Marcelo Mercadante, aquell camí d’anada i tornada

Crònica del concert de Marcelo Mercadante al Jamboree

Martí Farré

Martí Farré

Crític de jazz. Col·laborador de la revista La ruta del jazz

Des de Barcelona, el bandoneista d’origen argentí Marcelo Mercadante ha esdevingut un dels grans noms de l’escena del tango que s’esdevé a la diàspora. Al Jamboree, va presentar el passat 23 d’octubre La Llave (Karonte). Enregistrat en formació de sextet, és un disc de composicions originals, en el qual combina temes instrumentals amb cançons escrites pel poeta Pablo Marchetti.

De ginebres no només se’n fan als països anglosaxons, a Menorca o a Gelida, sinó també a l’Argentina. Llave és, per exemple, el nom comercial d’un popular destil·lat de ginebró d’origen neerlandès, però que es fabrica i consumeix al país del Con Sud. També és part del títol del darrer treball de Marcelo Mercadante, un disc inspirat, segons va explicar a l’inici del concert, en aquest beuratge. Com si fos un amulet, una ampolla buida de Llave presidia l’escenari del Jamboree. 

La Llave és, però, molt més que el conjunt de records que poden suggerir una ampolla de ginebra: és un recull de reflexions, de cabòries, des de la millor versió del tango contemporani que es cuina a la diàspora. Barcelona, segons sembla, fou la “tercera pàtria del tango” durant una pila d’anys. Ara ja no és, però Mercadante representa sens dubte la continuïtat històrica d’una tradició, tan excelsa com sovint soterrada, d’aquest patrimoni musical indissociable a la capital catalana. 

Bandoneista heterodox, amb un peu al tango i l’altre en gèneres molt diversos —entre d’altres el jazz—, Mercadante vindica en algunes de les propostes que encapçala l’encontre entre tradició i modernitat, entre localisme i universalitat. Sobretot, proclama la ruptura decidida amb l’ortodòxia, com defensava el seu admirat Piazzolla. En un text promocional, Mercadante diu, referint-se en el gran Piazzolla, el següent: “Su música ha llevado al tango a lugares insospechados hasta ese momento, de alguna manera lo hizo mas del ‘mundo’.” 

Sota l’esperit —de fons— del Gran Astor, Marcelo Mercadante ha bastit una proposta en la qual destaca tant la qualitat indiscutible dels membres que completen el sextet —l’inseparable Juan Esteban Cuacci al piano, Olvido Lanza al violí, Javier Feirstein a la guitarra, Emiliano Roca al contrabaix i la veu d’Analía Carril—, com per la seva destresa com a compositor i arranjador. Climes concatenats, peces amb canvis sobtats, a voltes, i composicions amb petits detalls més propis de la música de concert que de la de ball, gairebé sempre. 

Un bon exemple del caràcter paisatgístic de l’obra instrumental de Mercadante el trobem en peces com la que va obrir el concert, “Leo en el Para”, o a “Para mi amigo el Ruso, que peleó con un tiburón y le ganó”. Petites històries sense lletra explicades per parts, com si fos la banda sonora d’un film de cinema mut. En algun cas, per exemple a “Recuerdos de Montevideo, La Pasiva, la mostaza y ni hablar de La Canadiense”, Mercadante s’atreveix a incloure una mena de tumbao en determinats fragments de la peça.

Un dels trets més singulars del passi del Jamboree, fou la combinació permanent de temes instrumentals amb peces cantades. Les cançons que deia amb mestria la vocalista Analía Carril són del poeta Pablo Marchetti, lletrista de moltes composicions de Mercadante des de fa dues dècades; autor, per exemple, d’un cèlebre tango de contingut social amb el golejador Messi de rerefons. Al Jamboree, Carril va cantar una composició titulada “Un país que se llama Maradona”, que també incorporava variacions rítmiques, diguem-ne, poc convencionals. Lluny de cantar les excel·lències de l’astre de la bimba, la cançó enumera tot un seguit de grandeses i misèries que corresponen a la societat argentina, a un país “anomenat Maradona”. 

També a partir de l’inventari d’imatges i circumstàncies, Marchetti estableix un joc de correspondències entre Buenos Aires i Barcelona. “Este ir y venir” és com es titula la cançó que vincula el Río de la Plata amb la Mediterrània. En realitat, és una evocació de la melangia i la desesperança, de situacions tan comunes a les vides de tants individus de Barcelona, Buenos Aires i altres grans ciutats del món que en diuen occidental. “Este escombro de certeza o desparpajo, / esta angustia de todos que ahora es mía, / esta esencia sin gran entusiasmo, / este recto camino que debía, / este invierno estival que es otro tiempo,” diu el la lletra d’un tango que Mercadante va musicar amb el mateix to colpidor amb la qual la va escriure el poeta Marchetti. 

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació