De llengües i traduccions

El problema és que part de la societat no coneix bé la seva pròpia llengua. És un problema d’educació, no de traducció.

Tot comença amb l’elogi als traductors que fa l’editora Laura Huerga. Té un valor doble, primer és un elogi, i el gremi dels traductors no hi està massa acostumat. Però, a més, prové d’un editor, que amb aquest pas demostra no tan sols que té cura pel que vol publicar, que té un criteri que no s’emmotlla a les lleis del mercat imperant sinó que, a més, és conscient del valor de la traducció i que n’és la clau perquè molts llibres que es publiquen puguin tenir més o menys interès, puguin tenir més o menys acceptació. Si bé és cert que no hi ha una argumentació gaire remarcable (al cap i a la fi és un text que pretén ser un elogi, res més, i en aquest sentit acompleix la seva funció) i que pot resultar un pèl massa entusiasta, la seva defensa del traductor català és molt més del que hem rebut en molts anys. Qualsevol traductor que llegís el text se sentiria pagat amb escreix. Evidentment, no estic parlant d’aspectes econòmics, ja ho passem prou malament, però això són figues d’un altre paner.

Tots els traductors se sentirien pagats? Ah, no, n’hi ha que no. Un dels traductors del país aprofita l’avinentesa per posar en qüestió aquesta lloa dels traductors, i comença a citar traduccions que al seu parer són desafortunades. M’imagino que podria seguir amb el reguitzell de noms i de males traduccions. Però no és això el que realment transmet el text, no és un atac directe a altres traductors – que també – sinó més aviat és un atac a un model de llengua heretat del noucentisme, un model que en la visió del dit traductor està allunyat de la llengua real, la que utilitzem quotidianament. Bé. Potser és cert. Però també és cert que la literatura inclou tots els nivells de la llengua, tots, i els desmunta, destrossa, transgredeix, mutila, i els torna a muntar, a recrear, a inventar. Basteix tot un món. I cada autor busca la seva pròpia veu, el seu estil, el seu llenguatge. A partir d’aquí, una traducció ha de reflectir tots aquests elements, el traductor hauria de partir de la base que li és permès de fer amb la seva llengua tot el que ha fet l’autor amb la pròpia. Ja sabem que això és molt difícil, més que res perquè el que es considera com un desviament voluntari i eficient en el cas de l’autor es pot convertir en un error en el cas del traductor (sempre parlo aquí en termes de recepció). D’aquí se’n deriva també la concepció estesa arreu que una traducció és bona quan flueix en la llengua d’arribada, quan no es nota que és una traducció. Doncs, depèn. Depèn de molts factors. A més, tota traducció també hauria de poder servir per ampliar les fronteres de la pròpia llengua.

Se’m dirà, partint dels arguments que he indicat fa un moment, que no he entès el text de Josep M. Fulquet. Sí, sí, clar que l’he entès, però obre tants fronts de discussió que és molt difícil poder-los tractar tots en una breu resposta. Un dels problemes que s’hi indica és el model de llengua. El problema és, diguem-ho clar, el català. Amb tots els sentiments d’inferioritat que hi estan directament relacionats, per molt que no els vulguem veure, o els neguem. Un complex que ens duu a afirmar que altres llengües, com el castellà (ai, ja hi hem topat), no tenen aquest problema. Ah, no? No es plantegen un tipus de llengua determinat? Un cop em van proposar publicar un llibre que jo havia traduït, al castellà, a Mèxic. I l’editor em va dir, bé, canviarem algunes coses perquè aquí no s’entenen. Però nosaltres ens mirem el melic i creem problemes allí on no n’hi hauria d’haver. El problema real, és cert, és que no s’han fet bé les coses, com s’explicita en alguns dels comentaris i com diu Josep M. Fulquet. El problema és que part de la societat no coneix bé la seva pròpia llengua. És un problema d’educació, no de traducció. Quan se solucioni aquest problema, aleshores podrem parlar dels altres problemes, i podrem discutir dels diferents models de llengua que podem utilitzar en una traducció. Sé que és molt difícil de solucionar. No és només que tinguem o no un coneixement deficient de la llengua. Això comporta tota una xarxa de relacions que s’ha construït al seu voltant. I apareixen els legisladors de la llengua, que són una munió. Són una legió. I quan hi ha legisladors inflexibles és quan apareixen els delators. I el sistema ja funciona a la perfecció. A la perfecció vol dir que el ciutadà ja té la por al cos, la inseguretat, no sap si una cosa la fa bé o no, qui l’inculparà. I cada tria que faci un escriptor o un traductor implica prendre partit perquè cada opció es va radicalitzant a passes gegantines.

Portar a col·lació traduccions de fa més de trenta anys no treu cap a res, la llengua evoluciona, i les traduccions, a diferència dels originals, i pel sol fet que les considerem deutores d’un altre text, envelleixen. Per tant, si una editorial no demana una nova traducció d’una obra literària i edita la que es va fer fa un grapat de temps, no diguem que la culpa és del traductor. Podria fer una llista, l’autor de l’esmentat text-diatriba, de traduccions actuals que segueixin encara un model noucentista, neonoucentista, neocarnerià o com vulgueu anomenar-lo? Segur que tindria moltes dificultats.

Independentment del model de llengua triat, hem tingut, tenim i tindrem excel·lents traduccions al català (i també traduccions més desafortunades, és clar). Però dir per sistema que les traduccions al castellà són millors és una autèntica barbaritat, com argumenta en el seu article Ernest Riera. També lloar o desqualificar en bloc tota la feina d’un traductor sense haver-s’ho plantejat abans, o sense haver comparat totes les traduccions, és un altre despropòsit. No, així no funciona. Tot traductor, com tot escriptor s’encara amb un nou repte cada vegada que comença un llibre, que sempre és diferent, planteja dificultats que abans potser no havia tingut. S’està avaluant incessantment, i les estratègies que servien per a un autor determinat, no li serveixen per a un altre. Cada text demana, exigeix una manera diferent d’observar-lo, de mirar-lo, d’analitzar-lo, de llegir-lo, de traslladar-lo a un altre sistema. Així que qualsevol traductor pot fer una feina excel·lent en un moment determinat, i després pot oferir uns resultats més decebedors. Com l’escriptor, és clar. I tampoc no podrà mai acontentar tothom. Des d’aquesta posició, puc entendre alguns atacs a traduccions determinades, sempre que siguin argumentades, no pas perquè faci ús d’un model de llengua concret.

Un altre dels elements és l’afirmació següent de Josep M. Fulquet: “El secret d’una bona traducció –ja sigui d’una obra literària, ja sigui del guió d’un film– és que el lector, quan arriba a l’última pàgina o veu aparèixer en pantalla la llegenda “the end”– no hagi pres consciència, si algú li ho pregunta, de la llengua que ha llegit o ha sentit parlar, perquè la llengua que ha llegit o ha sentit no s’apartava gens de la parla viva.” Es parla aquí de dos llenguatges artístics ben diferents, podré estar d’acord amb l’afirmació quant al cinema, però no pas en la literatura, en què la llengua és l’eina fonamental, i la varietat de registres que pot encabir és incomptable. Una novel·la en què tots els personatges de Dostoievski parlin de la mateixa manera, en què no hi hagi aquesta fantàstica barreja del registre més culte amb el col·loquial de l’autor rus està condemnada a ser un fracàs en la traducció, per molt bé que pugui fluir. Hauríem de tenir problemes per poder seguir de vegades el discurs, el registre més culte, i ha de ser així. I parlo de Dostoievski per reivindicar de passada un dels grans traductors de la literatura russa, injustament oblidat, Josep M. Güell. És el que passa amb els prejudicis que es repeteixen, amb aquestes generalitzacions que també es troben en els textos que estic comentant. Andreu Nin és gairebé una figura indiscutible de la traducció, i sembla que, alguns anys enrere, no hi havia cap altre traductor de rus. Josep M. Güell i els seus dostoievskis esperen encara el reconeixement que es mereixen. Però tornant a Josep M. Fulquet, en la seva esplèndida versió (que he anat rellegint aquests dies) de Morts per la Unió, de Robert Lowell, publicada l’any 1988, demostra clarament que la llengua no sempre no ha d’apartar-se mai de la llengua viva. Per cert, seguint la mateixa argumentació de Josep M. Fulquet, hauríem de comprar, sense plantejar-nos-ho, la traducció de Robert Lowell al castellà que van fer Amalia Rodríguez Monroy i José Agustín Goytisolo? És una proposta que no té cap ni peus. Així doncs, seguiré alimentant-me de traduccions catalanes, i de traduccions castellanes, i de traduccions poloneses (per cert, a Polònia, la discussió sobre els models de llengua és molt més virulent en el cas dels autors que no pas dels traductors, però aquí ja saben que els delators acaben malament).

És molt positiu que s’hagi iniciat aquest debat, demostra que la traducció, que s’alimenta de la llengua, és una cosa ben viva, que ens afecta directament, i que pot tenir molta importància en una societat lectora (entenguem aquesta en un sentit molt ampli) a l’hora de reflectir els canvis que es van produint. S’ha encès la metxa, molt bé, però que ara no cremi del tot, no sigui que finalment tot acabi en un foc d’encenalls, com moltes vegades passa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació