El català light o com fragmentar la comunitat lingüística

Fa uns mesos vaig tenir la sort de conèixer algú amb qui compartesc diferents inquietuds, però em va sorprendre que es definia (o es defineix) clarament com a light, en relació amb el corrent que defensa un model de llengua del carrer, és a dir, el “català que ara es parla” o, com alguns altres el definirien, catanyol —malgrat que aquesta etiqueta abraça des del català light fins a qualsevol persona que no parla com Llull, segons qui la faci servir—. A mi, personalment, em va sobtar, perquè aquesta persona estudia filologia catalana i té una sensibilitat lingüística notable, per tant, era estrany. I no, tampoc no defens un model de llengua que pràcticament es remunti a l’edat mitjana, però crec que cal tenir en compte alguns aspectes que, de vegades, ignoren els que són lights o pretenen de ser-ho.

Primer de tot, cal tenir en compte que la polèmica del català light sorgeix cap a finals del segle XX, a la dècada dels vuitanta, i té com a grans exponents Xavier Pericay, Ferran Toutain i Ivan Tubau, entre d’altres. Els dos primers, autors de Verinosa llengua (1986) i, el segon, d’El català que ara es parla (1990). I tots tres simpatitzants, fundadors o membres de Ciudadanos, el partit polític que va néixer a Catalunya per posar en entredit la normalització lingüística i reivindicar únicament el bilingüisme social, sempre en defensa de la castellanització de la població. Hem de suposar, doncs, que l’objectiu d’aquests tres filòlegs no era d’altre que, precisament, fer trontollar la llengua i dificultar-ne la normalització. I això és el que aconseguiren amb un model de llengua que és en la major part dels mitjans de comunicació, tot i que, en major o menor mesura, la tasca d’alguns caps de serveis lingüístics ho ha mitigat a poc a poc i com han pogut.

En qualsevol cas, el que cal tenir en compte és que rere aquest “català que ara es parla” hi ha dos aspectes destacables: d’una banda, el barcelocentrisme, en la mesura que és un model de llengua basat en el parlar (o parlars, si voleu) de Barcelona, per tant, no té en compte la resta del domini lingüístic. I no em referesc a Vic, Girona, Lleida, etc., sinó al País Valencià, les Illes Balears, Andorra, la Catalunya del Nord i l’Alguer. D’altra banda, s’accepta la idea que la llengua la determinen els parlants, un aspecte més que qüestionable. Sí, els parlants fan la llengua, però qualsevol idioma té una norma i uns usos formals que són més reticents al canvi. És d’aquesta pugna entre l’ús distès i la norma (o ús formal) que sorgeix i que canvia la llengua. Amb tot, el català té un altre aspecte en contra: els anys de castellanització dels usos formals, que varen donar lloc a un autèntic desert —amb petits oasis— de producció en els àmbits formals, que va del segle XVI fins al XIX.

Si sumam aquests dos aspectes, obtenim un barcelocentrisme lingüístic que pretén deixar la llengua en mans dels parlants de Barcelona, sense filtres, la qual cosa genera un model de llengua depauperat que no s’allunya gaire dels registres informals de la ciutat comtal. El risc, però, no és només aquest, sinó que es posa en dubte l’estàndard, entès com una varietat supradialectal que permet reduir les diferències entre dialectes i que permet cohesionar la comunitat lingüística, que no es redueix ni a Barcelona ni a Catalunya, sinó que comprèn tot el territori que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer.

Així doncs, un model de llengua que es basa en com parla avui dia un grup concret de persones no ens permetria de tenir un model de referència, l’estàndard, sinó que crearia tot de geolectes a partir d’un registre informal concret, com volen fer alguns particularistes illencs i valencians. Sens dubte, és una gran estratègia si es pretén matar la llengua. A més, sota aquest “català que ara es parla” es critica, de vegades mitjançant l’humor, la resta de parlars, com el mallorquí, per exemple, que fa pagès (perquè clar, que en són de bones, ses pilotes); el valencià, que tothom sap que és un català mal parlat o el rossellonès, que no és més que un català afrancesat. No ho heu sentit mai? La realitat, en canvi, és que a Ferreries, a Vinaròs i al Conflent parlam la mateixa llengua que a Barcelona, amb uns trets propis, ni millors ni pitjors, sinó diferents, i també tenim dret de determinar com ha de ser el model de llengua compartit.

Heus aquí la importància de l’estàndard, que ha de ser una varietat de referència que no pot basar-se en el “català que ara es parla”, perquè si bé a Barcelona algú podria veure bé parlar del nòvio, criticar el quelcom (que fa medieval, diuen) o dir que algú és tonto, la realitat és que els parlants d’altres àrees del domini lingüístic no sempre compartim aquestes solucions. Tot això tan sols fomenta la discriminació d’alguns dialectes i, alhora, fragmenta la cohesió de la comunitat i, sobretot, la consciència col·lectiva de compartir una llengua i una cultura. En qualsevol cas, no es tracta de tornar a Llull ni de seguir un model calcat del castellà, sinó de trobar una solució apta i adequada, sense perdre de vista que la llengua no és exclusiva de Barcelona, ni dels parlants, ni dels lingüistes: és un bé compartit. Amb tot, com sempre he defensat, això no se soluciona corregint els parlants via Twitter, sinó exigint un model de llengua de referència a qui correspon: la resta és paper banyat.