Caos i catarsi

La lectura de Caos a les aules de l’Antoni Dalmases pot ser, com em va passar a mi que sóc del ram, una mena de fenomen catàrtic. Allò que havien de produir les bones tragèdies segons Aristòtil. Però és una catarsi de plorar de riure.

La lectura de Caos a les aules de l’Antoni Dalmases pot ser, com em va passar a mi que sóc del ram, una mena de fenomen catàrtic. Allò que havien de produir les bones tragèdies segons Aristòtil. Però és una catarsi de plorar de riure. Vas llegint, mentre se t’escapa alguna rialla o vas fent lleugers cops de cap de confirmació, gairebé de pur agraïment – a veure si m’explico: et rescabala de la sensació d’impotència davant el malestar que hem viscut molts profes mentre es desmantellava poc a poc la qualitat i l’exigència, un desassossec que, segons com, es mereixeria alguna mena d’indemnització…moral.- En fi. No plorem.

Doncs, això, llegeixes i, de tant en tant,  rius. I penses amb un consol molt gran:  “Sí, sí, ja era això, ja”.  “I qué bé que ho expliqui”. “Osti, com es passa!”, “I quins nassos que té”. Perquè, entre altres coses, en el nostre món hi ha encara molta por de dir les coses pel seu nom. Per a mi, el seu sarcasme ha estat, doncs, la mar de terapèutic!

I per als qui no, per als lectors que no tenen la sort d’exercir aquest ofici i compartir experiències tan gratificants,  pot esdevenir més que una lectura amena i agilíssima.   El llibre esdevé tota una instrucció la mar de divertida, per fer-se una altra idea, des de dins, d’aquest món tan de moda. Perquè ara estem més de moda que mai (Wert a banda, que es mereix un episodi  a o…quelcom diferent). De l’Ensenyament, gràcies a les retallades o al fracàs escolar, cada dos per tres se’n parla als mitjans i, qui més qui menys es converteix en un opinador sagaç. Un món que als polítics els importa molt i molt. Tu diràs. Els fem quedar molt malament! Que per culpa dels Pisa ha sortit allò que ells no haurien confessat mai, perquè l’invent de la reforma era el món de la piruleta. Bé, però un cop ha sortit reflectit el magne desastre que s’ha anat gestant durant un parell de dècades, quina lliçó, quina autocrítica s’ha fet des de l’Administració? Doncs, per als qui tallaven i encara tallen el bacallà de la pseudo ciència pedagògica, i per als que estan tan i tan  preocupats, el resum és que la culpa és del profe. No pas de la llei i les constants reformes il.luminades, sinó del profe. L’enemic públic número u,  que fa massa vacances, l’incompetent desmotivatque no ha sabut aplicar la gran idea.  Ai las, amb el personal que tenen! Amb la colla de profes penques,  que no es reciclen, que s’entesten amb la seva especialitat, que no saben Tic ni Tac, que no atenen com déu mana la diversitat, que no fan prou powers-points, ni aprofiten tots els recursos que els han ofert! Desgraïts! I aquesta és la cançó que es canta. Però un llibre com aquest del Dalmases, a més de divertir i il·lustrar-vos, també hauria de fer rumiar una mica més enllà del tòpic interessat. Mal els pesi,  en aquesta batalla hi han perdut molt talent, professorat i alumnes, i cal agrair que encara hi ha algun corcó, com ell,  un “l’últim samurai”, que no vol altra cosa ensenyar allò que estima a qui ho vulgui aprendre.

Lluny de voler quedar bé amb ningú, ni tan sols amb els del ram, ens recorda amb una ironia magistral una veritat amarga:  a quin partit, a quin polític, a quin “reformador”  li  interessa de debò la qualitat de l’Ensenyament? A qui li interessa de debò que funcioni una bona pública, més enllà de titulars i polítiques de maquillatge?

I no patiu, no es tracta d’un relat-estil ploricó d’un profe pallissa, cremat ( burn out, en diuen). No fa el ploricó ni és un mur de lamentacions perquè ha sabut convertir l’amargor, la desesperança,  en humor, en una narració d’experiències, a vegades hilarants i al mateix temps, kafkianes, d’un professor que estima la seva tasca, que ha d’ensenyar a una “penya” que no vol aprendre.  En aquesta narració mig assaig, “assaja” de tipificar els éssers que conformen aquest món. I els retrats resulten segons com càustics i tendres, sense ànim de ser exhaustius ( que seria una tasca infinita) i d’una versemblança que si no fa por ni plorar, fa riure.  Alumnes. Pares, profes, Administració… En fi, una desfilada personatges i d’anècdotes que fa que la lectura esdevingui instructiva, molt plaent i del tot recomanable.

Personalment, jo li agraeixo que l’hagi escrit, perquè l’estat de l’ensenyament és un naufragi que s’ha volgut manipular, distorsionar, amagar de mil maneres. I l’autor, amb gràcia i causticitat, ha fet una mica com el nen del conte del Vestit de l’emperador: Ep, si està en pilotes! Per cert, no us perdeu tampoc el poema que inclou al llibre, inspirat en l’Assaig de Càntic en el temple de l’Espriu i la paròdia escrita per Pere Quart, Assaig de plagi a la taverna. És una delícia!  Descobreixes que rere el sarcasme hi ha el que alguns s’han esforçat a anorrear: amor a l’ofici.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació