Oriol Ponsatí-Murlà

Oriol Ponsatí-Murlà

Editor i Professor de Filosofia

El català que ara en Garolera ens vol fer parlar

El Setè de cavalleria de la llengua catalana torna a irrompre en el camp de batalla per frenar la barbàrie dels indis catalans.

El Setè de cavalleria de la llengua catalana torna a irrompre en el camp de batalla per frenar la barbàrie dels indis catalans, que enraonen com els dóna la gana i no mostren cap mena de respecte per la llengua de Verdaguer. Narcís Garolera, en un article que acaba de publicar Els Marges (103, p. 175-182), titulat El català que ara es parla. La degradació de la llengua als mitjans de comunicació, entona el plany avorrit de la decadència de la llengua catalana en mans d’uns mitjans de comunicació que “fan servir un català que cada vegada és més un calc del castellà”. L’article de Garolera és, de fet, un calaix de sastre on tant hi trobem denúncies de casos incontestables (com ara la confusió entre humà i humanitari o l’abolició sistemàtica de pronoms febles) com tot un reguitzell de solucions que, apel·lant a un virtual català genuí, Garolera lamenta que hagin caigut en desús a favor d’altres expressions que ell considera calcs del castellà. La denúncia de Garolera parteix d’una posició lingüística dogmàtica (això és genuí i això no ho és). Quan s’adopta una posició d’aquesta mena (en llengua, en filosofia o en art, tant se val) en el millor dels casos s’acaba fent el ridícul.

A Garolera no li agrada que hàgim deixat de plànyer la gent i ara els compadim. És una mera qüestió de gust personal, aquesta. Si Carles Riba —només un exemple entre desenes possibles—, quan tradueix el vers 1032 de Les dones de Traquis, fa “compadeix el teu pare, que no et blasmaran” (Sòfocles. Tragèdies. Traducció catalana de Carles Riba. p. 42) no sabem veure per quin motiu aquell verb ha de ser preferible a qualsevol altre sinònim.

Segons Garolera, “tothom recolza o es recolza –en una traducció mecànica del castellà apoyar-se”. Es veu que Joaquim Ruyra devia traduir mecànicament del castellà quan, a La parada, diu que “En Xaneta, recolzat en terra, bufava amb totes les seves forces” (p. 39). També traduïen automàticament del castellà Ausiàs March (“esser no pot qu’en elles se recolzen”; cant CIV) o Martorell a El Tirant: “Lo pilar en lo qual lo nostre stat segurament recolzava, és derrocat”.

A Garolera l’entristeix, igualment, que l’expressió acció de govern hagi estat substituïda, per part d’aquests barroers indis mediàtics, per governança. No s’adona que aquestes no són expressions equivalents i que l’aparició del terme governança (que, d’altra banda, utilitzen amb absoluta normalitat totes les llengües europees veïnes, no només la castellana) permet discriminar entre una acció de govern (genitiu objectiu) i una acció de govern (genitiu subjectiu). És a dir, que són coses diferents el conjunt d’accions que el govern emprèn per fer possible el seu pla de govern i el conjunt d’accions implicades de manera genèrica en el regiment de la cosa pública (i de les quals són actors tots els agents socials, no només el govern).

Garolera s’atreveix a excomunicar expressions com ara malgrat: “En comptes de la correcta locució prepositiva a pesar de, ens cansem de llegir o sentir un malgrat que, en català, no ha sigut mai viu”. Una excomunió tan severa requereix una justificació. I la trobem en nota a peu de pàgina, quan Garolera ens aclareix que aquest “no ha sigut mai viu” vol dir, en realitat, que ni Verdaguer ni Fages de Climent no l’utilitzaven. Ah, bé, això ja és tota una altra cosa. Sí, en canvi, que el fa servir Gabriel Ferrater, per exemple, en el seu pròleg a la traducció d’El procés de Kafka, per aclarir com s’ha de traduir trotzdem: si per “malgrat això” o per “malgrat que”. Igualment l’utilitza Llull al Llibre del gentil i dels tres savis quan diu: “Aquella ciutat han e tenen e possehexen los sarrahins malgrat dels crestians e dels juheus”. I Ramon Muntaner i Salvador Espriu i… Narcís Garolera, en diversos textos seus, com ara La transmissió impresa de les obres de Verdaguer (Anuari Verdaguer, 1986, n. 1), on hi apareix fins a cinc vegades: “malgrat que els editors”, “malgrat la pretensió”, “malgrat aquests bons propòsits”, “malgrat les observacions”, “malgrat els dubtes”. En tots aquests cinc casos, Garolera hauria pogut escriure “la correcta locució prepositiva a pesar de” però, estranyament, decideix utilitzar un malgrat que “en català, no ha sigut mai viu”. Potser el cansament que, malgrat tot, denuncia prové del fet d’haver utilitzat, ell mateix, massa malgrats.

És igualment injustificable filològicament la indignació de Garolera davant l’ús que els mitjans de comunicació fan del terme senyera i del verb onejar: “La bandera s’ha trasmudat en senyera i, en comptes de voleiar, diem que oneja”. No, aquí no s’ha trasmudat res. Bandera i senyera són perfectament equivalents. Probablement, el que Garolera volia dir (però no ho diu) és que ens hem acabat referint a la bandera catalana gairebé sempre amb el terme senyera. Això prové d’una confusió perfectament comprensible que ha acabat fent-nos creure que el Cant de la senyera de Maragall era el cant de la bandera catalana, en lloc del cant de la bandera (o senyera) de l’Orfeó Català. Hi ha, és cert, una ambigüitat de base —alimentada pel mateix Maragall— que fa perfectament comprensible que hàgim acabat confonent bandera catalana i senyera de l’Orfeó. Però davant d’aquesta errada comprensible (perquè la majoria dels parlants no tenen perquè conèixer detalladament la història de l’Orfeó Català ni ser experts en detalls hermenèutics de l’obra de Maragall), és més raonable fer pedagogia i explicar l’origen de l’equívoc que no pas pontificar sobre què és correcte i què no. D’altra banda, Garolera considera que la bandera catalana només pot voleiar i no li agrada que onegi. Com gairebé tot en el seu article, aquesta també és una pura preferència personal i no veiem cap motiu per voler imposar aquesta preferència personal al conjunt dels parlants. Les banderes han onejat des de sempre. Ventura Gassol deia, l’any 1931, que “mentre a Montjuïc, damunt el castell fatídic, no onegi lliure la bandera catalana, no podem estar satisfets”.

Crida especialment l’atenció alguna de les solucions proposades per Garolera perquè suposaria la substitució d’una expressió perfectament normal per una altra de perfectament inventada. Diu: “les coses són potents, en comptes de fortes, impactants o decisives”. Impactant no té, que se sàpiga, cap valor adjectival. Ni Fabra, ni el DIEC ni tan sols el DCVB no el recullen. Dir que “una cosa és impactant” és, de fet, un frase sense cap mena de sentit en català (no, en canvi, dir, per exemple, que “la pluja ha estat impactant tota la tarda contra el vidre”).

Al costat de tots aquests casos de nul·la consistència filològica, Garolera l’encerta també, és clar, en tota una sèrie de casos que, de tan obvis, són indiscutibles. No sé si li hem d’agrair que ens els recordi. El que ens sembla innegable és que la mena de problemes que té la llengua catalana l’any 2014 es poden resoldre de diverses maneres però no pas, en cap cas, agreujant encara més la desorientació dels parlants mitjançant compilacions de preteses essències lingüístiques que, a més a més, són, com a mínim, discutibles.

La llengua catalana, avui, necessita començar a estimar-se a si mateixa com una llengua normal. No pot ser que condemnem fins i tot parlants que tenen el català com a llengua materna i un nivell cultural alt a sospitar constantment que allò que estan dient i que han dit tota la vida potser no és prou correcte. Compadir, recolzar, governança, senyera, onejar o malgrat (ens hem limitat només a aquests exemples però no són pas els únics qüestionables) no tenen ben res de calc del castellà. La línia que separa la vigilància de l’obsessió és fràgil. I dels nostres filòlegs n’esperem solucions clares, intel·ligents i pràctiques per tal que la llengua sigui viva, útil i utilitzada. No pas cants nostàlgics a les essències verdaguerianes.

Pots seguir a Núvol la continuació d’aquesta polèmica fent clic aquí.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació