El començament d’un cisma lingüístic?

En l’argot de la premsa anglo-americana hi ha una frase – ‘crash blossom’ – que significa un encapçalament d’article que, sense que el redactor ho hagi volgut, es pot llegir de dues maneres radicalment diferents. El nom ve d’un titular del diari japonès en anglès Japan Today, del mes d’agost del 2009 (s’hi va fixar un editor americà basat al mateix Japó). El titular deia ‘Violinist linked to JAL crash blossoms’, que vol dir: ‘Violinista relacionada amb l’estavellament d’un avió de Japan Airlines, floreix/triomfa’. I també vol dir, ‘Violinista relacionada a Japan Airlines, xoca amb flors’. (Es tractava d’una coneguda violinista, Diana Yukawa, el pare de la qual havia mort en un accident d’avió, el 1985). N’hi ha molts més exemples, incloent-hi el llegendari ‘Squad helps dog bite victim’, o sigui ‘La policia ajuda una víctima que va ser mossegada per un gos’; o bé ‘La policia ajuda un gos a mossegar una víctima’.

Si ho comento, tot això, és perquè – i que els lectors no tapin les orelles si us plau – al cap de gairebé tres anys de la reforma dels accents diacrítics – la funció dels quals és, precisament, evitar que una paraula es confongui amb una altra de semblant – els ‘crash blossoms’ catalans s’han multiplicat fins a un punt que jo, si més no, trobo insuportable. A tall d’exemple, un de sol, vet aquí aquesta cita de l’Inés Arrimadas recollida a El Punt Avui del 3 de març: ‘Al PSOE i al PP quan se’ls deixa sols ens venen’. Vol dir que vénen cap a C’s o bé que venen els de C’s com si fossin uns cotxes d’ocasió?

I ja que estem parlant de vendre, a El cadàver inquiet de Salvador Casas, novel·la negra de publicació recent, una part de la trama té a veure amb la venda de drogues. En una pàgina, després de llegir com uns traficants venen per aquí i venen per allà, llegim aquesta frase: ‘Després venen els policies’. I aquí el desconcert ja és total.

Un dels primers llibres que vaig llegir després de la reforma del 2016 va ser Amàlia i els esperits, un assaig històric magnífic sobre la primera dona espiritualista de Catalunya i l’últim llibre de la malaguanyada Patrícia Gabancho. Com que s’hi parla força del proto-feminisme del tombant del segle vint, surt sovint la paraula ‘dona’; i com que la Gabancho sovint empra el temps present per donar immediatesa a la història que explica, la paraula ‘dóna’ també hi surt força, però ja sense el seu accent aclaridor. Tot plegat fa mal als ulls i causa confusió. Ara bé, en aquell moment, poc temps després de la reforma, ho vaig atribuir a la novetat del canvi (i potser, també, al meu recel innat als canvis en general).

Però amb el pas dels anys, tant el desgavell causat per la manca de certs accents diacrítics com la irritació generada per l’augment de ‘crash blossoms’ nostrats no ha minvat, ans al contrari. Ha arribat a uns extrems tan absurds que si, per exemple, es fes una nova edició de El dia de l’ós, una de les millors novel·les de Joan-Lluís Lluís (i tard o d’hora, se’n farà) no sabrem si el títol es referirà a un mamífer carnívor o a un fèmur o potser a un omòplat. Per prendre un altre exemple, la supressió de l’accent a ‘adéu’ mentre que es mantingui l’accent a ‘Déu’, contradiu el sentit comú. Etcètera!

Evidentment, l’IEC no és l’única institució que ha intentat ‘reformar’ un idioma. El neerlandès, posem per cas, ha vist tres reformes oficials després de la Segona Guerra Mundial. El 1946, els governs holandès i flamenc es van posar d’acord per unificar l’ortografia de la llengua que compartien. El 1996 i el 2006, ambdós països, ara equipats amb l’equivalent de l’IEC (l’NT o Nederlandse Taalunie) van fer quatre reformes ortogràfiques més, en què unes quantes paraules compostes afegien una ‘n’ per tal de seguir la regla general i majoritària per aquesta mena de mots. Però en cap cas es van crear possibles confusions pel que fa al sentit de cap paraula: els neerlandesoparlants no pateixen ni un sol ‘crash blossom’.

Els defensors de la supressió dels accents diacrítics solen esgrimir dos arguments principals: primer, que això simplifica el català escrit i per tant n’afavoreix l’aprenentatge; i segon, que aquesta reforma és, en tot cas, irreversible. El primer argument es pot debatre, però el segon no és cert. Ja hi ha uns quants autors que publiquen, conscientment, en el català anterior al 2016. És el cas de Najat El Hachmi: a la seva novel·la excel·lent, Mare de llet i mel, del 2018, va insistir que els diacrítics es posessin on s’havien de posar. La Marta Marín-Dòmine, que acaba de treure un llibre de no-ficció fascinant que es diu ‘Fugir era el més bell que teníem’, ha fet exactament el mateix. I no són els únics. De fet, avui mateix (5/3/19) he vist un article del periodista Jaume Nolla que comença, lloat sia Déu, amb la paraula ‘Sóc’ (ell hi devia insistir, atès que l’article surt a El Punt Avui que, com tots els diaris en català, sol respectar la reforma diacrítica escrupolosament).

En fi, la supressió de tants diacrítics – uns accents que jo, com a aprenent del català, vaig trobar i encara trobo pràctics i útils – no només ens ha portat a unes confusions innecessàries, sinó que, pel que es veu, està creant, a poc a poc, tot un cisma ortogràfic (per discret que sigui) en les lletres catalanes.