De mestretites, Catalunya n’és plena

Pau Vidal, juntament amb Ramon Solsona i Enric Gomà ha parlat avui del seu últim llibre, El bilingüisme mata, i la situació del català a Òmnium, en el marc del cicle de llengües que organitza l’entitat. La conclusió que n’han extret els tertulians és que la llengua perd força, si continuem així.

Enric Gomà considera que amb aquesta obra, Pau Vidal ha detectat que el bilingüisme és una malaltia del país: “El català s’ha estès, en els últims trenta o quaranta anys en llocs i territoris on abans no es parlava. I això ha fet que variés, canviés. Quan jo llegeixo escrits dels anys cinquanta i seixanta, m’adono que són molt purs, molt revisats. Però em fan angúnia”. Amb aquesta sentència, Gomà vol fer veure que un escrit tan pur difícilment respondrà a una llengua viva i que, segons ell, el que és més important no és la puresa del llenguatge, sinó la llengua viva de qualitat. Però, esclar, una llengua viva és una llengua que evoluciona, concepte que cal distingir del de degeneració, segons Gomà: “La llengua no pot ser inalterable, tot i que a vegades ens pensem que és com una mena de fòssil”.

Ara bé, el problema, continua Gomà, és quan la llengua es converteix en un simple calc del castellà. “Per què es produeix?”: tendim a culpar-ne els mitjans de comunicació, però oblidem que el 50% dels parlants ho són de llengua inicial castellanoparlant i la fan servir de manera habitual. “El doctor Veny ens explicava a classe que el fet que el 50% dels ciutadans a Catalunya fossin castellanoparlants influiria moltíssim en la llengua catalana, i tenia raó”, prossegueix Gomà, ja que tot el bagatge fraseològic que es fa servir amb els amics o la parella en el dia a dia s’articula amb base al que és més pròxim i, en aquest cas, sovint ho és el castellà. Ja ho deia Solà: “Qui no ha mamat des de petit una llengua rica i matisada difícilment la posseirà mai”.

Per a Gomà, la salut del català depèn de tres factors: que sigui imprescindible per guanyar-s’hi la vida, que sigui la llengua dels benestants, i que sigui un vehicle potent de cultura i entreteniment. Ara, si bé en l’àmbit de la cultura la llengua té una excel·lent salut, en “l’entreteniment s’aguanta d’un fil”, precisa Gomà: “Hi ha molt poc entreteniment en català i el poc que hi ha és, sovint menystingut”.

Finalment, davant de la solució que proposa Vidal al seu llibre —la independència—, Gomà n’ha volgut donar de parcials i modestes, que tenen menys abast, però que alhora són igualment efectives: en primer lloc, fer lleis que afavoreixin l’ús del català; en segon lloc, que l’IEC creï un bon corrector ortogràfic informàtic i actualitzi els diccionaris català-castellà i castellà-català, perquè estan ancorats en els anys vuitanta i noranta; finalment, actualitzar la llengua amb expressions que utilitzin els joves actualment, perquè una de les xacres del català “és l’estàndard se’ns ha menjat els registres”. Gomà, doncs, conclou que “el català ha de ser natural i quan sigui natural tindrem molt de guanyat perquè sigui preeminent”.

Ramon Solsona, al seu torn, ha volgut destacar que amb El bilingüisme mata Pau Vidal no només admet que les coses estan com estan, sinó que fa un pas més i diu: “Molt bé, si això ho tenim a tocar, ho hem de fer més bé del que ho estem fent ara”. Solsona apunta que en el llibre Vidal tracta un punt central que, segon ell, ajuda a destrossar el català: la televisió. “Quanta gent del país té els canals en català com a referents?”, es pregunta. “A més a més, hi ha gent que viu a Catalunya que no mira la televisió en català i que s’assabenta del que passa a Catalunya per l’altra.”

Solsona també denuncia un argument molt freqüent en la llengua i és l’argument de la mandra: “Si continuem així, el català s’acabarà en quatre dies” perquè estem en un procés de substitució lingüística. “Jo, el gallec cada vegada l’entenc més”, sentencia. Així mateix, també apunta que “estem en uns moments en què el català no cal”, perquè el bilingüisme permet “que jo toleri que l’altre parli català, però alhora jo mai no parlaré català ni el faré servir, perquè és una llengua que no cal”. Aquest és l’objectiu, segons Solsona, d’una determinada política: “El català no cal”.

Solsona és del parer que la inconsciència lingüística és el que fa que poc a poc es modifiqui la llengua i en surti una altra. L’antídot per prevenir-ho és, precisament, la consciència lingüística: “Els que tenim la possibilitat de poder escriure un llibre o retransmetre-ho a través dels mitjans intentem despertar aquesta consciència lingüística”.

El mestretitisme “consisteix a treure la palla de l’ull de l’altre”, afirma Pau Vidal. Segons el lingüista a Catalunya hi ha una gran quantitat de mestretites i per això s’ha molestat a fer un llibre com aquest, perquè és important “que els mestretites afluixin una miqueta i deixin parlar l’especialista”. “A diferència de la qualitat de l’aire, que ningú no té ni idea de com es mesura, per qüestions de llengua no només tothom en sap molt, sinó que, a més, les postures solen ser inamovibles”, sentencia. Si bé pot semblar una ocurrència, un cop es trasllada a l’esfera real dels fets i de les decisions polítiques pot tenir una transcendència enorme, ja que, quan tinguem un nou Estat, caldrà que deixem parlar els experts si volem tenir una llengua genuïna.

Durant trenta llargs anys, “ens hem dedicat a presentar només una part de la realitat lingüística, que és l’ús de la llengua, però no hem dit res de l’altra —com es troba?—”. L’objectiu, doncs, d’aquest llibre és fer intentar entendre a tothom què ha passat amb el contacte de llengües durant aquests cent anys i sobretot què passarà, no només mirant la quantitat, sinó també la qualitat, “allò que Solà anomenava salut filològica”, fa Vidal. Ara bé, és important tenir una visió diacrònica perquè “no existeix cap foto fixa de la llengua: qualsevol anàlisi que en facis avui, demà ja no serveix”.

A diferència de Gomà, Pau Vidal no es mostra tan optimista amb què “es puguin anar fent coses mentre no puguem fer la cosa grossa”: “Fins ara les úniques mesures que han donat resultat són les que mana la llei, és a dir si hi ha l’obligació de fer-ho, es fa, perquè, si no, ningú no ho farà, perquè cadascú té les seves prioritats”, apunta.