‘Stop, malefactor’

La Diputació de Barcelona edita el Diccionari de terminologia policial (català-castellà-anglès)

La Diputació de Barcelona acaba d’editar el Diccionari de terminologia policial (català-castellà-anglès), a cura d’Antoni Permanyer i Rosa Ruiz. Pau Vidal, filòleg i autor de novel.la negra, en fa la seva anàlisi a Núvol.

El tòrax de la llengua (l’estàndard, els registres formals i semi-formals) continua creixent desmesuradament mentre s’aprimen les cames i els peus (el col·loquial, els registres informals). Aquesta metàfora, modestament, em va venir al cap ara fa tres anys arran d’una cerca al Diccionari del català col·loquial, de Jaume Salvanyà, editat per Grup Flaix i Enciclopèdia catalana, que en aquell moment tenia set anys, i m’ha tornat ara a la vista d’aquest notable treball editat per la Diputació de Barcelona.

Es veu que, després dels atempats de les Rambles d’agost del 2017, van canviar algunes coses. Els Mossos d’Esquadra, per exemple: es van fer grans. La veu popular dona per fet que, arran de la lloada actuació del cos dirigit per Josep Lluís Trapero, s’han guanyat el respecte dels altres cossos policials del món. Si no fos, segons el que Antoni Permanyer i Rosa Ruiz escriuen al pròleg, que l’embrió del Diccionari de terminologia policial es remunta a 1990, podríem pensar perfectament que es tracta d’una conseqüència visible d’aquest pas a la majoria d’edat.

De fet, encara que s’aprofités l’avinentesa per presentar-lo com a tal, no canviaria res. Vull dir que tampoc seria fer trampes. Perquè el diccionari es podria vendre amb una faixa que digués “El llibre que tots els comissaris de la Policia de Catalunya porten a les reunions de la Interpol”. Concretament es tracta d’un recull de 4.300 mots i expressions que es fan servir en l’àmbit policíac i judicial, amb les equivalències en castellà i anglès. Per poder fer la cerca inversa, al final de tot incorpora sengles llistats recopilatoris en aquestes dues llengües, de manera que el totxet supera les 550 pàgines. A la butxaca poder no, però segur que, si mai el major que-serà-sempre-nostre es reincorpora al càrrec, un racó de l’escriptori sí que l’hi haurà de trobar, per tenir-lo. I no m’estranyaria que hi cerqués el terme malfactor (cast. malhechor, ang. malefactor, evildoer), protagonista d’aquella llegenda metropolitana segons la qual el primer manual d’actuació de què es va dotar la policia catalana, als anys 80, obligava els agents a cridar l’alto als sospitosos amb la fórmula “Atura’t, malfactor!”, llegenda que jo no m’havia cregut mai fins que un membre del cos em va explicar, i no pas en secret sinó en presència d’altres testimonis, que efectivament era així. Més d’una vegada he estat temptat de forçar un cotxe davant de la comissaria d’Esplugues per comprovar-ho.

Com tots els diccionaris especialitzats, va adreçat a un sector molt concret de la població. Tot i així, si no sou polis, ni escriptors de novel·la negra ni redactors de judicial, el podeu fer servir per comprovar la veracitat de l’afirmació amb què s’obre aquest article. Perquè els qui segur que no podran endur-se el volum a les reunions de la Internacional Criminal són els pinxos. Les entrades (no gaires, tot sigui dit) que afegeixen sinònims col·loquials o argòtics del mot tractat, la qual cosa constitueix un encert, demostren allò de què fa anys i panys que ens queixem: que la delinqüència no parla català. Mentre en castellà recullen fins a quatre termes argòtics per dir droga (mandanga, mercancía, mierda, suco), en català no n’hi ha cap; ídem amb haixix: té dues denominacions baixfondistes normatives (merda i xocolata) mentre el castellà en disposa ni més ni menys que de set (chocolate, costo, ful, grifa, hash, mierda, tate). D’acord que cada terra fa sa guerra i en aquest país ens va més la criminalitat de coll blanc, estil Narcís Serra i Adolf Todó, que no s’expressen precisament com el Vaquilla. Però entre poc i massa. Així, els piolins es poden permetre de comentar informalment la detenció d’algú referint-se a la coloqueta, mentre que els Mossos, si no volen caure en el calc (cosa que seria impròpia d’un cos que té, entre altres deures, el d’utilitzar prioritàriament la llengua del país, encara que n’hi hagi que se n’obliden sovint), no tenen més remei que emprar el terme més formal d’arrest. I qui diu els Mossos diu els guionistes de televisió, dramaturgs o dibuixants de revistes, auques i fanzines; i després tot són crítiques perquè no fan parlar els personatges en el català que cal. Ara que, dissortadament, està d’actualitat, el cas de presó és esgarrifós: tenim només garjola (encara que jo crec que aquí s’han descuidat gàbia), davant de chirona, maco, napo, saco, talego, trena, trompo, trullo. Si com a mínim, ja que els veïns tenen tantes maneres de dir-ho, les emplenessin amb polítics corruptes i magistrats prevaricadors…

Estirant la metàfora inicial, podem dir que la qualitat indubtable d’aquest producte lexicogràfic satisfarà les necessitats de la cúpula (informes i material escrit, rodes de premsa, reunions d’alt nivell…) però no les de la tropa. Els autors de novel·la negra, que certament s’estalviaran feina a l’hora de documentar-se sobre la funció d’una interlocutòria o la diferència entre fiscal i acusació particular, tanmateix no podran deixar d’emprenyar els seus infiltrats a la policia perquè els il·lustrin sobre la parla real de narcotraficants, proxenetes i abusadors. Perquè si han de tirar mà del Vocabulari de l’argot de la delinqüència, de Joan J. Vinyoles, que és el que faig servir jo, estan aviats: és de 1978.

Ara que tenim coberta, doncs, i amb nota, la part formal, que serveixi de punt de partida per a la informal. La delinqüència autòctona no ho sé, però com a mínim lectors i telespectadors us ho agrairan.

[*Com que, a les altures que som de la pel·lícula, no hi ha article sobre llengua que pugui defugir el tema correccio/incorrecció, vet aquí la caborieta final, no pas per intranscendent menys oportuna. Encara recordo com si fos avui la primera vegada que vaig rectificar una peça periodística on es parlava d’”operació policial”. El redactor no se’n sabia avenir, que el diccionari l’obligués, per raons etimològiques, a dir policíaca. I jo, sincerament, tampoc gaire. “Semblarà que parlem de literatura”, al·legava, “i això ha estat una batuda amb tots els ets i uts”. Tot i aquesta divergència en relació a l’ús, em vaig veure obligat a canviar-l’hi, perquè l’autoritat ho manava, però ben a contracor. Per sort, al cap d’uns quants anys el DIEC va incorporar la forma policial, tot i que, com a secundària, continua remetent a l’altra. Si el llibre, per exigències normatives, s’hagués dit Diccionari de terminologia policíaca, segurament el lector hauria pensat, de primer bot, que es tractava justament d’allò que temia el periodista, d’un diccionari per a escriptors de novel·les de lladres i serenos].

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació