Ron Carter, un músic excepcional

Carter va ser coprotagonista d'un dels episodis més sonats de la història del Festival de Jazz de Barcelona

Martí Farré

Martí Farré

Crític de jazz. Col·laborador de la revista La ruta del jazz

Ron Carter, conegut pel seu paper com a membre del famós quintet de Miles Davis, va tornar el diumenge 17 de novembre a la capital catalana per oferir una sessió extraordinària amb el seu quartet, en el marc del 51 Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona. Abans de començar el concert, Carter va rebre de mans de Tito Ramoneda i Joan Anton Cararach, directors del certamen, la medalla del Festival de Jazz de Barcelona. 

Ron Carter al 51 Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona | Foto: Lorenzo Duaso
Ron Carter al 51 Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona | Foto: Lorenzo Duaso

Diuen que un músic excepcional és aquell que, a diferència d’un de simplement bo, ho demostra des de pràcticament la primera nota que executa. Seguint, doncs, aquest principi —o tòpic—, Ron Carter respondria a la categoria de músic excepcional, per haver significat el paper del contrabaix dins el conjunt de jazz fins al punt de convertir-lo en una autèntica caixa de sorpreses. Seu és el registre cantaire que ha seduït a artistes de diferents generacions. No en va, si per un altre motiu se li pot atribuir el mereixement de músic excepcional, és per presentar un currículum amb xifres de rècord: més de 2.000 enregistraments amb tòtems de la categoria de Chet Baker, Joe Henderson, Hank Jones, Red Garland i un llarg etcètera de noms amb els quals es podria reescriure una enciclopèdia de la música popular del segle XX. Tanmateix, amb qui se l’acostuma a associar és amb el quintet de Miles Davis, un dels grups sens dubte més cèlebres de la història del jazz. 

Mig segle després d’aquella fita, Carter conserva l’esperit explorador d’aquell conjunt històric. Ho fa, però, amb una proposta tan original com canònica, tan florida com hipnòtica, tan cadenciosa com melodiosa. Una música, la seva, que de vegades ve, se’n va i torna, bastida sovint a partir de la unió de diferents peces, com si fos gairebé una suite, i que produeix un efecte de canvis sobtats, girs inesperats, climes concatenats i mil i un detalls d’excel·lència. Tot plegat flueix harmoniosament i convida al respectable a submergir-se en un viatge lluminós, als antípodes de la foscor i la monotonia, que és el que de ben segur anhelen molts músics de jazz. 

Completat per Jimmy Greene (saxo tenor), Renee Rosnes (piano) i Payton Crossley (bateria), el quartet de Carter va arrencar la vetllada amb una llarga interpretació que incloïa diferents motius melòdics, giravolts, anades i tornades i també fragments de lluïment per part dels integrants del grup, començant pel mateix Carter, solista de traca i mocador, com podeu imaginar, però també de Renee Rosnes, una de les grans sorpreses de la nit. La pianista canadenca va ser l’encarregada d’apuntar la melodia de “My Funny Valentine”, una de les peces destacades, el contrapunt a una sessió presidida per la disparitat —i intensitat— climàtica. “Cominando”, de reminiscències hardboperes, i la molt melodiosa “You and The Night and the Music” van ser altres peces que van formar part del repertori.   

Ron Carter al 51 Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona | Foto: Lorenzo Duaso
Ron Carter al 51 Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona | Foto: Lorenzo Duaso

Al marge de la proposta que encapçalés, pel so de l’instrument i per com el manega, Ron Carter ja mereixeria d’antuvi una ovació sonora. Però és que a més, atresora el mèrit afegit de dirigir una proposta de jazz que, un cop acabat el concert, també era digne del títol d’excepcional. 

Ara fa 52 anys, és a dir, el 1967, el contrabaixista Carter va ser coprotagonista accidental d’un dels episodis més sonats de la llarga història del Festival de Jazz de Barcelona. Va ocòrrer durant la segona edició del certamen, quan Miles Davis, que estava previst que toquès a al Palau de la Música, va escampar la boira i va deixar penjat el seu grup. Aquells músics joves que l’havien d’acompanyar, els del cèlebre Miles Davis Quintet, van acceptar sortir a escena sense el seu líder.

El més destacable d’aquella anècdota és que un cop es va fer públic el rampell evasiu del Príncep de les Tenebres, només una quarta part dels espectadors van restar asseguts a la butaca. Els que es van aixecar de la cadira van recuperar els calés de l’entrada però es van perdre una actuació històrica: Wayne Shorter (saxo), Herbie Hancock (piano), Ron Carter (contrabaix) i Tony Williams (bateria). Aquest cop, la sala Barts era plena de gom a gom.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació