«Vull saber com és la música de diferents estils i la comunitat que l’envolta»

La cassanenca Estefania Chamorro representa el bo i millor de les novíssimes fornades del nostre jazz. Bateria i compositora, ha signat una trajectòria fulgurant, en molt pocs anys, que l’ha dut a tutejar-se amb grans noms del jazz: de Juan de Diego a Bill McHenry, passant per Toni Vaquer, Martín Leiton, Gustav Lundgren, Pablo Held i, és clar, joves talents, com ella, companys de viatge com ara Anggie Obin, Sara Lilu i Camil Arcarazo. Graduada al Conservatori del Liceu, a on es va gestar el projecte que presentarà a Igualada, Chamorro va viatjar al Brasil durant un any, en el qual es va amarar dels ritmes i estètiques del país tropical. Creadora inquieta, polivalent i versàtil, ha triat un septet, completat per Frederica Silva (veu), Ana Ayala (flauta travessera), Itziar Mendibil (saxo tenor), Clàudia Bosch (clarinet), Sebastián Norén (guitarra) i Xavi Veres (baix) per presentar el seu projecte, anomenat Doideca. Es tracta de companys de viatge i d’estudis al Conservatori del Liceu.

Estefania Chamorro és la Carta Blanca enguany de l’Estival de Jazz d’Igualada, una iniciativa en connivència amb el segell Underpool que convida a un creador del nostre jazz a enregistrar en viu el seu primer disc en solitari i amb un projecte inèdit. En més de deu anys d’existència, han publicat els seus primers discos, entre d’altres, jazzistes de l’altura de Ramon Prats, Dani Comas, Txema Riera, Àlex Cassanyes, Clara Lai, Carla Gonzàlez, Òscar Domènech, Ester Quevedo i Santi de la Rubia, pel qual va rebre el Premi Núvol 2018.

Què podrem escoltar el pròxim dia 6 de juny a l’Estival?

Escoltarem composicions originals, que vaig escriure pel meu recital de final de carrera. Són peces que tenen com a base la improvisació i una mescla de ritmes i influències brasileres. També hi haurà una cançó d’una membre del grup, la saxofonista, i un parell de composicions d’altres bateries que m’agraden molt i són font d’inspiració.

Qui són aquests bateries?

Joe Smith i Kendrick Scott.

Bateries i compositors, oi?

Sí, és el que aspiro a ser, d’alguna manera.

Aquest projecte està relacionat amb un viatge que vas fer recentment al Brasil i s’anomena Doideca. Te res a veure amb la cançó homònima de Caetano Veloso?

Sí, apareix en un disc que es diu Livro (1997) i ens agrada moltíssim, perquè sentim que la nostra manera de fer música quadra molt amb l’estètica del disc. Per exemple, els arranjaments de les cançons estan plens d’instruments de vent fusta i som una banda que, principalment, té instruments de vent fusta. També pel fet que hi hagi la guitarra, que és un instrument que marca, diria, identitat brasilera, en comptes de piano, que és més occidental.

En una entrevista que he trobat a Caetano Veloso de l’any 97, concedida al periodista argentí Marcelo Stiletano (La Nación), quan li pregunta sobre ‘Doideca’ es queixa de la diferència de criteri entre l’art plàstic i la música amb relació a l’avantguarda. Veloso respon amb una pregunta: «Per què hi ha tants Picasso als museus d’art modern i, en canvi, el públic de la clàssica fuig quan hi ha expressions d’avantguarda?». El concepte del vostre projecte va una mica per aquí?

Té a veure amb això. Fa poc, vam fer un concert a la Pedrera [dins el cicle Talents Jazz] i em vaig adonar que realment hi ha bastants passatges de música avantguardista, coses una mica més trencadores que poden arribar a xocar amb l’oient. Part del nostre art és també incloure aquesta estètica més d’avantguarda.

El vostre és un recital conceptual, monogràfic, com el d’altres cartes blanques?

No, el repertori no està necessàriament lligat, cada cançó té el seu sentit, tot i que durant el concert miraré d’enllaçar-les de manera que esdevingui un viatge amb una mica de sentit.

Pel que fa a la instrumentació, és una formació molt gran, un septet. Com vas confegir la banda i per què vas decidir que tingués aquesta sonoritat, amb el protagonisme de la instrumentació de vent?

No vaig ser jo qui la va organitzar, simplement es va donar amb naturalitat. Dins del conservatori, hi ha aquesta assignatura de combo, i ens van apuntar tots al mateix combo, una mica intencionadament. Més o menys, ja érem amics. Alguns ens coneixien més, alguns ens coneixien menys, però sabíem què volíem fer música junts i intentar-ho. I es va donar d’aquesta manera. La noia que ho va tirar cap endavant, que va intentar ajuntar-nos, va ser l’Anita, la flautista.

És el primer cop que compons música per a un projecte teu?

Sí, de fet, el 6 de maig va ser el primer cop que vaig presentar composicions pròpies. Havia fet aquesta feina de compondre, però mai l’havia tret a la llum, i fa vergonya. Això de l’ego ha de caure per poder treure a la llum la teva pròpia expressió. Finalment, però, em vaig atrevir i, aprofitant que tenia el recital de final de carrera, vaig tocar les meves composicions per primer cop.

Com ha estat aquest procés de composició?

Ha estat difícil seure i passar estona davant d’una idea que és teva, anar-la modificant i creure en allò que fas, donar-li empenta. És més difícil, convèncer-se, tenir confiança en un mateix, que no la feina en si. Al final, fer música, escriure música, és una cosa que em satisfà molt. Però, és clar, quan és la teva pròpia idea, fa més respecte. A vegades l’ego es posa una mica entremig i no hauria de ser així. Ha estat un procés que ha durat aquest últim any, a poc a poc, a casa meva, a l’escriptori, mirant de fer-ho amb com més calma millor.

El fet que toquis un instrument no melòdic, com és la bateria, ha suposat un entrebanc?

No gaire, perquè estic acostumada a tocar el piano i el baix elèctric. Tinc unes mínimes nocions dels dos instruments i, inclús, tinc un mínim coneixement de la flauta, i fins i tot, durant un temps, vaig donar classes de saxo. Tinc la curiositat de saber com són els instruments i de provar-los físicament, per després poder-me posar a la pell dels meus companys i saber quines notes puc escriure, quin és el seu registre, amb quin se senten més còmode… com també el tema de les dinàmiques, la velocitat, l’articulació… Tinc un perfil de multiinstrumentista, però no al mateix nivell que la bateria.

Aquesta és la primera Carta Blanca que no és ben bé inèdita, vull dir que ja has tocat aquesta música abans. Així i tot, com vas afrontar el repte de fer-la quan et van trucar?

Ostres!, estava passejant per passeig de Gràcia tranquil·lament i em va trucar el Sergi Felipe [alma mater d’Underpool]. No m’ho podia creure! Vaig acceptar sense ser conscient que comportaria tota una pressió, que és una responsabilitat. En aquells moments, però, va ser una gran notícia.

Però tu has tingut l’avantatge que has pogut provar la proposta abans d’estrenar-la.

Bé, és un projecte que s’ha anat cuinant durant aquest any, com a mínim pel meu recital de final de carrera, i poso molt d’èmfasi en això, perquè realment va ser un esdeveniment en la meva vida. Sabia que tocaríem unes cançons al meu recital, però no sabia que funcionaríem tan bé i que continuaria cap endavant. De cop, també ens van donar el bolo de la Pedrera, i amb participació del Toni Vaquer, i tenim més bolos programats. Ves a saber com evoluciona aquesta història

Estem parlant d’una banda estable, amb possibilitats que surtin més projectes?

Esperem que sí. Des del punt de vista estètic, tenim marge per fer canvis. Encara no tenim una estètica fixa. A poc a poc estem començant a fer les nostres composicions, com ara les meves o les de la saxofonista. També hem tocat molta música brasilera… una mica de tot. Estem en fase de definició.

Esteu en fase de definició, però aquest projecte en concret neix, com dèiem, a partir d’un viatge que vas fer al Brasil i que per tu va ser molt rellevant. Com vas decidir anar-hi i per què va ser tan important aquesta estada?

Vaig anar al Brasil durant el meu tercer any de carrera, des de l’agost de 2022 fins al juliol de 2023. Jo sabia que volia fer un intercanvi o un Erasmus, però tenia bastant clar que no volia anar a Europa, perquè no trobava sentit anar a un lloc a on és més predominant l’harmonia, la melodia… Per contra, si te’n vas a l’Amèrica o l’Àfrica, saps que hi ha una cultura del ritme bastant present, com a tots els llocs del món que tinguin a veure amb la diàspora africana. Vaig preguntar a la secretària del conservatori quines opcions tenia que no fossin a Europa i, de cop, em va dir el Brasil. Em va quedar ressonant al cap. A més, durant el confinament, em va picar la curiositat per començar a investigar música brasilera a partir del no-res. Em vaig posar a escoltar molta música d’allà i em vaig adonar que realment és un univers molt i molt gran.

En el moment de trepitjar aquella terra, de ser allà i veure tot allò amb els meus propis ulls, d’escoltar-ho amb les meves orelles, vaig veure que aquell univers que havia descobert des de casa era mil milions de vegades més gran del que m’esperava. Hi ha molts estils diferents i, depèn de si vas al nord, al sud, a l’est o a l’oest, pots trobar mil ritmes diferents. En una sola regió pot haver-hi més de 300 ritmes diferents.

Déu n’hi do!

Sí, aquesta varietat tan rica de ritmes em va fascinar. Per això vull seguir aprofundint en la música brasilera.

A quin lloc vas anar en concret?

A São Paulo, que és la ciutat més cosmopolita del Brasil. No hi ha tant de folklore com a altres llocs, però te’l trobes per tot arreu, perquè tothom viatja cap allà. Vaig poder escoltar música folklòrica del nord-est, per exemple. Vaig poder veure moltes coses allà.

Parlem una mica a la teva trajectòria. Ets de Cassà de la Selva i, pel que he trobat, vas començar a tocar la bateria d’una manera molt curiosa: gràcies a un beatboxer. Explica’m com va anar la cosa.

Quan era petita, passava els estius en un casal de colònies. Un dels monitors sabia de beatbox, un dia en va fer i em vaig quedar… «Ostres!, a veure si ho provo!». Llavors estudiava guitarra i amb això vaig voler canviar d’instrument. Creia que, si rebia classes de bateria, els mateixos ritmes que aprendria els podria fer amb la boca. Hi ha una cosa que m’agrada molt: els músics que toquen o improvisen i alhora canten el que estan fent amb l’instrument. Sento que per mi és una mica així, que el primer instrument de tots és la veu. Si no tens la veu connectada amb el teu instrument, no és del tot veritat.

Però el que expliques del beatboxer i la bateria em fa l’afecte que normalment és a l’inrevés: primer es canta i després es toca, no?

Sí, és clar!

I com vas arribar al jazz i músiques afins?

A través del festival Nits de Jazz a Platja d’Aro. Amb la família teníem el costum d’estiuejar a la Costa Brava. Anàvem cada dia a la platja i de cop i volta vaig llegir uns cartells a la carretera a on anunciaven les ‘Nits de Jazz’. «Què és això?», vaig pensar. No tenia ni idea i llavors li vaig demanar al meu pare si em podria portar un dia a aquelles ‘Nits de Jazz’. Aquest ser el meu primer contacte, una mica sense adonar-me’n, simplement per curiositat.

Per una part, va ser gràcies a les Nits de Jazz, però per l’altra va ser quan vaig anar a viure a Barcelona. Vaig anar-hi per estudiar filologia catalana i anglesa i per fer una mica de música de costat. Els meus pares no sentien que estudiar música i prou fos alguna cosa que valgués la pena. Però clar, a Cassà de la Selva no hi ha el mateix nivell de música en directe que a Barcelona. Quan vaig arribar a Barcelona, vaig veure la proposta cultural de la ciutat, els concerts, les jam sessions… Com que, per naturalesa, soc curiosa, vaig voler anar a tot i vaig veure que Barcelona tenia molt de jazz. D’alguna manera, m’ho vaig trobar, ho vaig perseguir sense voler. L’any 20 vaig començar al grau superior. Abans, vaig fer l’Aula, que és el Centre Professional del Liceu. Vaig venir a Barcelona l’any 18 per estudiar dues coses, lletres i música, i al final em vaig decantar per la música.

De tots els professors que has tingut, n’hi ha algun que vulguis destacar?

N’hi ha un en concret que m’agradaria parlar-me. És el professor que vaig tenir a l’Aula i em va ajudar moltíssim a créixer: Quim Solé. El vaig enganxar l’últim any abans de jubilar-se.

Un bateria emblemàtic.

Sí, i una personalitat fantàstica, molt divertit i molt bona gent. Em va encantar. Al Liceu he estat alumne de Gonzalo del Val, David Xirgu i Ramon Prats, que també m’han marcat bastant. Al Brasil, vaig tenir un professor que es diu Nene, que és un dels bateries més emblemàtics de l’escena brasilera. I aquest últim any he estat alumne d’un professor que no és bateria, sinó baixista: Martín Leiton. Amb ell he tingut també la sort de compartir escenaris. Aquest últim any ha estat molt especial.

Hi ha un professor que no esmentes, però que parla de tu en una entrevista que li fa Ashley Kahn a la premsa nord-americana: Bill McHenry.

Bé, t’estava parlant dels professors de bateria. McHenry ha estat un professor dins i fora de l’escola meravellós. Ha estat la primera persona que em va iniciar en el món professional, amb qui vaig fer el meu primer bolo remunerat. Bill McHenry és algú molt significatiu dins la meva carrera. Hem passat moltes hores tocant junts, tant a duo com amb banda.

Amb el Liceu Jazz Grup?

Sí, al principi ens vam conèixer a través de Liceu Jazz Grup, però la nostra connexió va anar més enllà de l’escola. Tenia el costum d’anar a casa seva i passar-hi hores tocant, i així és com vaig aprendre: tocant i posant la música en pràctica. Aquesta és la gran lliçó que m’ha ensenyat el Bill. Si vols ser millor músic, si vols millorar amb la música, toca. Toca i passa hores amb el teu instrument i comparteix-les amb algú, tingues una conversa musical amb algú.

Ara mateix no pares. Has estat amb Toni Vaquer, amb Anggie Obin, amb Sara Lilu, a qui consideres una germana…

La Sara traurà un disc, no sé quan, però ja està gravat. És música original seva i jo m’hi sento molt identificada. Ens vam conèixer al Liceu i espero que sigui una relació que al llarg del temps ens vagi enfortint i anem creixent musicalment juntes. Pel que fa al Toni Vaquer, vam fer aquest bolo de la Pedrera, que era de la mateixa banda de Doideca. Va ser una participació especial, a on ell va aportar tota la seva musicalitat pianística i algun arranjament molt bonic.

I de la flautista Anggie Obin, que també és la teva generació, que me’n dius?

L’últim bolo el van fer el setembre de l’any passat, a quintet, i també va ser fantàstic. L’Angie em sembla que la vaig conèixer gràcies al Toni Vaquer, perquè ells van estudiar junts a Boston, a Berklee, fa uns anys. És així com es connecten una mica tots els fils. Amb l’Anggie és possible que hi hagi una petita gira de cara al setembre o a l’octubre d’aquest any. S’està cuinant molta música. En aquest sentit, m’agradaria esmentar altres projectes que se’n van una mica més enllà de l’estètica jazzera, com per exemple amb un rapero que es diu Simón Taibi. La seva música és rap, però en acústic i amb músics que la majoria venim de l’escena del jazz. M’he sentit molt identificada amb les seves lletres, amb l’estètica del hip-hop.

A banda d’artistes nacionals, hi ha fites internacionals, com ara un concert que vas fer amb Pablo Held, un dels grans pianistes de l’escena europea, com va ser aquella experiència?

Vaig notar un canvi molt gran envers tota la meva experiència musical anterior; quina professionalitat!, quina musicalitat! D’alguna manera, sentia que estava amb músics de l’elit. Em va enriquir d’una manera molt gran fer aquest viatge i tocar amb aquella gent, amb aquells músics que toquen i viuen del jazz des de fa molts més anys que jo. Realment, jo només fa tres anys que toco jazz. En aquell concert era amb una gent molt experimentada i, així i tot, no em vaig sentir enrere, sinó en la posició de dir: «Ostres!, aquí seré jo la que aprendré més al final». Em vaig sentir molt privilegiada de fer aquell concert.

Fa només tres anys que toques jazz, però el Ted Panken, del Downbeat, et comparava en una crònica amb Billy Higgins, Ed Blackwell i Paul Motian.

Sí, déu-n’hi-do! D’aquests bateries que va esmenar, específicament m’agrada molt l’Ed Blackwell, pel que tocava i pel que feia. Ara bé, el meu objectiu com a bateria és ser el més polivalent i polifacètica possible, i tocar com més ritmes millor. Prefereixo tenir una gran biblioteca rítmica que no pas ser molt bona amb el swing. M’agrada la varietat i sento curiositat per saber com és la música de diferents estils i la comunitat que l’envolta. Sento que la música és per mi és una manera d’explorar la societat. Cada música ajunta un col·lectiu diferent. Un referent que tinc, per exemple, és Karriem Riggins. És bateria, DJ i productor i em crida molt l’atenció el seu perfil polifacètic.

Com a compositora també penses així?

Sí, de fet, al repertori que farem a igualada no hi ha cap ritme que es repeteixi. Cada cançó té el seu ritme específic.

A banda d’intèrpret i compositora, també has exercit de discjòquei, fins al punt de penjar una llista de música africana a la xarxa, què té per tu d’especial l’escena africana?

Bé, és de música africana i, principalment, d’electrònica. Fins fa dos anys, estava bastant submergida en la música acústica i vaig posar el focus en el jazz. Quan era el moment de marxar al Brasil, vaig tenir una crisi i vaig pensar que tots els músics i artistes que escoltava eren morts. Com pot ser que no escoltés el que fa la gent jove? Hi ha molta gent jove que fa bona música. Si no escoltés a la gent jove, no escotaria tampoc el meu propi disc.

Va haver-hi un llibre que em va marcar bastant, que vaig llegir també mentre estava al Brasil: la biografia de Herbie Hancock. Em vaig identificar molt amb la seva carrera, perquè passa per tots els estils musicals. Va començar sent un pianista clàssic, però als anys 80 i 90 estava experimentant amb l’electrònica. Per altra banda, fa poc he començat a rebre classes de ball, de música africana urbana, vull dir no tan folklòrica. M’ajuda molt a connectar la música amb el ball. La música africana, la música d’arrel africana mai se separa de la dansa. Al final, el jazz, el swing, és una música afroamericana, no? Crec que ens hem oblidat molt que el swing també és una dansa.

Ara que parles de l’Àfrica, de la connexió amb les arrels, tens pensat tornar a sortir a l’estranger?

A veure, tinc clar que l’any que ve vull descansar de l’acadèmia, i no descarto anar a estudiar a algun altre lloc. Sempre he tingut el conflicte intern de si la música és difícil d’academitzar. Sento que la música que nosaltres toquem i estudiem —que és més aviat d’origen folklòric, com ara el jazz—, la millor manera d’estudiar-la és anant al lloc d’on ve. Per això vaig anar al Brasil. Per l’any vinent, tinc el projecte de marxar a l’Àfrica.

T’ho anava a preguntar.

Espero poder-ho fer i veure de prop com viuen la música i com la fan. Sento que allà és una cosa més del dia a dia, que tocar el tambor és com esmorzar.

I com veus l’escena de Barcelona?

Crec que hi ha molts músics i molt bons, increïbles. Jo no paro de descobrir-ne i em sorprenc de la qualitat que tenim a casa nostra. Però també sento que no tenim prou espais per expressar-nos, i que les condicions que rebem no són tan bones. Tinc un somni idíl·lic: si un dia arribés a tenir molts de diners, m’encantaria fer una inversió en tots els clubs de Barcelona, comprar pianos i bateries i equips de so perquè realment la música, la nostra música, pogués sortir de nosaltres amb una millor qualitat. Tant de bo que poguessin millorar les condicions i que la música pogués prendre un altre nivell, una altra dimensió.

Més jazz a Igualada

Integrat dins el circuit de Els Millors Festivals, l’entitat que agrupa diverses trobades de jazz a comarques amb esperit alternatiu, l’Estival de Jazz d’Igualada arrenca amb la Carta Blanca d’Estefania Chamorro, el pròxim dijous 6, a les 20:30 h, al Teatre de l’Aurora, i continua l’endemà amb reeixit encontre entre el saxofonista Edu Pons i la pianista Lídia Facerías (20:30 h, Ateneu Igualadí). Dissabte 8 és el torn de l’encontre entre el hip-hop i el jazz, amb Jazz Magnetism & Escandaloso Xpósito i DJ Rick-A-Man (20:30 h, La Bastida del Rec) i diumenge 9 amb el free, a través del projecte coral Veus Lliures (19 h, Cementiri Nou). La sessió a banda de cloure l’Estival d’enguany, participa en l’homenatge que tots Els Millors Festivals fan aquest any a la gran Marianne Brull.

Més informació i venda d’entrades aquí.