Antònia Escandell, premi Homo Fabra 2017

La fita aconseguida per aquesta professora de català és immensa, no només per la dimensió de l'obra sinó perquè és la seva primera traducció professional del romanès al català.

Clàudia Rius i Llorens

Clàudia Rius i Llorens

Periodisme i cultura. Cap de redacció de Núvol (2017 - 2021). Actual cap de comunicació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Un dels llibres del 2017 és Solenoide de Mircea Cărtărescu, però en català no l’hauríem pogut llegir sense la seva traductora, Antònia Escandell. La fita aconseguida per aquesta professora de català és immensa, no només per la dimensió de l’obra sinó perquè és la seva primera traducció professional del romanès al català. És per això que mereix ser un dels Premis Núvol 2017, aquest cop de la nostra secció de la llengua, Homo Fabra. L’entrevistem.

– Qui és Antònia Escandell?

Soc una eivissenca que als divuit anys va venir a Barcelona per estudiar a la universitat, i aquí es va quedar. En els darrers anys m’he dedicat sobretot a la docència, ara mateix formo part del departament d’idiomes de la UPF. Sóc professora de català per a estudiants d’intercanvi, i en el futur espero poder seguir combinant la feina de professora amb la traducció.

– Per què vas decantar-te cap a la traducció?

Diria que les ganes de traduir van venir com a conseqüència lògica de l’interès per la llengua i la literatura romaneses. No tenia formació de traductora, així que de bon començament la idea em va semblar fins i tot intrusiva. Vaig tenir la sort, gràcies a l’Institut Cultural Romanès, de poder gaudir d’unes beques formatives per a traductors de romanès, amb cursos intensius, que van ser molt profitoses i a més em van donar l’oportunitat de conèixer altres traductors d’aquesta llengua. Compartir les seves experiències em va permetre familiaritzar-me, també, amb els aspectes més pràctics d’aquesta professió: com establir contacte amb les editorials, com presentar propostes, etc.

– I quin és el teu lligam amb la llengua romanesa?

La curiositat em va fer viatjar per primer cop a Romania amb una beca Erasmus, quan era estudiant de Teoria de la Literatura a la Universitat de Barcelona. M’hi vaig estar durant un curs. Aleshores en sabia molt poc, de romanès, i també desconeixia l’existència de molts dels escriptors romanesos que avui dia considero indispensables. Aquell primer any em va permetre començar a conèixer la llengua, que era el meu objectiu inicial, però a més em va descobrir una literatura riquíssima i d’una qualitat extraordinària. Després d’aquella experiència vaig quedar amb ganes de tornar-hi, i ho vaig poder fer el 2008, amb un programa de lectorats que em va permetre quedar-m’hi fins l’any 2011, treballant com a professora. Des d’aleshores he mirat de seguir fent cursos i estades a Romania, en diverses ocasions gràcies a les beques que atorguen organitzacions com l’Institut Cultural Romanès o el Festival de Literatura i Traducció de Iaşi, per tal de completar la meva formació.

– Tenint en compte que consta de 800 pàgines, quant vas trigar a traduir Solenoide? 

Doncs vaig trigar un any i quatre mesos, si fa no fa; al principi mirava de compaginar la traducció amb la docència, però aviat vaig veure que m’hi hauria de posar de ple a ple, no només per l’extensió de llibre, també perquè es tracta d’una escriptura molt complexa, molt densa, que demana temps.

– Va ser un procés dur?

Sí, sobretot al principi va ser dur, perquè hi dedicava moltes hores i tenia la sensació d’avançar amb una lentitud exasperant. Però aviat m’ho vaig prendre com un procès d’aprenentatge, i realment així va ser, no només perquè es tractava de la meva primera traducció «professional» del romanès al català, sinó perquè un text com aquest, d’una qualitat literària fora mida, em va oferir l’oportunitat d’explorar zones del català poc visitades, fins i tot desconegudes per a mi. Així que si hagués de fer-ne un balanç final diria que ha estat una experiència molt satisfactòria.

– Sovint, a Solenoide hi trobem un vocabulari molt específic, fins i tot científic. T’ha resultat difícil a aquest nivell?

No, aquest lèxic tan específic no ha estat especialment difícil de traduir. En el fons es tracta només de trobar la paraula exacta, amb el significat exacte, en l’altra llengua. Els camps semàntics generalment coincideixen. La feina més delicada crec que ha estat conservar la cadència, la frase llarga, la subordinació, que és, crec, allà per on respira l’escriptura de Cartarescu. No havia traduït mai una obra d’aquestes dimensions.

– Has trobat limitacions en la llengua catalana a l’hora de plasmar aquesta simbiosi entre realitat i ficció tan pròpia de la literatura romanesa?

En absolut, he pogut comprovar que la llengua catalana és d’una mal·leabilitat extraordinària, t’hi deixa jugar amb absoluta llibertat, i crec que poder treballar amb aquesta llibertat és molt satisfactori, tot un privilegi.

– Creus que hi ha ponts d’unió entre la llengua i literatura romanesa i la catalana?

Moltíssims. Pel que fa a la llengua, no deixo de sorprendre’m en trobar paraules que provenen de la mateixa arrel etimològica i s’han desenvolupat de manera semblant, i abracen camps semàntics gairebé equivalents. Joan Coromines mateix coneixia el romanès i se’n va servir sovint per formular hipòtesis etimològiques. El nostre «plegar», per exemple, té un equivalent en el romanès, l’infinitiu «a pleca», amb el mateix significat de «marxar, partir».

Pel que fa a la literatura, ja és més difícil, potser, parlar d’influències directes, per més que molts autors romanesos s’han interessat per la literatura catalana i a l’inrevés, però influències comunes n’hi ha moltes, començant pels clàssics llatins, molt del gust d’una cultura que es complau en refermar la seva llatinitat, i continuant amb tota la tradició centreeuropea. Kafka mateix és una figura central amb una gran influència en la literatura romanesa, com es veu a Solenoide. Aquestes influències comunes podrien explicar afinitats com les que jo trobo, per exemple, entre les sensibilitats d’autors com Max Blecher (Inime cicatrizate) i Blai Bonet (El Mar), encara que pertanyen a generacions diferents i és pràcticament impossible que Blai Bonet arribés a llegir Max Blecher.

– Quina és la teva valoració del resultat final de l’obra?

Solenoide és un llibre d’una qualitat literària extraordinària, molt ben editat gràcies a la cura d’Edicions del Periscopi i el seu equip de col·laboradors. Estic molt satisfeta de la feina de traducció.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació