Reconèixer Borrell

9.05.2013

La finestra que avui us obro, dóna a l’espai creador d’Alfons Borrell. Ho faig de la mà del poètic documental Reconèixer Borrell dirigit per Aleix Gallardet, que emet avui a la nit, el programa El documental, del Canal 33. El director ha sabut acostar-se a l’ànima de l’artista, des de les petites coses del dia a dia, mentre que Susanna Bernadí, antiga alumna del pintor, ha contribuït meravellosament a desvetllar la part més humana d’un artista, que ha fet, de la pintura, un diari de la vida. El dimarts va tenir lloc la preestrena a l’Ateneu Barcelonès, després que al febrer es fes a Sabadell, ciutat on viu Borrell.

La finestra s’obre a l’espai d’una vida assaborida, lenta, passejada i llegida, com la que evoca el poeta Àlex Susanna. Parlem d’un dels grans noms de l’abstracció lírica a Catalunya, d’una de les trajectòries artístiques més coherents de la pintura catalana, estimada i admirada per a molts, i no prou coneguda, per a d’altres. Parlem d’espai i color. El documental arrenca a la tardor de 2010, quan Alfons Borrell comença a treballar en un gran mural de 6 x 3 metres que donarà a l’Ateneu Barcelonès, en commemoració del 150è aniversari de la institució. Tot i que aquesta obra sigui el fil conductor, també es repassa la seva biografia i aquells moments de joventut, a Mallorca, on pogué conèixer al pintor Anglada Camarasa i copsar la valentia del desdibuixaments de formes i els esclats de colors. En les finestres que obre Borrell al llarg del documental, n’hi ha una, en forma de record, especialment important, quan, contemplant una escena especialment dura d’uns treballadors de la construcció,  als anys 50, s’adona de la impossibilitat de pintar el dramatisme de la situació i es llença a reflectir-la de manera totalment abstracta. Lentament arribaran aquelles estructures que es poden associar al paisatge, com ens diu Sala-Sanahuja, els intents per a col.locar una figura en l’espai, per a construir un espai propi, en paraules de Miquel Molins, o el que senzillament Borrell anomena la seva “gran preocupació”: l’ordre i el desordre.

Alfons Borrell al seu estudi

D’esquenes a la càmara, Alfons Borrell camina per Sabadell, amb el seu gos. A l’interior de l’estudi, se’ns regala una poètica imatge sobre l’espera. La tela que ha de pintar encara no ha arribat i segurament és massa fina. Som a 5 d’octubre de 2010. De fet, tot el documental acaba impregnant-se d’un temps especial, fet de silencis, de pensaments d’un home que a voltes s’asseu, pensatiu, i d’altres, s’aixeca per pintar la tela estesa a terra, o senzillament, contempla els peixos del safareig. Per a ell, tot això és pintar, “la pintura és com la vida, i a la vida hi ha moltes pauses”, ens diu. El documental ens porta a aquesta densitat del temps, a paisatges que són color, so i olor. Escoltem el silenci sonor de la natura, la veu dels seus amics, a l’Alfons Borrell, sentim la seva respiració i el so de la pròpia pintura; també el veiem dibuixant paisatges a l’aigua, amb un senzill pal, o tot sol, davant l’obra de Joan Miró. També passegem amb ell, i ho fem per les valls de Son, al Pallars Sobirà, perquè el paisatge també és caminar per la muntanya o entrar a l’aigua del mar i sortir-ne tenyit de blau. “Jo no sóc artista ni pintor. M’agradaria ser pintura, solament pintura”, ens diu. “De tots els artistes que conec, Borrell és l’artista més pur”, confessa Vicenç Altaió, mentre l’amic Manuel Guerrero ens endinsa en la potència dels papers i Ives Michaud en la seva força i espontaneïtat.

I si l’estudi s’impregna de parèntesis oberts en el silenci, també s’obre a la mirada d’altres amics que han volgut acompanyar-lo en aquest viatge. De la mà de l’exdirector artístic de la galeria Joan Prats, Lluís Maria Riera, comprenem el recolzament i l’entusiasme necessaris; imaginem les visites de Perejaume a l’estudi, quan ens transmet la complicitat que té amb ell a l’hora de presentar l’obra, en un sentit narratiu, i com la veu amagant-se i descobrint-se rera un cortinatge. Recordem Brossa i la relació tan especial que mantinguren a partir dels anys 70. Hi ha temps, amb Maria Josep Balsach, per a mirar al passat, en blanc i negre, i veure les accions del Grup Gallot, a la plaça de Catalunya, el 1960, que anticiparien la pintura d’acció. Després d’això, ens diu Borrell, “havia de començar de zero amb la pintura”. Serà el moment d’intentar obrir espais en el dia a dia com a pare de família i rellotger, de professió. Escoltem la seva filla Anna i entenem una profunda necessitat de soledat que conduirien, amb els anys, a una feliç descoberta, coincidint amb la reestructuració de l’estudi: carpetes plenes de dibuixos, que explicaven, a ulls de l’Oriol Vilapuig, d’on venia tot plegat.

 

Alfons Borrell mirant una obra

El 30 de novembre de 2010, arriba un dels moments especialment poètics del documental. El veiem assegut, pensatiu mirant la tela blava pràcticament acabada, als seus peus.  La càmara enfoca el cap del gos damunt l’obra. Sembla olorar-la. El seu amo, després d’un espai de silenci, li fa veure que és el moment de marxar. Surten de l’estudi, i a l’exterior, l’aigua baixa, de color blau. El temps llisca i atorga densitats, com la neu que cau. Els núvols van i venen dibuixant formes capritxoses, mentre Borrell ens confessa que, “si hagués de pintar un paisatge, li agradaria menjar l’herba o revolcar-se per la boira del paisatge”. Així de senzill i així de poètic. El 5 de desembre de 2010 es coloca la gran tela, a l’Ateneu. Mesos després, arriba la important exposició a la Fundació Vila Casas, comissariada per Albert Perelló, ànima també d’aquest projecte, i que juntament amb la Fundació Banc de Sabadell, l’Ajuntament de Sabadell, el Centre Cultural Tecla Sala, la Fundació Palau, l’Institut d’Estudis Ilerdencs, i ICEC (Institut Català de les Empreses Culturals) han fet possible aquest documental. No us el perdeu, rebreu una dosi exquisida de parèntesis poètics.

Per saber-ne més sobre Alfons Borrell, cliqueu aquí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Bona tarda Susanna,
    Sóc la Susanna Bernadí, productora del documental i m’he quedat impressionada en llegir el teu article. No es podria entendre i escriure millor. Moltíssimes gràcies.
    Una abraçada,
    Susanna

  2. Felicitats a les dues Susannes, tant pel documental com per l’article, així com a tot l’equip que heu fet possible aquest document tan delicat com impressionant: Pirinaigua Audiovisuals, Aleix Gallardet, Pep Masias, Albert Royo, Tomàs Pladevall, Isabel Muniente, Jordi Ruiz, Víctor Sunyol, Albert Perelló, Oriol Vilapuig, Marc Alcover,…
    La nostra cultura, amb treballs compromesos i exigents com aquest, es referma i s’universalitza. Enhorabona!

  3. Molt bé, Susanna, millor explicat, impossible. Acabes d’arrodonir el magnífic documental!!
    Petons

    Isabel