havien causat la ignició: Narcís Garolera i Oriol Ponsatí-Murlà. Amb aquest article tanquem la polèmica generada pel cas Garolera, que podeu recuperar en un sumari general aquí.

En una de les últimes aportacions al debat, el traductor Joan Sellent s’ha posicionat a favor de Garolera, i ha manifestat que està d’acord amb la gran majoria d’exemples que fa servir per il·lustrar i denunciar l’empobriment galopant en què està immers el català que ara es parla i s’escriu, tant en privat com en públic.

Sellent atribueix la col·lisió entre els participants en el debat a una raó generacional. Segons el traductor de Shakespeare, tant ell com Garolera “van aprendre a parlar durant els anys més hostils per a la nostra llengua materna. Uns anys en què, en aquest país, la majoria de la gent pensava en català i cometia unes catalanades descomunals quan es veia obligada a traduir-se a la “lengua del Imperio”. Uns anys en què el catalanoparlant més illetrat s’expressava amb un bagatge de recursos genuïns i amb un control dels pronoms febles (sense saber tan sols què era un pronom, ni feble ni robust) que donaven mil voltes al lamentable engendro que xafa actualment un percentatge tan elevat dels productes de l’escola catalana. Paradoxes de la història”.

L’editor i escriptor Oriol Ponsatí-Murlà, que va ser l’iniciador d’aquest debat, ha respost Sellent amb un article titulat “Nosaltres som els purs, ells ens emmerden”, en què afirma que “Sellent i Garolera viuen als núvols. No deuen haver llegit cap novel·la escrita en català els primers anys del segle XX. Ni cap diari català de les primeres tres dècades del mateix segle. És literalment al·lucinant aquesta evocació irreal d’una arcàdia catalana, d’una època daurada en què fins i tot el més llec en qüestions lingüístiques feia anar els pronoms febles com si fos un Pompeu Fabra”.

El cas Garolera ha anat oscil·lant de forma pendular entre la conversa filològica a la menuda i la sociolingüística. Les darreres intervencions d’aquest debat s’han decantat clarament per la sociologia. Ponsatí-Murlà acusa Sellent i Garolera de no explicar exactament “a partir de quin moment va tenir lloc aquesta hecatombe de la castellanització, ni què la va causar. Després de llegir els seus textos, ens queda la sensació que, en aquest país, no s’han viscut tres segles de persecució furibunda de la nostra llengua i que el castellà i la castellanització no han fet aparició a casa nostra fins que no ens hem inventat l’escola en català i la immersió lingüística. Nosaltres som els purs, ells ens emmerden“.

Narcís Garolera s’ha mantingut al marge de la discussió que s’ha originat arran del seu article sobre la degradació de la llengua catalana als mitjans de comunicació, publicat a Els Marges. El debat ha estat viu i interessant, i considerem que és bo de tancar-lo amb comentari de Garolera, que és posterior a la darrera intervenció d’Oriol Ponsatí-Murlà, que és qui va propiciar la primera ronda d’aquesta conversa.

Narcís Garolera insisteix en la tesi generacional: “Vam aprendre la llengua de boca dels pares i els familiars (que, a pesar del franquisme, la parlaven amb naturalitat, riquesa i precisió) i la fèiem servir habitualment en la comunicació amb els amics. Els qui hem superat els 60 anys no vam tenir la sort d’aprendre el català normatiu a l’escola, i tampoc no vam poder escoltar un model estàndard de la llengua que parlàvem, ni a la ràdio ni a la televisió (que encara no havia entrat a les cases), i encara menys al cinema, on les pel·lícules, espanyoles o estrangeres, eren totes parlades en castellà. Però vam aprendre a parlar bé una llengua transmesa oralment de generació en generació, que havia incorporat uns quants castellanismes -sobretot lexicals- que no n’afectaven l’estructura (fonètica, morfològica i sintàctica)”.

Avui, segons Garolera, al cap de més de trenta anys de la normalització del català en tots els àmbits -públics i privats- de la comunicació, la llengua presenta, en nombre excessiu i creixent, calcs o interferències del castellà que els parlants d’una certa edat no hem dit ni escrit mai de la vida. “Als més grans ens costa, doncs, incorporar a la nostra parla o a la nostra escriptura innovacions lingüístiques que ens sonen a innecessaris calcs del castellà, l’altra llengua dels mitjans de comunicació. I el diccionari normatiu ens ho confirma”.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació