Oriol Ponsatí-Murlà

Oriol Ponsatí-Murlà

Editor i Professor de Filosofia

¿Comencem a tancar la polèmica?

Si els parlants s’haguessin pres massa seriosament Garolera haurien desembocat en aquest absurd de la correcció malaltissa.

Avui fa una setmana justa que va esclatar això que, entre tots, hem acabat anomenat el “cas Garolera”. Segurament és un bon moment per començar a tancar la polèmica. M’agradaria fer-ho de manera breu i donant resposta al lúcid aritlce d’Ignasi Moreta “Entre la llengua i la literatura”.

Estic molt d’acord, en termes generals, amb l’anàlisi que Moreta fa del procés de normativització d’una llengua, que parteix sempre de la parla espontània de la gent i la llengua treballada pels escriptors, per acabar donant lloc, més tard, a la norma ratificada pels gramàtics. Ara bé, tal i com ho planteja Moreta podria acabar donant la sensació que això de la llengua és un tot homogeni, perfectament delimitat, sense fissures internes ni flexibilitat de cap mena. Que hi ha unes coses que són correctes i unes altres que no; i que les que són correctes ho són en tots els casos i les que no ho són, no ho són en cap cas. Crec que això és així només en casos molt extrems. Però no podem perdre de vista que qualsevol llengua viva i normal ho és, precisament, en virtut de la seva capacitat per distingir registres o nivells d’expressió lingüística.

A partir d’algunes de les respostes que he anat obtenint aquests dies a Núvol, algú podria acabar sospitant que sóc la mena de bàrbar lingüístic que tant li fot per on l’enfila mentre s’entengui què vol dir. Moreta s’atreveix, fins i tot, a recomanar-me que llegeixi Verdaguer. Home, Ignasi, no fotem. Ja sóc conscient que de tant en tant se m’escapa un “no fotem”, perquè em ve de gust que se m’escapi i perquè el neuròleg em té prohibida la repressió literària (no es poden imaginar les migranyes que es poden derivar d’una paraula reprimida…). Però no ens confonguem ni intentem confondre el lector. Un servidor se’n surt millor o pitjor però quan intenta fer literatura defensa un model de prosa culta amb coses tan estranyes com els pretèrits perfets simples, que molts lectors troben del tot passats de moda. Si l’amic Moreta es pren la molèstia de llegir la meva nouvelle “Totes les estacions de França” (Empúries 2014) no crec que en pugui treure com a conclusió que l’autor d’aquesta obra és un bàrbar que no ha obert mai un volum de Verdaguer. El que jo intentava fer avinent amb el meu exemple —que Moreta considera anticlerical no sé ben bé per què— és que resulta del tot improductiu resoldre problemes tan bàsics com la creixent castellanització dels nostres joves mitjançant un argument d’autoritat que queda tan lluny de qualsevol referent seu com un capellà (escriptor) del segle XIX. Es tracta, només, de ser realistes. Una cosa és la discussió filològica al voltant d’un model de llengua culta. Una altra cosa és el debat que puguem tenir sobre quin ha de ser el nostre model de català estàndard (el que utilitzen, en general, els mitjans de comunicació) i, una altra, com ha de ser el català col·loquial que fins i tot Moreta i jo podem parlar relaxadament mentre compartim una cervesa i discutim sobre el sexe dels àngels.

Si l’article de Garolera ha generat la controvèrsia que ha generat (i m’estranya que no n’hagi generat més: m’agradaria molt sentir veus lúcides i que m’han ajudat molt a entendre coses, com ara la d’Albert Pla Nualart) és perquè parteix d’un model de llengua tancat, on el que és admissible —en qualsevol context de comunicació— i el que no ho és, sembla que hagi d’estar legitimat pel que escrivia Verdaguer. I això no funciona així.

Si ens equivoquem, rectificarem, és clar que sí. Però no podem perdre de vista que hi ha diverses menes d’errors. I casos com “guixeta”, més que no pas un error, semblen una presa de pèl. La gent diu “taquilla”. Ens inventem un gal·licisme per corregir-los. Aprenen a dir “guixeta”. Un cop ho han après, ens adonem que ens havíem equivocat quan els dèiem que s’equivocaven i els demanem que tornin a dir “taquilla”. L’única resposta sensata per part del parlant és: “senyors filòlegs: se’n vagin a prendre vent i, quan s’hagin posat d’acord, ja ens avisaran”. L’article de Garolera era ple de casos com aquest, que si els parlants s’haguessin pres massa seriosament haurien desembocat en aquest absurd de la correcció malaltissa que, comptat i debatut, només pot ajudar a confondre els parlants.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació