Adeu-siau

El ‘bones’ és un dels false friends del català més utilitzat. Sona força bé, sembla simpàtic, però aquesta fórmula és totalment inacceptable en català. En català, hi ha diverses fórmules de salutació: bon dia, bona tarda, bon vespre, hola, ei, com va?, com anem?, què hi ha?, etc. Ja veus que d’opcions, en tenim per triar i remenar.

Els més puristes diuen i defensen que ‘bona tarda’ tampoc no és genuí i que en català les principals fórmules de salutació relacionades amb les parts del dia són ‘bon dia’ per a les hores amb llum solar i ‘bona nit’ per a les hores sense llum solar. La fórmula ‘bona tarda’ es va introduir més tard, tot i que ‘bona vesprada’ i ‘bon vespre’ també eren fórmules de salutació freqüents en català. 

Molt bé, Valentina, però ‘bona tarda’ és correcte o és incorrecte? Doncs mira, no ho sé. És a dir, no és incorrecte, però no és genuí i potser no et diria que no  el facis servir, perquè no és tan dolorós com el ‘bones’… Però si ets molt estricte i avui a les 18 h quan entris al supermercat, ara que a les 17 h és fosc, vols dir ‘bon dia’ “perquè en català diem bon dia tot el dia” o vols dir ‘bona nit’ perquè ‘bona tarda’ no et sembla bé perquè no és genuí, endavant les atxes i tens tot el meu suport. Mentre siguis educat i et comuniquis en català… Ara bé, si et trobes mai en un registre formal, si has de fer una conferència molt seriosa amb gent molt seriosa, per exemple… Sí que et recomanaria evitar ‘bona tarda’. Suposo que no començaries la conferència amb un ‘Ep! Com anem?’, oi? Doncs amb ‘bona tarda’, potser tampoc no cal. El que vull dir és que en tot això de la correcció i la incorrecció… El context és molt important. M’explico? 

Molt bé, molt bé, això per a la salutació, i per al comiat en català? Segur que t’ha sobtat veure ‘adeu’ sense accent. Deus haver pensat: carai, aquesta la Valentina… no posa accent a ‘adeu’ i des de La incorrecta va predicant que “enyora els diacrítics” i resulta que als derivats compostos dels diacrítics tampoc no els utilitza. Doncs mira, sí, estimadíssim lector: ja no faig servir els diacrítics i no et pensis que aquesta tria és volguda, ja que gairebé puc afirmar que m’hi he vist obligada, perquè entre les mil feines que faig, una és com a correctora i, és clar, això ha fet que integri la normativa d’allò més bé i que, com a conseqüència, hagi desterrat els diacrítics de la meva vida i suposo que per sempre. 

Ara no parlarem pas dels diacrítics perquè aquest tema m’avorreix fins i tot a mi (i mira que soc filòloga!). Parlarem d’‘adeu’. Us heu parat mai a pensar què carai diem quan diem ‘adeu’? Jo sí. Quan ens acomiadem, en realitat, ens ‘encomanem’. Sí, sí, no és cap error de picatge i ho llegeixes bé: ens encomanem… A qui? A Déu! A Déu ‘nostru-senyor’! ‘Adeu-siau’, a Déu siau encomanats! Vaja, que diem que “us n’aneu amb Déu”, o sigui, que us hi encomanem i us posem sota la seva empara. És fort, oi?

Bé, si volem deixar de ser tan hereus i esclaus de la nostra tradició i treure aquesta connotació religiosa del comiat, hi ha alternativa? Sí! Pots dir… ‘a reveure’, ‘fins aviat’, ‘ja ens veurem’, ‘fins una altra’, etc.

Per cert, ja veus que en aquest article no parlo de fórmules com ‘holi’, ‘hello’, ‘dw’, ‘uepa’ i etc, perquè pressuposo i sé que el lector que em llegeix no és precisament el perfil que diu o escriu aquesta mena d’imbecil·litats.

A reveure!