El català que ara es parla

Toni Soler ha fet la seva personal aportació al debat sobre la normalització de la llengua catalana i ha proposat un català sense accents, si fa no fa, semblant a aquell que s’escriu a les xarxes socials i al WhatsApp. I per a defensar-ho, sota l’argument que així seria més accessible per als nou parlants, ha recorregut a la figura de Frederic Soler (1839-1895), més conegut pel pseudònim de Serafí Pitarra, capdavanter durant la Renaixença en la construcció d’una literatura en «el català que ara es parla» en contraposició al «català acadèmic».

El català que aleshores es parlava, situem-nos a mitjan segle XIX, patia de desorientació gràfica i gramatical. Li mancaven referents institucionals i socials i estava fragmentat administrativament. El contrast entre els parlants rurals i els parlants urbans era gran; els primers eren conservadors, els segons exposats a l’influx lingüístic forà.

Calia doncs fixar l’ortografia i reglamentar la llengua. Els homes de la Renaixença volien un «català acadèmic», aquell que utilitzaven els poetes cultes en la presentació de les seves obres en els Jocs Florals, i els partidaris del “català que ara es parla” ho veien arcaic, artificiós i allunyat de la majoria de la ciutadania. Però el que obvia Toni Soler és que Pitarra i els seus coetanis, en la seva defensa del «català que ara es parla», estaven disposats a acceptar interferències lingüístiques i solucions gramaticals castellanes en un català popular que creien era el més adient per a l’elaboració teatral. I que la disputa entre cultistes i vulgaristes amagava un enfrontament ideològic entre conservadors i progressistes.

Quin català volem? La idea d’un català sense accents em fa perdre la son. Què fem, tirem per terra tota la feina feta dins l’Institut d’Estudis Catalans des del 1907; ens carreguem les normes ortogràfiques respectades per institucions públiques i societat civil? No ho sé, hi ha llengües que no tenen escriptura, si ens posem així.