Quan el català es parlava als Estats Units d’Amèrica

Avui us faré un petit tast d’un lloc que jo veig com un tresor amagat als Estats Units. El setembre del 2018, l’Albert Badosa ja parlava als lectors de Núvol sobre la diversitat lingüística a la Nova York del segle XIX. Avui viatjarem una mica més al sud de la geografia estatunidenca, a la recerca d’una temperatura més estival. En concret, us parlaré de Saint Augustine, una localitat situada al nord-est de l’estat de la Florida. La ciutat va ser establerta oficialment per l’almirall espanyol Pedro Menéndez de Avilés el 8 de setembre del 1565, un moment en què la data fundacional dels Estats Units (1776) encara era lluny en el temps. Arreu del món, la Florida és coneguda especialment per les seves platges paradisíaques i el seu clima temperat al llarg de l’any. Molts estatunidencs han sentit a parlar de Saint Augustine com el primer assentament europeu que es va establir al territori actual dels Estats Units. En canvi, no gaire gent sap que, fins ben bé la primeria del segle passat, a Saint Augustine encara s’hi parlava el català. Avui us parlaré de com va arribar la llengua de Rodoreda a la Florida gràcies a la comunitat de menorquins que hi va anar a parar, gairebé per atzar, a la fi del segle XVIII. Abans, però, miraré de posar-ho tot plegat en perspectiva. Per a això, permeteu-me que us faci cinc cèntims sobre quina és la realitat lingüística a les contrades de l’oncle Sam.

Com el territori tan extens que és, ningú no s’estranya que els Estats Units presentin una diversitat lingüística aclaparadora, la qual abraça tant les llengües autòctones com les que hi durien més tard els colonitzadors europeus. Sí que pot sobtar, però, que aquesta riquesa cultural s’hagi vist en alguns moments com un pal a les rodes, més que no pas com allò que és: un bé valuós que cal preservar. Pràcticament des de la fundació del país, en alguns cercles conservadors ha anat ressorgint cíclicament allò que avui dia coneixem com l’English-Only movement. Aquest corrent (més polític que no acadèmic) tradicionalment ha aplegat veus que pressuposen que l’anglès va ser la primera llengua europea que es va parlar al territori, i que, per tant, defensen que és aquesta, i no cap altra, la llengua en què s’hauria de comunicar tot bon ciutadà estatunidenc. En la diversitat lingüística, l’English-Only movement sovint hi ha vist un perill imminent, el qual podria menar a un trencament irreparable dels valors i les maneres de fer considerades intrínsecament estatunidenques o, com en diem en anglès, all-American. A banda de grinyolar quan l’acarem amb la realitat històrica, aquest plantejament és perillós, ja que “marca” com a potencialment rebutjable qualsevol desviament de la norma anglòfona. Sovint, això es tradueix en una folklorització (en el millor dels casos) o una estigmatització (en el pitjor) de les altres llengües, cosa que, a la llarga, acostuma a comportar pèrdues significatives en el patrimoni lingüístic. Tenim àmpliament documentat que al territori actual dels Estats Units s’hi van parlar ―i encara s’hi parlen― llengües europees altres que l’anglès (a més de les llengües autòctones, algunes de les quals encara són ben vives). Si em permeteu l’incís, contràriament al que molta gent pensa, els Estats Units (a escala federal) no tenen cap llengua designada com a “oficial”, tot i que hi ha trenta-un estats en què aquesta posició sí que és ocupada per l’anglès. Pel que fa a les llengües indígenes, només els estats de Hawaii, Dakota del Sud i Alaska reconeixen algunes de les seves llengües autòctones com a cooficials. 

Sabem del cert que, al segle XVIII, una part de la població de Saint Augustine era constituïda per navegants menorquins, que van mantenir viva la llengua catalana fins ben bé la primeria del segle XX.

La península de la Florida no ha format part dels Estats Units fins a temps relativament recents, quan, el 1845, Espanya se’n va desfer en una transacció motivada políticament. Sabem del cert que, al segle XVIII, una part de la població de Saint Augustine era constituïda per navegants menorquins. La Florida es trobava aleshores sota el poder britànic, amb el governador Patrick Tonyn al capdavant. El 1768 van arribar a Nova Esmirna (actual New Smyrna Beach, també a la Florida) gairebé un miler i mig de persones d’origen mediterrani per treballar, sota el comandament d’Andrew Turnbull, en unes plantacions d’anyil. Molts d’aquests nouvinguts eren procedents de Menorca, tot i que, segons que sembla, també n’hi havia de Grècia, Sicília i la península Itàlica. Malgrat les il·lusions inicials per viure al nou món, viure i treballar a Nova Esmirna no va ser pas cosa de bufar i fer ampolles. Fins i tot, hi ha testimoniatges que corroboren el caràcter tirànic de Turnbull com a capatàs de les plantacions. Així, sota el sol implacable de l’estiu floridenc, l’any 1777 aquests agricultors van enfilar a peu el camí d’un centenar llarg de quilòmetres que separa Nova Esmirna de Saint Augustine, on van demanar l’asil de les autoritats britàniques. A la nova destinació, els menorquins es van instal·lar al sud del famós Castell de San Marcos, on es van dedicar al comerç i la pesca. Aquests i els seus descendents van mantenir viva la llengua catalana fins ben bé la primeria del segle XX. 

Tot i que al Saint Augustine del 2020 el català ja fa temps que no s’hi parla, és interessant recordar que l’ús d’aquesta llengua va ser habitual als carrers de la localitat durant moltes dècades, abans que fos absorbida definitivament pel castellà i, més tard, l’anglès. La documentació més antiga que testimonia la presència del català a Saint Augustine data de la primera meitat del segle XIX. El 1821, James Forbes va deixar escrita la descripció següent, la qual constitueix una referència explícita als menorquins de la ciutat: “[Els menorquins] van i venen tot parlant la seva llengua, distingint-se per una simplicitat antiga [en l’original anglès, primitive] i una puresa que destaquen tant com la seva parla”. Un parell de dècades més tard, William Bryant en parlaria així en el seu diari: “Al carrer, hom s’hi troba amb homes de pell morena i fesomia estrangera, i se sent com parlen entre ells en una llengua estranya. Diuen que aquests són els descendents que resten aquí d’aquells qui van habitar el territori sota el domini espanyol; i [diuen] que el dialecte que se’ls sent és el que es parla a l’illa de Menorca”. En un esforç de concreció, Bryant també assenyala que “la parla menorquina, el dialecte de Maó, el «maonès», com en diuen, és emprada per més de la meitat dels habitants que van romandre aquí quan el territori va ser cedit als Estats Units; i crec que tots aquests també parlen castellà. La seva mainada, però, puja prescindint d’aquestes llengües; i, en qüestió d’una generació més, les darreres traces de la parla majestuosa de Castella hauran desaparegut d’un territori que va romandre sota el domini espanyol durant més de dos-cents anys”.

Tot i que la comunitat menorquina mai no va arribar a desaparèixer, la seva llengua i la seva identitat es van anar diluint progressivament

Tot i que la comunitat menorquina mai no va arribar a desaparèixer, la seva llengua i la seva identitat es van anar diluint progressivament. En temps recents, hi ha hagut intents de preservar i revifar el llegat cultural menorquí, amb la Menorcan Cultural Society al capdavant d’aquests esforços. A banda d’aquest llegat lingüístic tan ric, avui dia passejar per Saint Augustine és un espectacle per als ulls dels visitants, els quals deambulen per carrers barrats al trànsit, amb un gelat a la mà, sense cap més propòsit que gaudir de l’arquitectura, les botigues i els restaurants (no cal dir que aquesta fotografia devia ser més habitual en temps prepandèmics, que és quan jo mateix hi vaig ser). La Saint Augustine Historical Society ha fet, i continua fent, una feina encomiable per preservar el patrimoni de la ciutat. Els edificis històrics no només es troben en un estat de conservació excel·lent, sinó que, a més, acostumen a anar acompanyats d’un rètol informatiu que alguns vianants llegeixen encuriosits. La informació d’aquests cartells sovint fa referència a la funció dels edificis, i també s’hi explica qui n’eren els propietaris originaris, en molts casos menorquins o descendents de menorquins. En trobem un exemple en el cas de la Joaneda House, que va ser construïda el 1806 per l’aqüicultor menorquí Joan Joaneda. Si mai teniu ocasió de visitar la Florida, no podeu deixar de visitar aquesta petita perla històrica anomenada Saint Augustine.