Susana Sheiman: “No sóc una cantant jazzie sofisticada”

Sheiman: "Em va sorprendre el fet que qualsevol poble petit tingués el seu cicle de jazz"

Martí Farré

Martí Farré

Crític de jazz. Col·laborador de la revista La ruta del jazz

De cantar temes d’Aretha Franklin als carrers de Madrid va passar a ser una de les cantants amb més solera de l’escena del soul a la capital espanyola. De suplicar als músics a una brasserie que li deixessin pujar a cantar un tema, va passar a fer un bolo amb el gran Ignasi Terraza. De conèixer gairebé per atzar l’arranjador Duccio Bertini, va passar a fer un extraordinari disc en formació de big band, A Day in Barcelona (Temps Record, 2016), que consolida la seva carrera a l’escena comtal.

Sheilman | © Ariana Nalda

Espontània, enèrgica i, fins i tot, heterodoxa, Susana Sheiman (Madrid, 1973) és una de les veus més acreditades del nostre jazz, malgrat que faci poc més d’una dècada que viu a la capital catalana. Elogiada, entre d’altres, per Nicholas Payton, va debutar el 2011 amb Swing Appeal (Swit Records), “una fita del jazz espanyol,” segons Alfredo Papo. El 2015 va publicar Open Gate (Temps Record, 2015), un CD “pel i per al públic.” El seu somni, però, era fer un disc amb una big band.

Martí Farré: Hi ha un tema d’Slide Hampton que es diu “A Day in Viena”. Hi ha influït d’alguna manera que hàgiu titulat el disc A Day in Barcelona?

Susana Sheiman: No, realment no. Se’ns va ocórrer al Duccio Bertini i a mi a Florència. Vam decidir anomenar-lo així perquè Barcelona és el punt de trobada en el qual ens hem inspirat, on ens hem conegut.

D’altra banda, de la mateixa manera que amb el disc Swing Appeal vam posar un tren a la portada, per destacar la meva arribada a la ciutat, en aquest cas ja és des de Barcelona que es construeix amb el Duccio aquest disc.

M. F.: És el treball de consolidació de la teva carrera a Barcelona?

S. S.: Tots ho són, però sí, realment ho és, perquè és a Barcelona on he trobat un trampolí per dur a terme tots els projectes que he fet.

M. F.: Com va ser aquesta trobada amb Duccio Bertini i per què vàreu decidir fer un disc plegats i en formació de big band?

S. S.: Tenim un amic comú que contínuament em deia que havia de conèixer el Duccio Bertini, un arranjador de big band que viu a Florència i ve amb molta freqüència a Barcelona. Jo estava cantant amb la Barcelona Jazz Orquestra (BJO), i darrerament també amb la OJO [l’orquestra del Taller de Músics] i amb la de Tarragona, és a dir, amb moltes big bands. Vaig conèixer el Duccio, em va fer un parell d’arranjaments per a la BJO i els vam estrenar a l’Apolo. A partir d’aleshores, vam començar a treballar plegats. El Duccio va seguir escrivint arranjaments per a mi. Molts d’aquests temes es van estrenar a Estocolm, amb la Royal Big Band. Vam pensar llavors que havien d’enregistrar-se en un disc.

M. F.: L’elecció del repertori és obra teva, del Duccio Bertini…?

S. S.: És dels dos. Si t’hi fixes, al disc veuràs que hi ha temes que també eren al Swing Appeal. Són tots molt especials, ja que em va costar molt de triar-los. Per la tonalitat de les peces i per tal d’ajustar-les a mi, el Duccio va començar a fer arranjaments a temes que ja eren al Swing Appeal. La resta els vam escollir entre els dos. També n’hi ha d’instrumentals. Vaig dir al Duccio: “No et limitis a treballar només per a mi. És un disc que fem entre els dos i hi ha d’haver també la teva expressió”.

Susana Sheiman | © Ariana Nalda

M. F.: Podem parlar d’una Duccio Bertini Orquestra (o big band)?

S. S.: Sí, de fet la volem anomenar Duccio Bertini Big Band, tot i que el projecte és dels dos. Si em vols preguntar sobre la big band et diré que el David Pastor ha tingut un paper fonamental. El vaig presentar al Duccio Bertini i hi va haver una entesa molt gran.

M. F.: És la tercera pota?

S. S.: Sí, el David Pastor ha estat fonamental sempre. És molt amic meu. Quan va conèixer el Duccio ens va ajudar a articular la big band. Coneix molt bé la secció de metalls, sobretot les trompetes, que són molt importants en els arranjaments que escriu el Duccio.

M. F.: Dius que Duccio Bertini escriu per a tu. Com s’escriu per a tu?

S. S.: Fatal [riu]. Crec que ha de ser molt complicat escriure per a mi, ja que sóc una persona molt voluble.

M. F.: En quin sentit?

S.S.: Al musical. Qualsevol cosa que passi a l’escenari em pot fer canviar de direcció. Crec, precisament, que aquesta és una de les meves habilitats. El més bonic que puc oferir és ser capaç de canviar la direcció d’un estàndard en qualsevol moment, en funció del dia. 

M. F.: I això com ho suporten els músics?

S. S.: Depèn: si són pocs, ho suporten bé, si són molts, com en el cas d’una big band, la dificultat per a mi és aquesta. Com que no tinc una forma gaire definida de cantar i puc fer moltes coses diferents, a l’hora d’escriure un arranjament per a mi s’ha d’utilitzar molt la imaginació. Això el Duccio ho aconsegueix. Aconsegueix envoltar-me per tal que em senti lliure.

M. F.: Tornant al repertori, detecto un cert eclecticisme: de Cole Porter a Shorter, passant per Ivan Lins, etc. Busques el contrast?

S. S.: No, no tinc cap pretensió de reconeixement estètic del disc. El reconeixement per mi sempre és el del públic. Està molt bé que el que faig agradi als crítics, però no hi ha cap pretensió de cap tipus: simplement sóc així. No hem posat un bolero perquè no hem tingut temps.

M. F.: Bé, hi ha algun tema de reminiscències llatines.

S. S.: Sí, i a Open Gate cantava el “Bésame mucho”.

M. F.: No hi ha cap peça amb aires de flamenc, però a les notes del disc, Duccio Bertini parla de “colors espanyols.” A què es refereix exactament?

S. S.: Bé, hi ha una mica de flamenc entès per un italià.

M. F.: Què vols dir exactament?

S. S.: Vull dir que si hi ha un gir flamenc, ja es considera flamenc. L’expressió “colors espanyols” ve una mica de la intenció que tinc com a cantant. No sóc una cantant jazzie sofisticada, embotida en el llenguatge tradicional del jazz, sinó que sóc molt més espontània i enèrgica. A vegades faig girs que, tot i ser propis de la música afroamericana, poden assemblar-se al flamenc. M’imagino que el Duccio es refereix a això.

M. F.: És llavors una qüestió de temperament?

S. S.: Sí, el Duccio ha hagut de bregar molt amb mi a l’hora de contenir-me. Però tot ha estat molt fàcil, eh!

M. F.: I en l’elecció dels solistes, també ha tingut a veure Duccio Bertini?

S. S.: He deixat que ho escollissin ells mateixos, Bertini i els músics. Quan hi ha un director és ell qui té el concepte de què vol transmetre amb el tema. De la mateixa manera que et dic que no és fàcil treballar amb mi, també afirmo que tinc molt clar que, quan s’escull un director, se l’escull fins a les últimes conseqüències. Vaig considerar que, tant l’elecció dels músics com la dels solistes corresponia al director, excepte el Toni Solà, que el vaig triar jo.

M. F.: Un projecte amb big band: no deu ser gaire fàcil de moure, oi?

S. S.: Bé ara que ja tenim el disc i l’hem pogut presentar al Jamboree, gràcies al Pere Pons, el volem moure per festivals. El presentarem a Florència d’aquí a poc temps i segurament el portarem un altre cop a Estocolm.

Amortitzar un projecte amb una big band, amb tanta producció al darrere, és molt difícil. Tot i així, estic intentant convèncer amics meus que trobo que en la seva carrera els falta un disc amb una big band, com per exemple el Toni Solà. Vaig al darrere d’ell perquè faci un disc amb una big band.

© Ariana Nalda

M. F.: És la teva formació de gala?

S. S.: És la més completa, on puc somniar al 100%. No sóc parcial en aquest assumpte: m’encanta, no només per la comunió que se sent el cantant amb una big band, sinó també com a instrumentista d’una secció de la banda. El dia que sigui instrumentista, m’encantarà seure al fons de la banda.

M. F.: I per què el teu grup és un quintet?

S. S.: Bé, com a concepte seria un septet. Si és difícil de moure un septet, imagina’t amb una big band.

M. F.: El nom de la banda, Open Gate, és una declaració d’intencions?

S. S.: Totalment. S’assembla més a com sóc jo. És un grup que no té una línia concreta, té el que sorgeix a cada moment. És com un guisat diari.

L’avantatge d’una formació com la d’Open Gate és que no necessito explicar res. Vaig i ells, la resta de músics, em segueixen. En els directes, la comunió no només és cap endins, sinó que també cap enfora. Cada dia és distint. Si el públic està més animat, girem cap on ens porta, i això és molt plaent.

M. F.: Amb Open Gate feu peces molt conegudes de gèneres moIt diferents. No tens por que t’acusin de fer un repertori massa, diguem-ne, concessiu?

S. S.: Si em poso a escollir temes que conec més sofisticats i menys suats, en tinc un munt. El disc Swing Appeal n’és un exemple: hi ha peces de grans compositors que s’han escoltat molt poc. M’agraden els temes que no escolta gairebé ningú. Però, després de tenir la possibilitat de gravar aquells temes, no passa res si em poso a cantar alguns clàssics que tothom coneix. Open Gate és un disc fet pel i per al públic. Tots els arranjaments que hi ha al disc s’han anat fent en els directes. Són la concreció d’allò que al públic li ha fet trempar. Open Gate és un directe i prou. El disc hi és perquè ens el van demanar. I en vaig vendre 1.000 còpies.

M. F.: Déu n’hi do!

S. S.: No està malament, oi?

M. F.: Sí, és clar, però, ja posats, no hauries preferit enregistrar-lo directament en viu?

S. S.: La idea era fer-lo en directe, però el David Casamitjana, l’enginyer de so, em va recomanar que el fes en estudi perquè, si s’havia de punxar o corregir alguna cosa, amb el brogit del públic no quedaria clar. De fet, hi ha errades que no es van modificar. El concepte era fer-lo com si fos un treball en directe. Open Gate és un disc que no té res a veure amb els altres dos treballs, és una part de mi que necessitava treure enfora.

M. F.: La primera part de la teva trajectòria és com a cantant de soul a Madrid, ¿què queda d’aquella època?

S. S.: Tot. Jo vinc de cantar peces de Jocelyn Brown, un soul molt més proper al jazz. Vinc de cantar “Somebody else’s guy”, un repertori molt més proper al jazz i al funk. I abans d’això componia temes per a un grup de soul dels anys 60 que va tenir molt d’èxit a Madrid. D’una banda, hi havia Respect, amb Najwa Nimri i, de l’altra, hi era jo amb Soul Shake. Ens fèiem la competència.

© Ariana Nalda

M. F.: I per què vas recalar a Barcelona?

S. S.: Vaig venir per amor, com gairebé tots els desplaçaments dràstics que es fan a la vida. Vaig arribar embarassada del meu primer fill i de seguida em vaig quedar prenyada del segon. En aquesta època vaig conèixer el Dani Alonso i el Manel Álvarez. Un dia estaven tocant en un restaurant i els vaig demanar si podia pujar a cantar amb ells: “Sóc cantant, en tinc mono i aquí encara no ho he pogut fer.” Els vaig insistir molt i al final el Dani va cedir: “En quin to vols cantar ‘All of me’?,” em va demanar, i jo: “En fa.” Vaig cantar i em van dir: “Wow! Tu sí que cantes!” “Però si ja us ho he dit abans!,” els vaig respondre. Dos mesos després em van presentar l’Ignasi Terraza a casa seva. Ens vam saludar i em vaig posar a cantar. Llavors l’Ignasi es va aixecar i se’n va anar cap a una altra habitació. El cap d’una estona va tornar. “Tenim un bolo,” em va dir.

M. F.: Així, de cop i volta?

S. S.: Sí, l’Ignasi Terraza ho és tot a la meva carrera. Des del primer disc va apostar per mi. A banda de l’Ignasi Terraza, les altres dues persones més importants són el Dani Alonso i el Toni Solà.

M. F.: Ara que ja fa 12 anys que vius a Barcelona, t’atreviries a comparar l’escena comtal amb la de la Villa y Corte? 

S. S.: Sí, és clar, sempre ho he fet. Quan vaig arribar aquí, el jazz a Madrid estava bastant aturat. Hi havia només el Café Central i un parell de clubs més. Ara, gràcies a Déu, el Central funciona un altre cop, tot i que va estar a punt de tancar ara fa dos anys, hi ha el Bogui, a El Junco treballa la Susana Ruiz, una amiga meva que canta de meravella… Hi ha molta més activitat.

En arribar a Barcelona, em va sorprendre el fet que qualsevol poble petit tingués el seu cicle de jazz. Aquí, entenc que per ser més a prop de França, el jazz és molt més viu. A Madrid ara per fi tornem a tenir un festival de jazz, on per cert espero cantar algun cop. Ningú és profeta a la seva terra

M. F.: A Madrid no vas ser mai profeta?

S. S.: Bé, sí, tinc el meu públic, és clar. Les vegades que he cantat al Café Central m’ha anat la mar de bé. El que passa és que aquí hi ha més possibilitats que et vegin en viu. D’altra banda, a Barcelona és on he consolidat la meva carrera dins del jazz.

M. F.: Tinc entès que ets una mica crítica amb el fenomen dels nois molts joves que destaquen en la nostra escena jazzística.

S. S.: Bé, crítica sí i no.

M. F.: Sí i no en què?

S. S.: Per exemple ara he cantat a París i ho he fet amb l’Andrea Motis. No, no sóc crítica amb ells, que els conec d’ençà que eren molt petits i que han pujat al meu escenari molts cops. Recordo per exemple un Vijazz, a Vilafranca del Penedès, on vam cantar l’Andrea Motis, l’Eva Fernández i jo al mateix escenari.

És clar que estic a favor d’ells i de tot aquest fenomen, que a més he de dir que ha aportat molt més públic al jazz. És fantàstic. Ara bé, considero que hi ha una generació entremig de la meva i la d’ells que ara sembla que comença a treure el nas, però que se la va menjar el fenomen. Entre l’Andrea i jo hi ha molt de marge. On són?

A banda d’aquesta crítica, me n’alegro del seu èxit i que hagin impulsat el jazz. De fet, molts festivals de jazz han sobreviscut gràcies a Andrea Motis.

Susana Sheiman conversa amb Martí Farré. © Ariana Nalda

M. F.: El 2013 vas participar en un concurs de televisió: La Voz. Va valdre la pena?

S. S.: Va valdre molt la pena. L’altre dia en parlava amb la mateixa Andrea Motis: el mateix any que va sortir el Swing Appeal, es va publicar el disc de l’Andrea. A tots els festivals on hauria d’haver presentat el disc, entre cometes, va anar Andrea Motis. Em van trucar llavors del programa: “Ets la Susana Sheiman, oi? És que has passat el càsting.” I jo els vaig respondre: “No pot ser, de què va el programa?” “Sí, dona, un amic teu ha presentat un vídeo.”

Llavors vaig pensar: “Faré una pausa i hi aniré amb gent que tingui moltes ganes de cantar, no de triomfar.” A La Voz li he d’agrair moltes coses, però una de les que més és el fet d’haver conegut els meus companys del concurs. Són una passada, per la seva amistat, per la seva empenta, per les ganes de cantar… Em sentia la més ximple del programa. Pensava: “Tinc 22 anys de carrera i em costa de creure que aquesta gent vingui tan preparada, amb el seu vídeo, les fotos perfectes, el dossier…” Mare de Déu! Jo vaig començar a cantar amb 16 anys quan vaig anar al Café Central i em van demanar amb qui cantava. “Amb qui tu em paguis,” els vaig respondre, i em van enviar cap a casa.

Vaig decidir fer aquella pausa a La Voz, i m’ho vaig passar la mar de bé. Des del punt de vista professional no em va servir de res, però és que tampoc ho buscava. Crec que en el món del jazz estic ben considerada, però el fet de poder compartir un temps amb aquella gent amb tanta empenta, em va encantar.

M. F.: I ho recomanaries?

S. S.: Sí, per descomptat. Tinc molts correus secrets de moltes cantants de jazz amigues que em deien: “Quins pebrots que tens, Susana Sheiman!” Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. Molt poques cantants de jazz són en el món del jazz des de jovenetes. Totes venim d’altres circuits —soul, funk, etcètera— que ens han dut fins al jazz.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació