El català a les aules. Un nou crit d’alerta

Aquest dimecres va celebrar-se el III Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes a la secundària i a la universitat, en aquesta edició titulat “Afer d’estat. La llengua i la literatura a les aules”. El simposi va servir com a espai de trobada i reflexió per als professors de català dels instituts i del món universitari, va permetre fer balanç de situació actual de l’ensenyament d’aquesta matèria i diagnosticar els reptes als quals ha de fer front.

Aquest article podria ocupar cinquanta pàgines perfectament. Com que avui en dia, però, som esclaus del temps i de les presses, i s’estima que quan llegim en pantalla triguem uns cinc segons a decidir si continuem llegint o abandonem el text, em proposo resumir què es va dir en un congrés que va durar gairebé dotze hores en poc més de deu paràgrafs. Més endavant podreu trobar el contingut de les diferents presentacions a les actes del congrés, així que, en cas que hi estigueu interessats, podreu accedir als textos complets de totes les ponències (programa). Tot seguit veurem un resum dels temes més recurrents que van anar sortint a les diferents presentacions, agrupats per àrees temàtiques per fer-ne més fàcil l’explicació.

La necessitat que tota la població tingui una formació lingüística i literària sòlida. Tots coneixem la frase “Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món” (L. Wittgenstein) que, tòpica o no, recull una realitat que no podem obviar: la llengua és l’instrument amb el qual articulem el nostre pensament i que ens permet ser éssers racionals. Si volem aconseguir una societat pròspera, amb ciutadans cultes, lliures i amb criteri, cal que la població estigui ben formada lingüísticament i tingui capacitat de raonament crític per poder fer front a populismes i tergiversacions, en auge en aquests últims mesos. La llengua, a més, és necessària per dur a terme qualsevol professió, no només les “de lletres”: un matemàtic, un sociòleg o un químic també necessita dominar l’ús de la llengua per poder transmetre el seu coneixement a clients, empreses o a la resta de la societat.

Pel que fa a la literatura, s’encarrega de configurar l’imaginari col·lectiu d’un poble, de crear un marc mental de referents compartits i dotar els individus del que anomenem genèricament com a bagatge cultural. Darrerament, des de les universitats es detecta un nivell cultural baix en alguns alumnes de les àrees tecnològiques i de ciències pures, fruit possiblement del progressiu allunyament d’aquestes àrees de les àrees més humanístiques.

És per totes aquestes raons que la llengua i la literatura són dos dels pilars indispensables de la formació educativa, ja que sense aquests dos elements tindrem una societat passiva, superficial i adotzenada. Els professors de català són conscients de la seva responsabilitat social, i és per això que estan preocupats per les conseqüències dels punts que venen a continuació.

Deixadesa de l’administració en la formació del nou professorat especialista en llengua i literatura catalanes. Una de les presentacions més interessants va ser la d’Albert Soler i Núria Alturo (vegeu-la aquí), que va analitzar els criteris d’accés a l’especialitat de català del Màster de Formació del Professorat. Si pensem en abstracte, ens semblaria lògic que per ser professor de català s’hagués hagut d’estudiar filologia catalana, oi? Doncs la lògica no és tal, i resulta que poden accedir a aquesta especialitat alumnes que provenen de carreres com art dramàtic, periodisme o humanitats. Com s’explica? Doncs perquè teòricament, totes aquestes carreres tenen 30 crèdits de llengua catalana, i a partir d’aquí es considera que els seus alumnes ja saben prou català com per fer de professors de català. A la pràctica, però, i després fer una anàlisi exhaustiva dels programes de les diferents carreres, els professors Soler i Alturo van demostrar que aquesta xifra no es compleix, fins al punt en què hi ha carreres que no tenen cap crèdit específic i es compta la llengua vehicular de l’assignatura com a crèdits d’especialitat.

El problema és greu, ja que a través d’aquesta via, el sistema no garanteix el domini de les competències relatives a l’especialitat. La coordinadora d’estudis Universitaris de Filologia Catalana (UA, UAB, UB, UdG, UIB, UOC, URV, UV i UVic-UCC), la Secció Filològica de l’IEC i la Xarxa Vives s’han queixat (des del 2010!) a la Generalitat per denunciar aquest problema i mirar d’arreglar-lo, ja que no hi ha prou garanties que els futurs professors de català tinguin un domini adequat de la matèria que hauran d’ensenyar.

La situació de la literatura a secundària. La mateixa presentació del congrés ja alertava que “Malgrat el que disposen els currículums oficials, la literatura es troba en una situació molt preocupant als instituts, on es va camí de l’extinció, i ha perdut cada vegada més terreny en la universitat”. El Col·lectiu Pere Quart va expressar-se en termes similars en un manifest (2016) i també durant el congrés. Què passa, doncs, amb la literatura a secundària? D’una banda, s’ha detectat una reculada de l’ensenyament de la literatura a causa de l’escassa formació literària dels mateixos professors. Al Col·legi de Llicenciats, els cursos que tenen més demanda són els de didàctica de la literatura, ja que els processos formatius de les universitats produeixen graduats amb dèficits importants en aquest àmbit. “Alguns no expliquen literatura perquè no s’hi senten còmodes”. De l’altra, tot i que sabem que llegir diàriament a casa té efectes significatius en els resultats acadèmics, costa molt que els alumnes llegeixin i que a més llegeixin en català, ja que bona part del seu ecosistema mediàtic és en castellà o en anglès.

Diagnòstic de la situació actual a la universitat. Posant com a exemples les darreres notícies sobre la Universitat Pompeu Fabra, es van posar sobre la taula les dificultats en l’ús del català com a llengua de docència a causa de la presència d’alumnat estranger (tot i que el professor anunciï amb antelació la llengua que farà servir durant el curs). Algun dels ponents també va alertar de la tendència que havia detectat a la carrera de periodisme, on els alumnes es passen al castellà per evitar suspendre per faltes (en una professió en què la llengua és clau).

La preocupació de l’acadèmia per l’ensenyament de la llengua. M. Teresa Cabré, presidenta de la Secció Filològica de l’IEC, va destacar el paper clau del professorat en la transmissió de la normativa i difusió de l’estàndard. Hem de pensar que si un alumne deixa els estudis a 4t d’ESO (final de l’Educació Secundària Obligatòria), és molt possible que hagi de viure la resta de la seva vida només amb els coneixements adquirits durant aquest període, ja que és molt probable que no rebi més ensenyament de llengua ni de literatura. Cabré va explicar que s’havia creat un fòrum específic (Acadèmia Oberta) perquè els professors de català puguin discutir i aportar propostes a la Secció Filològica (que voldria conèixer de més a prop les necessitats reals de l’ensenyament, del dia a dia), tot i que fins ara el fòrum no ha tingut gaire activitat.

La necessitat de renovació dels mètodes. Diverses de les intervencions van admetre que calia renovar amb urgència les metodologies d’ensenyament, tant de la llengua com de la literatura (fugir de l’esquema autor-obra-època). Utilitzar el teatre, la música, els audiovisuals, la ràdio, la revista escolar, portar els escriptors als centres, potenciar els intercanvis escolars entre els alumnes de tota l’àrea catalanoparlant, potenciar les parelles lingüístiques, integrar l’ús de les noves tecnologies dins de l’aula, potenciar els certàmens literaris, les rutes literàries… són mètodes que ja fa temps que estan inventats però que encara es poden potenciar.

Alhora, però, una temença: en la gran majoria de processos d’innovació que s’estan produint en aquests moments als instituts de l’àrea catalanoparlant, la llengua catalana retrocedeix en els plans educatius i encara més en la literatura. “Amagueu-vos que disparen els nostres!”, va arribar a dir un dels assistents. I és que el canvi en els plans educatius dels centres s’està duent a terme, en alguns casos, abandonant l’ús de la llengua catalana com a llengua vehicular en favor de l’anglès o d’altres llengües.

Personalment, vaig trobar a faltar la presència de dos perfils entre els ponents: d’una banda, poder sentir la veu d’algun sociolingüista, la disciplina que s’encarrega de l’estudi de la relació entre la llengua i la societat. En aquest sentit, costa d’entendre que s’obrís la taula rodona amb la pregunta “Quina creuen que és la situació del català entre els joves?” i que fins i tot s’hi convidés una filòsofa (!?) i s’obviés, en canvi, la presència dels professionals que podien haver aportat dades sobre el tema (usos lingüístics a secundària i a la universitat, representacions de la llengua catalana entre els adolescents, etc.) més enllà de les diferents anècdotes personals que van anar sortint.

La segona absència destacada va ser la d’algun representant del Departament d’Ensenyament o de la Secretaria d’Universitats i Recerca per conèixer quin és el seu punt de vista davant dels diversos temes en què van ser protagonistes. Diversos dels ponents van denunciar que reiteradament s’hi ha acudit i que s’ha fet cas omís de totes les propostes de millora presentades. Són conscients de la importància del tema? Pensen fer-hi alguna cosa? Esperem que sí, pel bé de la llengua i la literatura pròpies del país.