Dades no del tot imprescindibles

Reaccionar ofès contra un acudit és caure en una trampa, és la forma més directa de fer el ridícul, i de legitimar l'acudit.

El monologuista David Guapo presenta aquests dies un espectacle al Club Capitol de Barcelona en què fa befa del català. Literalment diu que “és la llengua menys sexi del món i que no serveix per lligar”.  La Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) ha denunciat el monologuista. Des de Núvol, ens ho prenem amb una mica més de flegma i hem obert una ronda d’intervencions. Joan Todó sosté que reaccionar ofès contra un acudit és caure en una trampa, és la forma més directa de fer el ridícul, i de legitimar l’acudit.

David Foster Wallace

Això que explicaré ara va passar a finals dels anys noranta, en una ciutat de la Manxa que no sabria recordar.

Els meus amics havien fet un concert. Tenien un grup de música, estaven de gira, eren joves. Van acabar l’actuació, però la sang els demanava continuar la nit en aquella ciutat que no coneixien. I van anar a parar a una discoteca. Llavors va entrar ella. Jo sempre me l’he imaginada baixant una escala; va aparèixer, i tot seguit una corda invisible va unir la seva mirada i la del bateria del grup. Justament el bateria del grup, que ja és trist. Va començar a baixar fins a la pista, mirant-se’l, els llums giravoltant sobre els seus caps. Ell la mirava, anhelant. Dues mirades es responien entre la gentada. Una fiblada d’amor de les que fan història, vaja. Es van anar apropant, d’aquella forma ni buscada ni evitada que tenen els éssers d’apropar-se en la foscor d’una discoteca. Van començar a parlar. Era l’inici d’una gran història. I en un moment determinat, ella va dir:
–Escucha, tienes un acento muy peculiar. ¿Eres vasco?
–No, de más al este.
(He dit que era a finals dels anys noranta. Quan, més tard, m’ho explicaven, això de l’est, què volen que els digui: rèiem. Érem joves, inconscients, i rèiem. Reia jo i reien ells que m’ho explicaven, tots per sota el nas, abans de continuar explicant:)
–¿Eres… catalán?
–Sí.
A la noia li va canviar la cara, va girar cua i va marxar sense dir res més. El xicot aquella nit va passar la mà per la paret.
No, el català no serveix per lligar. Com a mínim a la Manxa. Serveix menys que l’eusquera, que ja és gros. Segona meitat dels noranta, recordin. Però…
Continuem-hi allà, a la segona meitat dels noranta. L’any 1998, un amic meu va passar un mes a Buenos Aires. Hi va anar enlluernat per les ombres de Borges, de Macedonio, de Cortázar, de Rusiñol, de Gómez de la Serna. Però també hi va fer un descobriment ben valuós: les argentines (i els argentins) es posen verres amb l’accent català. Era una cosa automàtica, gairebé sobrenatural: tot era sentir les seves vocals obertes, les seves alveolars, i sospirar. Més o menys igual que em passa a mi quan sento parlar Natalia Verbeke, però no pas quan sentia parlar la Duquessa d’Alba, en pau descansi. Tot i que, tal com està la vida, a saber què convindria més.
Així doncs, el català no serveix per lligar a la Manxa, però sí a l’Argentina. És una dada a tenir en compte.

Podria anar afegint anècdotes, cap a una banda o cap a l’altra, sobre el sexe i els idiomes. Potser fer un monòleg és això, enfilar anècdotes; no ho sé. No ho crec. En qualsevol cas, en fer un monòleg humorístic sempre estàs protegit per una determinada xarxa de seguretat: si algú s’ofèn, triomfes. Sempre que qui s’ofengui no sigui Kim Jong-Un. En general, hem anat acceptant, una mica sense adonar-nos-en, una forma de pensament on el riure, la ironia, és una forma de superioritat, i la gravetat, la seriositat, una forma de ridícul. N’ha parlat prou gent, des de Sloterdijk a Crítica de la raó cínica fins a David Foster Wallace a “E pluribus unam”. Hem acabat pensant que la comicitat és una forma de subversió, de desafiament al poder. Cosa a la qual ens costa enfrontar-nos. Però a Pensant el riure, Josep Maria Sala-Valldaura ja avisa: “El riure pot tenir, doncs, un horitzó subversiu i ens ajuda sens dubte a familiaritzar-nos amb els canvis, encara que, generalment, serveix ben altrament per a apaivagar la rebel·lia”.

És a dir: oblidem molt fàcilment que, en realitat, sovint l’humor està de la banda del més fort. Que, per exemple, durant anys l’únic paper dels afroamericans a les pel·lícules de Hollywood fou servir de contrapunt còmic. O que, fins i tot si és a l’inrevés, si la befa va dirigida al poderós, l’alleujament que ens forneix la riallada ens permet seguir tirant un dia més, sense preocupar-nos gaire pel que ens està fent. El Carnestoltes serveix per fer més passadora la Quaresma; com deia el poeta, la ironia són les cadenes de la joventut. I, si no hi hagués la possibilitat de riure’ns dels poderosos, potser la guillotina trigaria menys a aparèixer al mig de la plaça. I això ells ho saben.

El problema, però, segueix sent que reaccionar ofès contra un acudit és caure en una trampa, és la forma més directa de fer el ridícul, i de legitimar l’acudit. Fa lleig, criticar un acudit; pots no riure, perquè no fa gràcia, pots no voler saber-ne res, però si t’ofens, si t’indignes, has begut oli. Tots els que en algun moment de la nostra vida escolar vam ser el blanc de les befes dels altres xiquets ho sabem; si t’enfades, és pitjor, i al final cal desenvolupar resignadament un sentit de l’humor que t’inclogui a tu. Per això hi ha tants humoristes amb ulleres, sospito. Ofendre’s no serveix de res. Sobretot si ets el dèbil.

I perquè, més que els acudits d’un comediant que prou feina deu tenir per arribar a final de mes, potser caldria preocupar-se per altres atacs més greus, més eficaços, possiblement més insidiosos. O reflexionar sobre què ha estat per al català formar part d’Espanya: una entitat que mai ha arribat a ser un país, capaç de tenir dins seu un idioma sense preocupar-se mai gaire seriosament d’aprendre’l, ni tan sols d’escoltar-lo (per això sempre que a la televisió “d’allà” surt algú parlant aquest idioma, o el doblen, o el subtitulen o, encara pitjor: el fan parlar dues vegades), de considerar-lo propi, en tots els sentits del terme “propi”. Un país on Josep Carner, Mercè Rodoreda, Sílvia Pérez Cruz o Albert Serra encara són una mena d’estrangers. On nosaltres, els parlants d’aquell idioma, generalment hem anat acceptant que així sigui. I on hi ha un monòleg humorístic encara no fet sobre la gent incapaç de saber que “cafè” és “café”, “aigua” és “agua” i “guapo”… “guapo” és, ves per on, “guapo”.

Podria enfilar més anècdotes, per això. Perquè el meu amic que va anar a Buenos Aires era, en realitat, valencià, i sap molt bé què és que en un bar no et serveixin perquè no parles “en cristiano”. Igual que jo mateix sé que, en una manifestació contra el PHN, un reporter de Telecinco va entrevistar un dels que m’acompanyaven, però a condició que respongués en castellà. Igual que hi ha, dins el meu gremi, editorials en castellà que, quan compren els drets d’un autor estranger per publicar-lo en castellà, els compren també en català només per assegurar-se que no hi haurà competència per aquella banda. O que, per exemple, a Página Dos, el programa de llibres de Televisión Española que tots vostès paguen, mai hi sortirà un llibre traduït al català, ni tan sols si la filmació del reportatge té lloc en un club de lectura organitzat per l’editorial que l’ha publicat en català: si cal, la càmera farà malabarismes perquè no es vegi, en cap moment, l’altre idioma. L’idioma que es troba allà a l’est, vull dir.
N’hi ha moltes més, d’anècdotes. Per omplir mil monòlegs. Això si tinguessin gràcia, clar.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació