Jazz viu a ca n’Eusebi Güell

Aquest estiu se celebra el cicle de vespres al Palau Güell amb visita guiada per la casa, música en viu i copes de cava i pica-pica al terrat.

Eusebi Güell i Antoni Gaudí es van conèixer a l’exposició universal de Barcelona l’any 1888. El milionari Güell es va encantar amb una guantera dissenyada per un tal Gaudí i va moure cel i terra per conèixe’l. Quan van trobar-se, Güell va encarregar-li el que avui és el Palau Güell, un museu de la Diputació de Barcelona. “L’últim dels edificis que la gent visita, però el primer dissenyat per l’arquitecte”, explica el guia.

IMG_1240

El passat dijous 7 de juliol va començar el cicle de vespres al Palau Güell amb visita guiada per la casa, música en viu i copes de cava i pica-pica al terrat. Es tracta d’una cita setmanal, cada dijous des d’ara fins el 18 d’agost. El mateix Pol Prats Quartet que obre el cicle el tancarà el 18 d’agost amb la companyia del cantant i versionador de Sinatra Agustí Burriel, però les cinc setmanes del mig les ompliran bandes com Wax and Boogie Rhythm Combo (14 de juliol), Quinteto Dequera! (21 de juliol), Amélie Angebault Quartet (4 d’agost) i The Oldians (11 d’agost). Els nuvolaires vam gaudir del Pol Prats Quartet i la veu de Mayte Alguacil, en una vetllada similar a les que ofereix la Pedrera. La tarda d’estiu era llarga però l’estona es va fer curta.

Dijous 7 recorrem l’interior de la residència Güell amb un guia entusiasta que sap algunes coses sobre Walter Benjamin i que ens explica anècdotes còmiques i turbulentes sobre la vida a cals Güell. Jacint Verdaguer feia missa als transatlàntics que arribaven fins a Nord Amèrica i que eren propietat de don Antonio López, marquès de Comillas perquè va comprar el títol. Corren veus sobre la relació estreta i qui sap si fins i tot adúltera que hi havia entre mossèn Cinto i la marquesa de Comillas, esposa de López. Contextualitzem: la filla dels marquesos vinguts a més, Isabel López, va convertir-se en l’esposa d’Eusebi Güell i va traslladar-se amb ell i criatures al Palau.

La triple façana convida la llum solar però impedeix la xafarderia veïnal, les gelosies del rebedor incitaven els criats a espiar els convidats, una balconada duplica les seves dimensions gràcies a un mirall. Són els trucs que feia servir Gaudí per dotar de llum natural un edifici d’il·luminació escassa i espai reduït (reduït pels Güell, és clar) L’esplanada del Palau Güell no era gaire gran i estava situada en un carrer “poc lluït” com és Nou de la Rambla. La localització era intencionada: portar l’alta burgesia al si del que ja aleshores era un barri humil i de disbauxa nocturna. Això no ho diu el guia, però imagino que prop del Palau Güell campaven nobles de mal viure i caps de família burgesos que perseguien vedettes del Molino. Com apareix al Vida Privada de Josep Maria de Sagarra, si fa no fa. Tot i les virgueries arquitectòniques i decoratives de Gaudí, donya Isabel López de Güell aviat es va atipar del Raval i va optar per un sa trasllat a Vallcarca, el parc gaudinià més emblemàtic de Barcelona.

IMG_1225

A la porta d’entrada a la residència Güell hi ha la senyera, “perquè els visitants ho tinguin clar”, ens informen. Al primer rebedor hi ha un quadre immens que va pintar Aleix Clapés i que representa Hèrcules, que a la vegada representa el mateix Güell de forma indirecta i simbòlica. Al Palau s’hi feien concerts o misses segons l’humor de l’amo, i ambdós esdeveniments tenien lloc en una capella que també era un armari. Quan els convidats no hi eren, la capella disposava de dues portes que es tancaven. “Gaudí sempre va combinar funcionalitat i decoració”, explica el guia. La funcionalitat de l’edifici va ser tal que, durant la Guerra Civil espanyola, els 1.386 tubs de l’orge Güell es van fondre per ser reconvertits en armes. El guia fa un comentari sobre la proximitat entre l’art i la barbàrie, pugem escales i prosseguim la visita.

Al terrat ens rep el capvespre barceloní, amb la catedral a una banda i de fons la remor de les drassanes. Dalt de la punxa més alta del terrat s’erigeix una rosa dels vents amb un ratpenat metàl·lic. “El ratpenat era un animal característic de Barcelona, i per Güell era essencial que el seu cogom s’associés amb la ciutat Comtal”, explica el nostre guia. Per aconseguir la noblesa que no tenia, Güell, com el seu sogre marquès de Comillas, era capaç de comparar-se a Hèrcules o a una bèstia peluda, petita i voladora, tant li feia. El guia s’acomiada i ens espera un cava brut prou bo de gust: quan s’aixeca la sessió qui més qui menys n’ha begut un parell de copes.

Hi ha cadires arrenglerades i a punt davant d’un escenari preparat per l’ocasió, i el Pol Prats Quartet trenca el gel amb What’s new. Pol Prats és líder de la banda i saxofonista inquiet, coordina contrabaixista, bateria i piano amb un gest de dits o una caiguda d’ulls, sovint ambdues coses. Quan toca el saxo gaire estona seguida el seu cos esvelt es doblega d’un cantó a l’altre i ell sembla que sigui lluny, amb el cap als núvols. Mayte Alguacil és la darrera a entrar en escena. Porta un vestit senzill, cabells recollits, sabates de taló moderat. Com si defugís el protagonisme, Alguacil comença a cantar i durant dos segons la seva veu no sona perquè ningú s’ha recordat d’obrir el micròfon. Però a poc a poc, lenta impecable, Alguacil engega un Body and Soul. Darrere d’ella i del Pol Prats Quartet, una parella insisteix a fer-se selfies amb copes de cava i Barcelona de fons. La música és més que professional i el repertori és conegut però no és arquetípic: Gone with the wind, Lester leaps in, Do it the hard way. A mesura que les cançons se succeeixen la veu d’Aiguacil guanya caràcter i s’imposa. A estones la seva suavitat em recorda la de Chet Baker, trompetista i cantant ocasional.

IMG_1284

Se m’acut que Mayte Alguacil és Andrea Motis amb deu anys més d’experiències i de nostàlgia acumulades. El contrabaixista Aleix Oliveres té un no sé què que em recorda Antonio Baños, i el pianista té un posat de persona seriosa i tranquil·la. El bateria Jordi Herrero queda amagat darrere del saxofonista, però se’l sent fer anar les escombretes amb traça. A baix el carrer és un forn, però al terrat Güell l’aire transita. Mayte Alguacil para de cantar per advertir-nos: “Això que faré ara… bé, us preguntareu si em paguen igual per fer-ho. Se’n diu scat“. Amb l’scat Alguacil es deixa anar, demostra imaginació i equilibri. d’ella emergeix un to més desenfadat i canalla. Mayte Alguacil té un registre de més de dues octaves, un timbre agut però no estrident i una gran habilitat per imitar els instruments de vent. L’scat és el seu punt més fort, i que consti que no és el cas de totes les cantants de jazz: Billie Holiday no en sabia.

IMG_1262nova

El vespre avança i creix la complicitat entre saxofonista i cantant. Tot i que veu i vent són instruments melòdics, els dos es combinen per sonar de manera harmònica alhora i sense atropellar-se, sense competir pel monopoli del so. Prats i Alguacil més aviat convergeixen. De sobte el pianista Federico Masanti s’embala a fer un solo i demostra un virtuosisme amagat fins ara. El públic l’aplaudeix, hi ha qui fa espetegar els dits com a reacció espontània. El concert és a les acaballes i cada cop més gent se suma a la percussió corporal. Pol Prats deixa anar “Fem veure que marxem i pugem de nou o voleu que passem directes a fer-ne una altra?”, i així comença un final optimista, amb On the sunny side of the street. Mayte Alguacil la gaudeix al màxim, i quan Pol Prats li posa la lletra al davant, ella rebutja el paper amb un cop de mà i un mig somriure. S’aixeca la sessió i se serveixen canapès (deliciosos). És negra nit.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació