Canteu-me algun càntic de Sió

Marc Llaurador ens explica la seva experiència com a professor de català a la Universitat Hebrea de Jerusalem.

Me’n vaig anar l’octubre del 2014 cap a Jerusalem i en vaig tornar el juliol de 2017. Van ser gairebé tres anys a les aules de la Universitat Hebrea cobrint una de les places de professor de català a l’exterior que gestiona l’Institut Ramon Llull. Hi ensenyava, sobretot, llengua; però també vaig tenir ocasió de parlar amb els alumnes de la història, la literatura, l’art i la política del nostre país. De política, de fet, va ser del que més se’m va preguntar: ens trobàvem en ple creixement de l’onada independentista i a Israel n’arribaven notícies, i els alumnes n’havien sentit tocar campanes i en volien saber més. I va ser en aquest context com, per tal de poder mitigar la recança de trobar-me lluny de casa quan semblava que tot es despertava, passava els dies explicant el passat i el present la nació perquè poguessin entendre els esdeveniments que anaven succeint i que apareixien als diaris israelians.

Parlar de Catalunya a Jerusalem tenia certes conseqüències. El primer dia de classe vaig preguntar què en sabien, del país, i un noi jueu va respondre amb un «sou com els palestins, que voleu un estat independent». Un altre alumne, també jueu, immediatament li va respondre «vols dir que no són com nosaltres, que volíem un estat i el vam fer?». Començàvem forts. Les respostes eren potser simples, però em va agradar l’espontaneïtat, la disparitat d’opinions i l’intent, des del primer moment, de fer-se seva la cosa i intentar entendre-la des de la seva diguem-ne poc avorrida situació política.

Jerusalem és una ciutat que està formada per moltes ciutats. Quan es camina pel centre és ben fàcil adonar-se’n. Movent-se pocs metres de distància es pot passar d’un barri ultraortodox al mercat musulmà passant pels carrerons del barri cristià, d’un monestir etíop amb forma de poblat africà dalt d’una teulada a un convent armeni fortificat, de carrers medievals emmurallats a una ciutat moderna i laica, dels llocs més sants del món a bars gay-friendly.

Els seus habitant s’habituen a aquesta geografia social com poden, alguns sense acabar de resoldre-ho bé. Coneixia un jueu ultraortodox, casat i amb fills, que de nit sortia de casa d’amagat de la seva dona, es canviava amb roba que tenia guardada secretament per forats de la ciutat, i sortia de festa després d’amagar-se els tirabuixons sota una gorra. Així, amb la barba llarga i descuidada que li penjava, qui de dia era un exemplar anacrònic manllevat d’una comunitat jueva de centreeuropea del segle XVIII de nit es convertia en una mena de versió degradada de hipsterisme jerosolimità.   

La complexíssima pluralitat, resumida aquí pobrament, es reflectia dins les aules de la Universitat Hebrea. Hi tenia alumnes ultraortodoxes jueves que mai m’haurien ni tan sols tocat la mà per saludar-me perquè la religiositat de les seves comunitats els ho prohibien, que estudiaven al costat d’alumnes palestins musulmans de Jerusalem Est, de jueus que veien dels assentaments de Cisjordània, d’àrabs cristianes ben empolainades, de jueus negres etíops que feia poc que havien acabat el servei militar, de russos que no els importava si eren jueus o no i armenis que miraven de mantenir la seva cultura i la seva llengua enmig d’aquella explosió cultural que és Jerusalem.

Acceptant de grat aquell panorama policromat dins l’aula vaig decidir no renunciar a les connexions conceptuals entre la realitat catalana que els exposava i les seves perspectives concretes, per si això els feia més efecte que no pas que un xiquet de la seva edat els vingués a predicar en una assignatura optativa d’aquest país que no havien vist mai en cap mapa. Així, doncs, si parlava de l’edat mitjana feia especial èmfasi al passat jueu català  i les seves grans figures; si parlava de la llengua, entenia que era important fer referència als arabismes del català i comprovar amb els alumnes si, en efecte, algunes paraules nostres es corresponen amb l’àrab que es parla actualment a Jerusalem.

En una ocasió vaig demanar-los que es llegissin Corrandes d’exili, que em va servir per introduir el tema dels exiliats del franquisme (i que avui dia m’hagués servit també per parlar dels exiliats actuals, no cal dir-ho). Mentre ho feien els vaig posar la versió cantada del poema de Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró. L’Ale, un alumne jueu argentí descendent de polonesos, val alçar el braç i em va dir que, en cas que no conegués la lletra de l’himne d’Israel, Ha-Tiqvà (L’Esperança) me l’enviaria, perquè li recordava el poema de Pere Quart. La lletra de Ha-Tiqvà és la variació d’un poema que va escriure Naftali Herz Imber, jueu de la Galítsia ucraïnesa, l’any 1878; i fa així: Mentre dins el cor / palpiti una ànima jueva, / i cap a l’extrem del Llevant / l’ull vegi Sió / encara no estarà perduda la nostra esperança / l’esperança bimil·lenària / de ser un poble lliure al nostre país / la terra de Sió, Jerusalem. Em va semblar, i potser en aquesta ocasió vaig ser jo que va pecar d’agosarat, que podria ser interessant demanar-los que, pel pròxim dia de classe, portessin pensat algun poema o algun text de la pròpia tradició cultural que, relacionat amb el tema de l’exili o de l’enyorança a la pàtria, es pogués lligar amb el poema que Pere Quart escriví en el moment de la seva partença.

L’experiment va sortir bé, perquè a més de fer-los més digerible la introducció a la literatura de postguerra, em va servir a mi per extreure’n un mapa sociològic del meu alumnat. Poso alguns exemples dels comentaris dels alumnes. La Ranan, una noia cristiana d’una de les poques famílies àrabs luteranes de la ciutat, va relacionar Corrandes d’Exili amb la poesia de Mahmod Darwix, un dels poetes més importants de la resistència palestina. Darwix, quan tenia 6 anys, va haver de fugir amb la seva família durant la Guerra de la Independència l’any 1948, del seu poble cap al Líban. En van poder tornar, però ell va dedicar-se a lluitar tota la vida pels drets del poble palestí. La Moran, una alumna jueva, ens va parlar de la cançó “Ata li eretz” (Tu ets el meu país), de la cantant Yardena Arazi, que va ser escrita després del desmantellament dels assentaments jueus a Gaza, l’any 2005. Aquelles famílies van haver d’acceptar a desgrat anar-se’n de la franja de Gaza, on vivien des de feia dècades. El Tom, també jueu, me’l va relacionar amb el conegudíssim salm 137, “Vora els rius de Babilònia”, en què els jueus deportats després de la conquesta de Jerusalem l’any 607aC ploren d’enyorança pensant en Jerusalem. La Pauline, una noia armènia, va explicar que els seus avis van haver de marxar d’Armènia durant la I Guerra Mundial, escapant-se del genocidi armeni. El poema de Pere Quart li va recordar la seva història, i el va vincular amb la literatura de l’autor armeni-americà William Saroyan.

No sé què deuen recordar d’aquella classe, els meus alumnes. Ni de tot el que els vaig dir durant el curs. Suposo que no gaire cosa. Sé de la vida d’alguns d’ells perquè els tinc d’amics al Facebook. Molts s’han casat i tenen fills. Treballen de feines que poc tenen a veure amb cap Mare de Déu trobada a la muntanya. En tot cas, em queda l’esperança que quan llegeixin la poesia de les seves gents o pensin en la sort de les seves nacions els vingui al cap de tant en tant que a l’altre cantó del Mediterrani n‘hi ha una que també ha hagut de passar tot tipus de vicissituds per sobreviure i que molts, allà, la somien completa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació