El col·lectiu Al Carrer avui fa 15 anys

Conversem amb el guionista Enric Gomà, que avui fa quinze anys va fundar el col·lectiu Al carrer, un grup que comparteix per email frases curioses que senten pel carrer. Enric Gomà: "El català que ara es parla és, cada dia més, un calc del castellà"

Bernat Puigtobella

Bernat Puigtobella

Editor de Núvol.

Enric Gomà, fundador i coordinador del col·lectiu Al carrer, ha consolidat al llarg dels darrers quinze anys una comunitat d’informants que recullen frases sentides al carrer. Avui fa 15 anys que va començar aquest exercici recol·lector amb un equip format per Lluís Arcarazo, Ferran Bach, Iolanda Bethencourt, Joan Carreras, David Castillo, Piti Español, Anna Fité, Jordi Galceran, Teresa Gomà, Xavier Guàrdia, Marina Penya, Raimon Portell, Gisela Pou, Jordi Puntí, Manel Riera, Jordi Serra Llena, Jaume Subirana, Matthew Tree. Al col·lectiu Al carrer hi participen actualment persones de tota mena de gremis, que recullen frases sentides del carrer.

Enric Gomà

Enric Gomà és un home polifacètic. Guionista de professió, actualment forma part de la junta de la nova SGAE. Gomà ha treballat en moltes sèries de televisió, des de Poblenou fins a Ventdelplà, passant per Temps de silenci, una de les sèries on probablement ha pogut deixar una petjada més personal. Lector empedreït, atent a totes les novetats editorials que van sortint, posseeix una de les biblioteques particulars més importants del país. Gomà, que també ha publicat contes per a adults i joves, té però una dèria molt personal: la llengua. Actualment el podem seguir al Cafè de la República, de Joan Barril, on presenta cada setmana un espai titulat La veu humana, traient punta de curiositats lingüístiques. També ha dirigit i guionat Català a l’atac, un dels programes més breus de la televisió, una fugaç càpsula d’un minut emesa cada dia abans del TN vespre. Fa 13 anys va fundar el col·lectiu Al carrer, un grup de gent que comparteix per email frases curioses que senten per aquests mons de Déu. Avui Núvol dedica un especial a aquest col·lectiu tan curiós amb articles de Joan Tharrats, Josep M. Fonalleras i Jaume Subirana.

Avui és l’aniversari del col.lectiu Al carrer, que tu vas crear ara fa 13 anys. Avui el col.lectiu ja és una comunitat de més de 600 informants que regularment aporten els fruits que recol.lecten amb la seva oïda. Us trobeu de tant en tant per fer un sopar?

A la primavera del 2005, ens vam trobar per fer un arròs i ara ens hauríem de tornar a trobar o muntar alguna cosa, perquè els guanys (modestos, gairebé tots procedents de les publicacions i de la tria que publiquem setmanalment a Time Out Barcelona) són col·lectius i ens els gastem col·lectivament. Passats els anys tornem a tenir una suma notable i la dedicarem a alguna cosa: un sopar, o un almanac, o un banderi, o una gorra, o uns mitjons de llana per a l’hivern. No ho sé.

Com se’t va acudir recollir frases de la gent del carrer?

Arran de la meva feina de guionista. Per escriure diàlegs, has de parar l’orella i veure com enraona la gent. Feia temps que escoltava converses a la via pública (sense aparells sofisticats procedents de La Tienda del Espía). No només per la manera com s’expressa, sinó també per saber què els amoïna, què opinen, com veuen la situació. Es parla molt d’amor, de diners i de salut. I dels absents: criticar els absents és un costum molt estès i proporciona grans satisfaccions. Alguns agosarats s’animen a criticar i menysprear l’interlocutor, encara que són una minoria.

Havia llegit no feia gaire Extraña forma de vida de Vila-Matas, que m’havia agradat molt, sobre un home que para l’orella pel carrer. I el 3 de juliol de 1999 vaig sentir a la Rambla Catalunya de Barcelona una dona que deia: “Jo no sóc gens marimandona, pero admeto que m’agrada dirigir el cotarro”. L’endemà, sortia el primer alcarrer, aquest, un 4 de juliol, que vaig enviar a 25 amics (ara som 620 informants). Era un diumenge. Ara no enviem alcarrers els caps de setmana, per permetre que tothom pugui assistir als oficis religiosos que consideri convenients. També descansem a l’agost i la segona quinzena de juliol.

Com fas la selecció del material que t’arriba?

Cada dia en rebo uns 6, 7 o 8. Trio els dos que m’agraden més. I si n’hi ha més que m’agraden, me’ls apunto en uns cartrons rectangulars que medeixen 21 centímetres de llarg per 10 d’ample, en paper setinat i bastant resistents a l’acció de l’aigua. Si mai casa meva quedés inundada per una fuita d’aigua notable, els cartrons en sortirien indemnes.

Quines són les normes bàsiques d’Al carrer? Quin tipus de frases accepteu i quines no? Perquè tinc entès que accepteu un grafit o el nom d’una botiga, però en canvi no accepteu frases infantils mal dites o simples barbarismes o coses que surtin a la tele i ja siguin més pròpies de l’APM.

No agafo res dels mitjans de comunicació. Ni ràdio, ni televisió, ni cinema, ni diaris, ni la xarxa. De tant en tant accepto algun alcarrer procedent d’un llibre, sobretot si és de temps pretèrits (de temps futurs també m’agradaria molt, però no és tan senzill). Un alcarrer tret, posem per cas, de Recuerdos de mi larga vida de Conrad Roure.

Els alcarrers miro que no siguin reiteratius, que siguin variats. Que no siguin tots lapsus linguae, perquè en rebo molts d’aquesta mena i al capdavall fatiguen. Que no siguin tots dits per nens, perquè també en rebo molts. Que no siguin només fruit de la ignorància, perquè també cansen. Tampoc no m’agrada transcriure l’andalús o cap altre dialecte, com ara “mi arma, resalao”, perquè em sembla un recurs antiquat. Ara no ens posarem a riure de com parlen els gallecs, els murcians, els canaris, els valencians, etc, perquè seria indigne. Fora de comptades excepcions, els alcarrers estan sempre transcrits en l’estàndard, encara que el parlant sigui de Dos Hemanas o de Banyoles. Al carrer no pretén fer estudis dialectològics.

Com a guionista, vius dedicat a escriure diàlegs. Molts dels teus col.legues guionistes i dramaturgs formen part del col.lectiu. Heu aprofitat mai un Al Carrer per a un guió?

Sí, hem incorporat alcarrers en guions, tan literals com el seu concepte. Una dona del carrer Sant Vicent de València que deia: “La novia de mi marido no nos gusta a nadie”. Quina idea més bona, pensar que la novia del marit els havia d’agradar. O un altre, una mare en una piscina de Sabadell: “¡Pepito, Jaimito, al agua que es gerundio!”.

Al carrer és un filtre molt especial que et permet veure el país d’una altra manera. Quina visió t’ha donat del país on vivim? En altres paraules, si fossis un català instal.lat a Melbourne i Al carrer fos l’únic que t’arribés de Catalunya, quina impressió et deixaria?

Els informants, que en són 620 actualment, em diuen que els alcarrers són, molt sovint, en castellà, i aquesta és la realitat del país. Al carrer, a la via pública, el castellà hi domina. Diguin el que diguin els estudis sociolingüístics. El català és una llengua escanyada, que es va acostant a la situació de la Catalunya francesa o del País Valencià. Ara bé, amb una particularitat: el català és la llengua dels nens i dels vells. Els nens parlen en català i quan arriben a l’adolescència el castellà irromp amb força i el desbanca. Després desapareix per sempre més i se sent, només, en alguna sessió del Parlament de Catalunya, en alguna parada del mercat, en alguna font del Montseny.

Tu t’has dedicat sobretot al món audiovisual, però també t’han preocupat molt les qüestions de llengua. Quina imatge ens dóna Al carrer del català que ara es parla?

El català que ara es parla és, cada dia més, un calc del castellà: en frases fetes, lèxic, argot, sintaxi, etc. Es va apagant per inanició. Els mitjans de comunicació en català no generen expressions noves, perquè cauen en el diccionarisme: tot el que no és en un diccionari, és refusat. No només els correctors, sinó també els redactors i els presentadors. Després hi ha els presentadors que barregen llengües amb voluntat expressiva, sovint humorística: queda com una pel·lícula de Paco Martínez Soria, dit amb tot el respecte i admiració per aquest català universal. El català popular cada dia és més un idioma escarransit, sense nervi, sense gràcia, inexpressiu: la gent tendeix a parlar com els telenotícies, amb un català neutre i dessaborit, sense interès. A banda que hem confós la informació amb la realitat.

Una altra faceta teva és la bibliofília. De fet, ja has publicat a Ara Llibres dues antologies amb les millors frases d’Al carrer. Quan sortirà la tercera?

Em cal temps. Ara n’hauríem de fer una tria dels anys 2006-2012. Em comprometo a fer-la. Aquesta tardor, si tot va bé i no he emigrat. Ara no tenim editor, però el trobarem. Algun d’aquests que corren. Mentrestant, recomano a tothom que adquireixin i es llegeixin La vida pública, a Ara Llibres, que és la selecció del 2003-2006. O la primera tria, Al carrer. Els millors comentaris de la gent del carrer (1999-2003), també a Ara Llibres. El va recomanar l’alcalde Joan Clos per Sant Jordi a través d’una ràdio, i és un honor que ens va fer. Ell va entendre millor que ningú l’esperit del projecte.

Actualment Al carrer és una llista de correu, funciona per email. No t’has plantejat de difondre les frases d’Al carrer a través de twitter? Al capdavall moltes de les frases que t’arriben dels teus informants cabrien en un missatge de 140 caràcters…

Potser sí. No sóc de cap cosa d’aquestes. Per mandra, bàsicament. Primer haig d’aprendre a fer funcionar el microones correctament. I explotar a fons les prestacions que em dóna el fax, que és un invent desaprofitat. Admeto que la vida moderna em supera una mica. Quan mirava de petit els invents moderns a El Tesoro de la Juventud, una revista juvenil del 1910 que hi havia a casa els avis, ja vaig quedar una mica aclaparat per la màquina de vapor, el ferrocarril, el dirigible, l’automòbil, el telègraf, etc. No me n’he refet.

Actualment Al carrer compta amb més de 700 informants que cada dia reben gratuïtament un correu amb les frases del dia. Quin requisits demaneu per ser subscriptor de a la llista d’Al carrer?

Qualsevol persona en pot ser membre. És gratuït. Només m’han d’escriure a l’adreça [email protected] i dir-me el nom, la població on viu i la professió. Quederan subscrits i cada dia el rebran. Estaria bé que em comentessin que se n’han assabentat a través de Núvol, aquesta revista cultural digital que tants lectors consultem diàriament, amb satisfacció i sorpresa. Després de la carta del traductor Joan Sellent a Albee, el llistó ha quedat molt amunt.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació