La selva poliglota

L’entrada al Parlament de Vox en les últimes eleccions catalanes no ha fet més que apropar-nos un discurs que ja fa temps que s’havia començat a sentir en altres països d’Europa. El discurs de l’odi contra la diferència: contra la diversitat cultural, lingüística, religiosa, etc. Amb aquest racisme creixent, també s’ha parlat molt sobre com s’ha de combatre. Cal donar-los espai als mitjans de comunicació? Cal assenyalar i boicotejar els seus espais? Aquest tipus d’accions tenen per objectiu destruir el monstre, però també val la pena pensar què ha permès la creació del monstre. El Vaupés, una zona de gran diversitat lingüística de l’Amazònia occidental, ens pot ajudar a respondre aquesta pregunta, ja que els costums socials d’aquesta zona fan que sigui molt difícil que hi arreli un discurs d’odi cap a les altres comunitats.

El Vaupés és una conca de l’Amazones que està dividida entre els estats de Colòmbia i el Brasil. Comprèn una superfície com l’illa de Gran Bretanya i hi conviuen unes 20.000 persones, que parlen 25 llengües diferents. La majoria d’aquestes llengües pertanyen a la família tucano, un grup que va arribar al Vaupés a principis del segle XVI. Unes altres pertanyen a la família arawak, un grup que va arribar a la zona un segle més tard. I, finalment, un altre grup parla llengües de la família nadahup i kakua-nukak, que ja vivia al Vaupés abans que els altres dos grups hi arribessin. Les comunitats que formen part d’aquests grups comparteixen una mateixa cultura. Alguns d’aquests trets culturals inclouen el mateix mitjà de subsistència (en el qual cada comunitat té un rol determinat) i un conjunt de llegendes i rituals comuns. A més, les comunitats dels dos primers grups practiquen l’exogàmia lingüística; és a dir, no es poden casar amb membres de la seva comunitat, sinó que han de fer-ho amb algú d’una comunitat diferent. I les comunitats es distingeixen perquè en cadascuna s’hi parla una llengua diferent (normalment de pocs centenars de parlants).

Contreure matrimoni amb algú de la mateixa comunitat és considerat gairebé incest, com explica un membre de la comunitat waimaha: “els meus germans són aquells que comparteixen llengua amb mi, així que no ens casem amb les nostres germanes”. Així doncs, quan es produeix un matrimoni entre membres de dues comunitats diferents, la dona se’n va a viure a la comunitat del seu marit i cadascú ensenya la seva llengua als seus fills. De tota manera, la llengua del pare és la principal i la que els fills utilitzen en la majoria de contextos. A més, en la comunitat pot haver-hi altres llengües importants, en funció de la comunitat d’origen de les dones que hi arriben. Per exemple, en la comunitat tuyuca, un terç de les dones parlen barasano, un altre terç parlen desano i el terç restant parlen tucano. Aquestes tres llengües tenen una presència significativa en la comunitat, de manera que és habitual que els nens també les aprenguin. A més, a l’escola els ensenyen castellà o portuguès, en funció del costat de la frontera en què es trobin, i durant l’adolescència també incorporen el tucano, que és la llengua franca de tot el Vaupés. Quan arriben a l’edat adulta, és possible que afegeixin més llengües al seu repertori, com ara la de la seva parella (encara que moltes vegades és la mateixa llengua que la de la seva mare).

Així doncs, un autòcton del Vaupés parla com a mínim tres llengües i no és estrany que pugui arribar a dominar-ne set o vuit. Això converteix aquesta conca de l’Amazones en una de les zones més multilingües de l’Amèrica del Sud i probablement de tot el món. Aquesta diversitat implica un intercanvi social constant. Un matrimoni amb sis filles per exemple, pot haver-les casat amb homes de quatre comunitats diferents i per tant tindrà descendència en quatre comunitats diferents. Per aquest motiu, les relacions que hi mantindrà seran  d’igualtat i amabilitat, ja que a més és possible que altres famílies de la seva comunitat vulguin seguir emparellant-hi fills en el futur. El paper que juga l’exogàmia lingüística en aquestes relacions socials queda confirmat pel rol que tenen les comunitats nadahup i kakua-nukak, que comparteixen cultura amb les comunitats tucano i arawak de la zona, però que no participen en la xarxa de matrimonis mixtos. L’opinió que tenen les comunitats que sí que hi participen respecte de les nadahup i les kakua-nukak, doncs, és d’inferioritat i en algunes ocasions de menyspreu, cosa que es veu potenciada pel fet que a més són les úniques que continuen duent a terme una vida seminòmada. 

El problema no és tant tenir una identitat, sinó no saber tolerar les altres. El cas del Vaupés seria un exemple en aquesta direcció.

Aquest constant contacte i intercanvi social fa que sigui molt difícil que hi arreli un discurs d’odi cap a una d’aquestes comunitats, ja que aquest tipus de discursos estan basats en els prejudicis i en la por cap a allò desconegut. I ho fa d’una manera particularment interessant: reforçant la identitat de comunitat, en comptes de difuminar-la. De fet, la pertinença a la comunitat és un element social molt important al Vaupés, ja que això condiciona les possibilitats d’emparellament dels individus. Aquesta forta identitat de comunitat es tradueix també en una forta identitat lingüística, com es pot veure amb l’alta resistència d’aquestes llengües a introduir préstecs lingüístics d’altres llengües de la regió. Així doncs, aquest sentiment d’identitat no s’ha traduït en un sentiment de discriminació cap a la diferència, que és el que probablement esperaríem a occident. Per això l’esquerra ha criticat tant la construcció d’una identitat nacional o religiosa i ha culpat els estats-nació (en la història recent) o les religions (en èpoques més llunyanes) de bona part de les guerres i matances del passat. Però potser el problema no és tant tenir una identitat, sinó no saber tolerar les altres. El cas del Vaupés seria un exemple en aquesta direcció.

En resum, podem dir que un cop d’ull a una zona de gran diversitat lingüística pot ajudar-nos a pensar com lluitar contra la intolerància, com evitar que es creï el monstre del racisme que actualment ja campa pel Parlament de Catalunya i per molts altres països d’Europa i del món. Probablement això passa per afavorir l’intercanvi entre identitats socials més que no pas per intentar destruir-les. Aquest intercanvi podria ser especialment fructífer a Catalunya, un territori on es parlen més de 300 llengües, prengués la forma que prengués. Si les continuem ignorant, però, no aconseguirem reduir la distància amb els seus parlants i per tant estarem sembrant el terreny perquè aquests parlants es converteixin en el blanc de la intolerància. I perquè abandonin la seva llengua. Tal com, per desgràcia, també ha començat a passar des de fa unes dècades al Vaupés, ja que moltes comunitats estan deixant d’utilitzar la seva llengua per passar-se al tucano. Evitar perdre aquest model tan singular de relacions comunitàries és un altre exemple clar de la importància de preservar la diversitat lingüística.