Andrew Tarbet: “No tenia més remei que aprendre a parlar català”

L’americà Andrew Tarbet és un dels actors més estimats de l’escena catalana. Conegut per les seves aparicions a diverses sèries de TV·3, Tarbet ha encarnat amb èxit el personatge angloparlant que s’expressa amb naturalitat en català. “De seguida va quedar clar que si volia seguir fent la meva professió aquí a Catalunya, no tenia més remei que aprendre a parlar català”, ha dit l’actor de Buffalo tot explicant com va aprendre català en la presentació del llibre Aprenem català des de l’anglès, el vuitè títol d’una col·lecció impulsada per la DGPL que ofereix materials per a un primer contacte amb la llengua catalana.

Normalment quan em trobo davant d’un públic, algú més intel·ligent i amb més talent que jo havia escrit tot el que diré. Avui, us toca a mi. Si podem, fem un pacte… si vosaltres em prometeu aguantar la festa de befes, faltes gramàtiques, paraules mal usades, i temps verbals destrossades que està a punt de succeir… jo intentaré ser breu i si tenim sort… graciós.

Som qui som. Cadascú de nosaltres som persones formades per la suma de les experiències que vam viure durant el llarg de les nostres vides, les opinions que vam acabar creant sobre aquelles experiències i també per innumerables influencies externes com la família, l’educació, l’entorn cultural, les amistats que mantenim, les correspondències que hem tingut, els viatges que hem fet, la música que escoltem, el menjar que consumim. Evidentment el nostre físic te molt a veure en la nostre identificació però pel moment parlo dels totxos “experiencials” que ja acumulats, un sobre l’altre, ens fa individus.

Jo ho sé qui soc. Em dic Andrew Tarbet. Vaig nàixer a Buffalo, Nova York l’any 1971 de pares Natalie i David Tarbet: ella, una lingüista de la Ciutat de Nova York i ell un acadèmic procedent de Thunder Bay, un poble perdut del nord de Canadà. M’encanta a baseball. Em costa gaudir del cinema francès. I de tant en tant escolto a la música country. Jennifer Williams em va donar el meu primer petó. Una vegada vaig menjar 37 aletes de pollastre picants del Anchor Bar. La Finestre Indescreta és la meva pel·licula favorita. He baixat el riu Petawawa cinc vegades en canoa. I després de fer un curs de teatre infantil, vaig sortir a l’escenari per primera vegada al Studio Arena Theatre fent el gran paper d’un cubell de les escombraries.

Ara no jugo a baseball, no ho sé on es la Jennifer Williams, no trobo la salsa perfecte per fer les aletes picants a casa i la família ja no és a Buffalo, en fi… va passar molts anys i va canviar moltes coses. Però el meu amor pel teatre sempre em va acompanyar. I una cosa em va porta un altre i vaig començar treballar en el backstage en varies teatres a Boston. Vaig anar a estudiar interpretació a Montreal, Quebec. Després vaig començar a guanyar la vida com actor. Vaig fer una pel·lícula amb una actriu catalana. Em vaig enamora bojament d’ella. Vaig perdre temps dient que volia venir a Barcelona a viure però no ho vaig fer. Ella em va donar un ultimàtum (de la manera més agradable possible). I finalment vaig tornar a Toronto, on vivia en aquest moment, i vaig vendre tota les meves coses. I el dia 21 de gener, 2005, ara fa deu anys, vaig arribar aquí amb dues caixetes de cartró on havia uns llibres, unes poques fotos familiars, i una cassola del meu avi.

Tots aquests fets, aquesta gent, aquestes memòries i uns milions més formen la fabrica de la meva vida i la fonament de qui soc. Jo soc Andrew i jo ho sé perfectament que vol dir. Però el món, no.

El món: els veïns, l’home de la fleca, la funcionaria a l’oficina de seguretat social, els amics de la teva novia només saben el que les expliquem sobre nosaltres. Saben qui som a través del que els hi diem, com ens expressem, i la nostra capacitat de comunicar. Llavors el fet de viure en una llengua nova i menys controlada, inevitablement… ens canvia. I aquest canvi pot ser, a vegades, molt dur.

En els primers anys de la meva vida a Catalunya el món no veia a mi, veia al novio tonto Americà de la Laia que no parava de somriure. No era capaç d’evitar-ho. Era un tic social. Una reacció infal·lible causat pels nervis. Un malson. Sense voler, la meva falta de la capacitat de parlar, estava substituït per una mascara absurda, grotesca i constant. Jo entrava en una conversa, a vegades la podia seguir uns minuts, però sempre, sempre havia un moment on em quedava perdut. I en aquest precís moment, sol o pluja, matí dia o nit, sortia la somriure aquesta. Eventualment vaig aprendre a guiar les converses cap a temes que jo podia tenir mes o menys preparats amb una espècie de guió — d’on soc, el fred a Canadà, la diferencia entre el fred d’aquí i el fred de Canadà (que per cert… fa més fred aquí a cinc graus que allà a 25 sota zero — però això es una altre cosa). Però una bona conversa es com un a gota de mercuri, no hi ha manera de controlar-la. I lo menys que jo entenia una conversa, la més gran era la somriure. Fins i tot em feia mal, físicament. Tornava a casa després d’una nit social i tenia rampes a les galtes. Una vergonya absoluta. No podia sentir-me més idiota. I menys jo.

El proper pas en la guerra contra “el fracàs social” es el senzill i eficaç “uh huh”. Ara, “uh huh” no és particularment sofisticat, però es fidedigna i molt polivalent. Son infinites les maneres d’utilitzar “uh huh” però totes aconsegueix la mateixa finalitat… deixar que una conversa segueixi fluidament sense portar res nova a ella. És genial!!! Ben utilitzat “uh huh” fa que qualsevol persona pot sembla atén, pensarós, carinyos, educat, social, divertit, atractiu… Es l’eina perfecte per qualsevol obra. Es com un espècie de joc de ping pong social… et tiren una pilotada “ping”, i tu la tornes, “Uh huh”. Pong. “Uh huh”. “Ping”. “Uh huh” I es pot continua així ad infinitum.

Ara… si el somriure es una mascara que indiqui que segueixes una conversa, encara que sembla que estàs patint les efectes d’un ictus… “Uh huh” implica comprensió total, i fins i tot, que estàs d’acord amb el que et diuen. I es aquí on es troba la trampa.

Us poso un exemple. Imagineu-vos anant a un sopar a casa d’algú. No coneixes molt bé els amfitrions, però només en el moment de passar per la porta principal et fan sentir com un membre de la família. De seguida et trobes segut a un taula amb sis o vuit persones en un ambient molt amable. Hi ha bon vi, bon menjar, i una conversa lliure, fluida i animada. De cop algú, des de l’altre extrem de la taula, aixeca la veu d’una manera que fa que tothom es converteix en audiència instantània i diu… “Andrew! Com ets Americà… tu ets Americà, no?” “Uh huh” “Doncs, després de la mort dels líders Ariel Sharon i Yassar Arafat, què opines sobre el futur del conflicte entre Palestina e Isreal? Pausa. <<Somriure>> A vegades ni el gran “Uh huh” es suficient.

Quan finalment agafes prou valentia d’anar “parlant” català pel carrer… es en aquest moment que trobes la veritable trampa mortal… El gènere. I en el nom de tota la gent d’Amèrica del nord i els altres països que no tenen gènere: us demano… Per l’amor de tot natural i sagrat… perquè collons teniu la necessitat de posar generes als noms!!??!! Em podeu explicar que fa femení una muntanya? O masculí un peix? Amb lo fàcil que es dir “the dog”, “the building” o “the ball”??? I mean really! Pobre Johan Cruiff amb tot el talent que tenia, només es recorda que aquest pobre home sempre deia “El pilota”.

Es molt dur. Es molt dur canvia d’idioma. Però son els petits triomfs que t’aguanten dret. Recordo la primera vegada que vaig anar sol a comprar paper de vàter en català. Ho sé que sona una mica tonto ara… però en el moment de fer-ho em vaig sentir com un superheroi. Recordo la sensació d’alleujament i d’orgull que vaig sentir després de rodar la meva primera escena amb català davant de la càmera. O la primera vegada que vaig comptar un acudit. Va passar molt a prop d’aquí en un bar ple de fum i molta gent, i després de 7 minuts estava per la meitat d’un chiste que hauria d’haver durat un minut i mig. Va ser un desastre total, però ho vaig fer. I aquella nit em vaig tornar a casa exhaust i feliç.

Soc actor. De seguida va quedar clar que si volia seguir fent la meva professió aquí a Catalunya, no tenia més remei que aprendre a parlar català. Abans vivia a Quebec, i sabia que vol dir viure en un país dintre un altre amb la seva pròpia llengua. I veia que molta gent, amics meus angloparlants no vam intentar parlar Quebecois per vergonya. Aquí a Catalunya, en la meva experiència, no es només que la gent no està molest quan intentes parlar Català, es queda emocionada per la teva esforç. I encara que hi és present el sentiment de vergonya, aquesta reacció generosa sempre em va donar ales de seguir intentant i aprenent sense por. Apart de que saber parlar una altra idioma t’enriqueix la vida enormement, el fet de parlar català em deixa guanyar la vida fent el que estimo.

Es molt dur canvia d’idioma. Tarda molt en sentir-te com a tu mateix en un llengua nova. A parlar intel·ligentment. A recuperar el teu sentit d’humor. A treballar al límit de les teves capacitats. Ser lliure i sentir-te en el moment. Tarda molt. Demana esforç, concentració i convicció. Només fa falta demanar com se sent qualsevol immigrant a Catalunya. Us juraria que quasi tots dirien algo semblant. Aquest llibre, o qualsevol eina, o persona que et pot ajudar a millorar el teu nivell de comunicació… t’està ajudant a ser un ciutadà. T’està convidant a participar activament en la teva societat. T’està donant independència quotidiana i laboral. I t’està ajudant poc a poc, pas per pas, little by little… a ser tu. I aixó, creieu-me… no té preu.