Ço que és genuí

Possiblement, l’amenaça del català light, per tarannà cultural, ens serà una amenaça quasi permanent.

Arran de l’article d’Ignasi Moreta «Lo de l’article neutre» s’ha reobert el vell debat sobre quin ha de ser el model del català normatiu. L’article de Moreta és molt suggestiu, interessant i documentat. La seva defensa de l’article neutre és argumentada i, al dellà del debat sobre què ha de ser normatiu en la llengua catalana, l’article és realment útil quant a l’estudi dels casos complexos i mal resolts de «sagrat», «profà» i similars. No vull entretenir-me en una qüestió que ell ha exposat molt encertadament. I compartim la preocupació pel que fa a la dificultat de trobar una solució en aquest punt concret.

Tanmateix, la resta de la seva proposta és força polèmica, atès que el debat sobre quin ha de ser el model del català normatiu s’acosta als paràmetres de ço que durant el decenni de 1980 s’anomenà català light. Possiblement, l’amenaça del català light, per tarannà cultural, ens serà una amenaça quasi permanent. Emperò, entre el català light i la defensa a ultrança de l’actual marc normatiu de la llengua catalana hi ha una gran distància. No existeixen solucions màgiques ni solucions definitives, atès que els gustos, les modes i els usos lingüístics evolucionen i canvien constantment. Això no obstant, tota llengua seriosa ha de tenir un model normatiu elevat, exigent i, naturalment, culte. Elitista, si es vol. És essencial per a la supervivència de la llengua, de la seva literatura i dels seus parlants que el model tendeixi a igualar-se per dalt, no pas per baix. I això hauria de ser possible sens perjudici de variants dialectals i usos populars, recollits i, si es vol, protegits. Justament tot ço que fins ara no hem fet. Això ho dic com a gironí, a qui sempre li han negat de ser un dialecte formal, separat del central.

El cas que ha exposat Moreta i que ens ocupa aquí és, possiblement, dels més controvertits i un dels millors exemples d’espanyolització de la llengua catalana. Existeixen dos problemes. El primer ha estat la substitució de la partícula genuïnament catalana de «ço» per «lo», més tard emprada amb absoluta confusió amb el genuí article singular masculí «lo». El segon ha estat el calc sistemàtic d’expressions i construccions gramaticals netament espanyoles amb un ús totalment inadequat d’aquest «lo» convertit en article neutre. Desespanyolitzar la nostra sintaxi i la nostra parla és, probablement, el segon repte del català, després de la seva supervivència. Naturalment.

Tal com vaig comentar a l’Ignasi en privat i després en públic, sempre he emprat una solució d’estar per casa per fer neteja de calcs espanyols: el recurs a la llengua francesa. L’elecció del francès no és una elecció banal: també implica una presa de posició en el debat gal·loromànic/iberoromànic/llengua pont. Encara que aquestes categories presentin una certa obsolescència –com bé va demostrar Modest Prats–, m’he inclinat sempre per la tesi gal·loromànica. El francès ens dóna pistes per recuperar una sintaxi més  pròpia, més ordenada, menys espanyola. Per descomptat, és un exercici que s’ha de fer amb criteri: no s’ha de caure a l’extrem contrari d’emprar gal·licismes. Així i tot, amb el francès ens és possible de fer neteja, depurar el català i posar-hi una mica d’ordre. També és a través del francès que un hom pot prendre consciència dels efectes devastadors d’haver perdut el nostre «ço» davant l’ús tan natural i coherent que en fa el francès. Permeteu-me que, en homenatge, l’hagi emprat en aquest article. Com si fos una cosa ben natural del català, de ço que és genuïnament català.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació