Contra la fragmentació lingüística als territoris de parla catalana

El fracàs de la normalització lingüística en el domini lingüístic català

Ivan Solivellas

Ivan Solivellas

Lingüista. Doctorand i professor de la Universitat Pompeu Fabra.

Quan parlam de normalització lingüística ens referim a un conjunt d’accions planificades que pretenen restablir la normalitat d’una llengua a partir de diferents polítiques concretes. En aquest sentit, podem suposar, per tant, que només les llengües que han patit —o pateixen— un procés de substitució lingüística necessiten recórrer a la normalització. Les llengües normals, en canvi, fan unes polítiques diferents, orientades sobretot a la projecció exterior, com el castellà o l’anglès. Respecte de la llengua catalana, tot i que les lleis de normalització lingüística s’aprovaren a la dècada dels vuitanta tant a Catalunya (1983), com al País Valencià (1983) i a les Illes Balears (1986), la realitat és que encara patim un procés de substitució lingüística que, en la meva humil opinió, cada cop és més greu. Un exemple molt clar d’aquesta situació d’anormalitat lingüística que patim és que, encara avui dia, hi ha gent que ignora la unitat de la llengua arreu del domini lingüístic.

TV3 va subtitular les paraules del batle de Prats de Molló, de la Catalunya del Nord, fet que va causar polèmica
El batle de Prats de Molló, de la Catalunya Nord, al 30 minuts de TV3 dedicat al Tsunami

La manca de consciència sobre la unitat de la llengua

Fa unes setmanes Plataforma per la Llengua, una entitat que duu més de 25 anys treballant per a la normalització de la llengua catalana, i de la qual en som soci i membre de l’Executiva, encetava la campanya Som 10 milions per tal d’exigir una acció conjunta en matèria de llengua i cultura a les diferents administracions d’arreu del domini de parla catalana. Idealment, aquesta cooperació hauria de suposar, per exemple, la creació d’una comissió de treball intergovernamental semblant a la Unió de la llengua neerlandesa (Nederlandse Taalunie), tal com ja va reclamar el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana l’any 1986. En aquest sentit, la  Declaració de Palma, signada el 2017 pels governs català, valencià i balear, pretenia precisament d’establir les primeres bases d’aquesta cooperació territorial per la llengua i la cultura comunes, malgrat que, gairebé tres anys més tard, de moment no s’ha materialitzat en cap mesura concreta i ha restat improductiva.

Aquesta campanya de Plataforma pretén sensibilitzar la ciutadania que és més necessari que mai disposar de polítiques públiques a favor de la unitat de la llengua i d’aturar les polítiques que promouen la fragmentació lingüística. Hi ha qui es demanarà si toca i té sentit i interès una campanya com aquesta avui dia, gairebé 40 anys després de les primeres lleis de normalització lingüística. La resposta és que sí, atès que, una enquesta elaborada recentment pel GESOP, a petició de la Plataforma per la Llengua, revela que la majoria dels ciutadans del Principat considera que els parlars baleàrics, valencià i principatí no són la mateixa llengua. Tot i que es tracta d’una dada extreta d’un sondatge i, per tant, com a qualsevol enquesta, només ens indica una tendència, és, si més no, preocupant, sobretot perquè els resultats evidencien que com més joves són els enquestats, menys consciència d’unitat lingüística tenen —una dada que també constaten les enquestes d’usos lingüístics—. Aquestes dades, sorprenents i preocupants, ens han de fer reflexionar sobre les causes que hi ha al darrere de tot plegat: la manca de referents culturals conjunts i compartits, la inexistència d’una política lingüística comuna i ferma, les polítiques secessionistes de l’estat espanyol i d’algunes grans empreses, com BBVA o Mercadona, els constants discursos intoxicats i perversos de la dreta espanyola, que simplement vol afeblir la llengua dividint-la, així com el fet innocent de pensar que ja hem assolit la normalització de la llengua catalana, com aparentment pressuposen alguns partits, com recentment ha fet el PSC, que qüestiona el model d’escola en català.

Més enllà de les dades i de l’enquesta, el que és clar és que la unitat de la llengua és qüestionada constantment per algunes entitats que promouen la fragmentació lingüística —o que, sota una aparent defensa de les varietats dialectals, simplement pretenen empetitir la llengua— i, també, per l’administració pública de l’estat espanyol, ja que molts dels webs del govern ofereixen una versió en català i una altra en valencià —i, en molts de casos, només els podem trobar en castellà—. De fet, la quantitat de webs d’ens institucionals de l’estat espanyol que separen valencià i català  ha augmentat en els darrers anys: si al 2017 existien un 30,10 % de pàgines que s’oferien tant en català com en valencià, al 2018 se’n detectaren un 38,71 %. De la mateixa manera, tampoc no podem ignorar que l’Advocacia de l’Estat fa no gaire va prohibir a la Generalitat Valenciana de comunicar-se en català amb els governs homòlegs de Catalunya i de les Illes Balears, perquè, segons aquesta institució, cap dels altres estatuts d’autonomia no recull el valencià com a llengua pròpia, ignorant, per tant, les sentències prèvies del Tribunal Constitucional espanyol i del Tribunal Superior de Justícia valencià que neguen la diferència entre català i valencià —ja que només són denominacions diferents— i, alhora, les assumpcions científiques de la romanística i de la lingüística.

Fragmentació administrativa, fragmentació lingüística

Un dels aspectes més problemàtics de la manca de polítiques conjuntes en favor de la llengua (i la cultura) catalana és la fragmentació lingüística que això comporta, la qual cosa fa que els diferents dialectes visquin aïllats entre si, de manera que els parlants no estan avesats a sentir els diferents parlars que enriqueixen la nostra llengua, més enllà dels que els són geogràficament immediats, és a dir, no hi ha una permeabilitat dialectal generalitzada, més enllà d’algun corresponsal de televisió o de ràdio esporàdic. El problema, en aquest sentit, té a veure amb les fronteres administratives, que impedeixen un intercanvi cultural entre els diferents territoris: no hi ha un intercanvi de productes culturals, com per exemple el cinema i la televisió, entre el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears —i molt menys amb la Catalunya del Nord, l’Alguer i Andorra.

L’evidència més clara és que sovint es considera que a Barcelona, per exemple, no entenen els mallorquins, com demostra la polèmica que va tenir lloc arran de l’emissió a TV3 de Mai neva a Ciutat, una sèrie produïda per IB3, com va explicar fa unes setmanes Agustí Mas a un article de l’Ara Andorra. Un cas més recent d’aquesta polèmica l’ha protagonitzat Parlem Telecom amb un espot en tres versions: la principatina, la valenciana i la mallorquina. En aquest cas, la polèmica és doble, perquè primer de tot ens hauríem de demanar si cal realment fer un espot en tres varietats dialectals i, en cas afirmatiu, caldria veure per què les diferents varietats s’associen, inconscientment, a varietats formals també diferents, com apuntava, entre d’altres, Gabriel Bibiloni a Twitter.

Més enllà, però, d’entrar en el debat —necessari i ben viu— de l’estàndard català, si és que n’hi ha un d’oficial, cal tenir en compte que el problema és que hi ha un desconeixement globalitzat de les varietats de la llengua catalana, la qual cosa fa que es pensin i es representin des d’un cert exotisme: en cas del mallorquí, per exemple, sempre es recorre a l’article salat i s’ignora, doncs, que l’article literari és tan mallorquí com el salat i que és propi dels registres formals: en són exemples ben clars textos tradicionals com el romanç «La ciutat de Nàpols» o el «Pare nostre». Com podem, per tant, evitar aquesta fragmentació i aquest desconeixement dels dialectes? La resposta és clara, hem de compartir els diferents productes culturals que es fan arreu del domini lingüístic, més enllà de les fronteres administratives. Actualment tenim tres televisions autonòmiques que fan inversions relativament importants per a doblar diferents films i sèries al català: TV3, IB3 i À punt. A més, també existeixen ajuts directes de governs, com la Generalitat de Catalunya, que a través de la Direcció General de Política Lingüística subvenciona el doblatge de pel·lícules estrangeres al català. En comptes de repartir la feina, en molts de casos ens trobam amb sèries o films que s’han doblat dues vegades, en dues varietats dialectals diferents, la qual cosa és, sens dubte, una pèrdua de doblers i, alhora, d’esforços. No seria més lògic que governs i televisions autonòmics compartissin recursos? Els consumidors no tendrien cap problema de veure Terminator amb trets “valencians”, Doraemon amb fonètica “mallorquina” i Sissí, emperadriu amb accent “rossellonès”, per exemple, perquè, al cap i a la fi, les diferències són mínimes: és la mateixa llengua i l’estàndard ha de ser la varietat comuna i compartida, com ocorre en totes les llengües normals.

Som deu milions, som una llengua

Tots aquests intents de fragmentar la llengua són evidentment negatius per a l’idioma i, sobretot, per als ciutadans, tant pel que fa als drets lingüístics, com respecte de la despesa econòmica que això suposa, perquè les traduccions no són gratuïtes. A més, l’actitud del govern espanyol només atia el discurs pervers i fals dels que consideren que els dialectes del català són llengües diferents, un discurs pobre i sense fonaments teòrics, però que, desgraciadament, cala en una bona part del conjunt de parlants. En qualsevol cas, cal tenir en compte que la variació és connatural a qualsevol llengua i que, de fet, els sistemes lingüístics amb un major nombre de parlants, com l’anglès o el castellà, tenen una variació major, però ningú no fa servir la diferència com a element negatiu. A propòsit d’això, convé assenyalar que la llengua catalana és més unitària que moltes altres llengües, fins i tot que el castellà, tot i que, en aquest sentit, les polítiques lingüístiques panhispàniques són més eficients i unitàries —perquè, no ho oblidem, totes les llengües tenen una política lingüística determinada.

Per tot això, la campanya de Plataforma per la Llengua pretén exigir una acció conjunta en matèria de llengua en pro de la normalització lingüística, la qual cosa implica l’assumpció de l’estàndard com a varietat comuna i compartida, l’establiment d’uns referents culturals compartits —televisius, cinematogràfics, musicals, etc.— que garanteixin la permeabilitat dialectal —i aquí és essencial exigir la reciprocitat dels diferents canals de radiotelevisió de TV3, IB3 i À Punt— i l’establiment de circuits culturals que permetin la circulació de les produccions teatrals, musicals i literàries d’arreu del territori; contràriament, no serà possible garantir la cohesió de tot el domini lingüístic i el problema s’agreujarà. A més, cal tenir en compte que més enllà de les denominacions populars que rep l’idioma, per una qüestió d’immediatesa, el nom oficial i internacional és català, perquè fa referència a l’origen de la llengua. Això, però, no nega que els que parlam mallorquí també parlam català, com els que parlen andalús també parlen castellà. En definitiva, avui és més necessari que mai el compromís dels dirigents i una acció conjunta per tal de normalitzar la llengua. I, com en qualsevol situació de minorització, no hem d’oblidar que tota política lingüística que no fem, la fan contra nosaltres.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació