La fórmula que dona visibilitat als músics locals, que durant quatre vespres consecutius de juliol han obert sessió a diferents noms internacionals, demostra que el Jazz Festival de l’Estartit ha trobat una manera de fer. El concepte comença a singularitzar un festival de petit format, que any darrere any –acaba de celebrar l’octava edició– dins del bosc de certàmens que utilitzen el jazz més com un reclam, que no pas com una manera de mostrar l’essència d’aquesta música centenària, nascuda a New Orleans, d’una forma ben diferent de com la coneixem actualment. I que ha tingut la fortuna d’assimilar-se –un cop superades les fusions més diverses de les dècades de 1970 i 1980– amb altres músiques de contrades ben llunyanes, com és el nostre cas.

El festival té la fortuna de poder contractar a músics amb talent, que han superat, amb esforç i èxit, una educació reglada, de nivell universitari. Una cosa impensable trenta anys enrere. Va ser grat sentir a la trompetista Alba Careta dir que un dels temes que duu en el seu repertori és la peça que va presentar a examen de l’assignatura de Composició. Si la memòria no falla és “Oceans”, una tune plena de sentiment.

En els tres concerts presenciats s’ha pogut apreciar una línia argumental del festival, com és la presència de veus femenines, com abans ha estat les compareixences de Madeleine Peyroux, Dianne Reeves o Cécile McLorin Salvant –totes tres, actuaran aquesta tardor al Festival Internacional de Jazz de Barcelona–, i enguany ha estat el torn d’Stacy Kern. Però abans que la nord-americana fes el concert de cloenda, les dues vocalistes catalanes, líders de llurs respectius combos, van exhibir allò que han plasmat a les seves gravacions.

Alba Careta i Eva Fernández creen un jazz personal que no impedeix, més enllà de les influències que elles mateixes reconeixen, expressar-se de manera natural mitjançant un llenguatge que senten com a propi. Eva Fernández quan interpreta un clàssic com “My Favorite Things”, de Rodgers i Hammerstein II, no li cal imitar John Coltrane.

Totes dues també són cantants. Careta té una marcada tendència per la poesia. La interpretació d’“Abril 74”, de Lluís Llach, en què es deixa l’ànima, és remarcable. La trompetista bascula el seu repertori a partir del seu segon àlbum “Alades” (2020), on trobem un fraseig intens i, alhora, contingut, en què els seus companys troben espai per expressar-se, com es comprova a “Tell Me also the Sad Part of Story” i “The End of It”, que Careta fa servir per mostrar la seva versatilitat tímbrica i la intensitat emocional, sota l’aixopluc de Roger Santacana, piano; Pau Lligadas, contrabaix, i Josep Cordobés, bateria; i el contrapès de Lucas Martínez, saxo tenor. Un quartet de nota.

Per la seva banda, Fernández diversifica el seu nou cançoner entre el català i el castellà, apostant per temàtiques diverses com l’afecte pel seu gos –“El que més estimo”–, com l’enuig i l’encoleriment d’una relació –“¿Cómo llamar a esto?”–, que esdevé tòxica. La secció rítmica, composta del sempre efectiu David Xirgu, a la bateria, i Juan Pastor, al contrabaix, va sostenir la bastida musical de Fernández, saxo alto, i Josep Munar, a la guitarra elèctrica, director musical del quintet i arranjador. A la conjunció musical no va ser aliè el nou membre del grup, Kevin Díaz Gaverán, al piano, que va executar el seu paper melòdic amb seguretat.

Crea un cert dubte si Fernández com a cantant es projecta des del jazz o si les seves composicions són píndoles pop que busquen recer en el jazz. La intèrpret també crea espais pels seus companys, el seu fraseig al saxo, com la seva veu, resulten més punyents. Fa l’efecte que abandona certes tonalitats suposadament eloqüents en benefici d’endurir la seva proposta. Així doncs, és un pas endavant respecte al seu segon àlbum “Yo pregunto”, (2018). En tots dos casos, sorprèn que les dues instrumentistes, que, a més, participen en altres projectes, no incloguin algun sampler, o loops, ni tampoc lletra recitada. En altres escenes jazzístiques, músics joves sí que incorporen sonoritats que provenen del carrer.

En l’equilibri de la programació es basa l’èxit continuat d’un festival ja no tan petit que, any darrere any, creix en interès i anomenada, dins el circuit de certàmens que treballen per consolidar una marca pròpia.

En definitiva, la sessió de dissabte es va encaminar més cap a una lectura lírica del jazz, en el cas d’Alba Careta, on la paraula de Pere Quart –“Corrandes d’exili”– té un pes específic. I en la sessió de diumenge, l’excomponent de la Sant Andreu Jazz Band, Eva Fernández va exposar una lectura més acadèmica, sense assumir massa riscos, però igualment atractiva, en què el ritme, la melodia i l’harmonia guarden un equilibri equidistant. Amb el padrinatge del trompetista Joan Mar Sauqué, antic estudiant de l’Escola de Música de Torroella de Montgrí, que va actuar divendres, i ho farà en pròximes edicions, el festival s’assegura la viabilitat professional del talent, ja no emergent, sinó contrastat dels joves jazzmen i jazzwomen del país. No oblidem la participació de la saxofonista Irene Reig, un altre jove valor, que va obrir el certamen, dijous passat.       

La doble sessió de diumenge va concloure amb Stacey Kent que es presentava en format de quintet, dirigit pel seu espòs, multiinstrumentista, compositor, arranjador i productor Jim Tomlinson, segons va explicar la mateixa vocalista, que està de gira europea presentant la seva darrera producció “Songs From Other Places” (2021). Fa uns anys la crítica va dir d’ella el següent: “La veu suau i lleugera de Kent és tan persuasiva com sempre, i la interpretació és, per descomptat, impecable”. Passen els anys i algunes coses han canviat. És cert que vocalitza com pocs cantants, homes o dones, dins i fora del jazz. Al costat de Tom Waits, Kent és una deessa de la vocalització. A tocar de Barbra Streisand tindria problemes de potència vocal i a la vora d’Ella Fitzgerald hauria d’anar a classes de swing.

Una de les seves virtuts és que n’és conscient, de tot això. De les seves carències en fa una mena de virtut que satisfà a un públic que l’aplaudeix amb convenciment, però no taral·lareja algunes de les tunes més conegudes que interpreta. Quan canta “Águas de Março” –Les Eaux de Mars”, en francès!–, la malaurada Elis Regina, aquí amb Tom Jobim, ve a la memòria. Diuen que fa lleig comparar. D’acord. El cert és que la cantant brasilera supera Kent de totes totes.

La vocalista de New Jersey dona el millor de si en peces com aquesta, “Breakfast on the Morning Tram”, parada, ballant des de les seves espatlles i acaronant les notes de la manera que estan escrites, sense distanciar-se un mil·límetre. El jazz manlleva del pop, o és a l’inrevés, el concepte d’“easy listening”. Una veu sedosa, meticulosa en la vocalització i la cadència melòdica, apte per qualsevol escenari musical. Zero estridències. Així durant hora i mitja. Aquesta manera monòtona de cantar permet ficar en el mateix sac qualsevol ritme i estil musicals. Als Estats Units hi ha tendència a pensar que a Brasil tot és samba. Tomlinson segueix l’estel de Stan Getz, però en un registre més a prop del sospir que de la samba. A Kent li sobra una professionalitat aclaparadora, no obstant això, manca sang jazzística. El  que passa és que cau en l’“smooth jazz”, subgènere molt conreat per saxofonistes coneguts, que venien piles i més piles de discos als anys vuitanta, però desfornits la majoria, de l’essència del jazz. Kent va tenir la gosadia de cantar “Bésame Mucho”, un bolero multicolor, d’una manera planera, privada de qualsevol emoció. El seu marit, molt pendent del que passava a l’escenari, tenia lligada en curt la secció rítmica, que semblava disposada a donar més, però el clarinetista no semblava disposat a cedir un pam. La proposta és respectable. Així ho va interpretar un públic intergeneracional i divers, local i internacional, que va aplaudir educadament.

Es fa el silenci. La remor de la Mediterrània compassa una melodia agradable, crida l’atenció d’un jazz fugisser que torna a la memòria. Certament, la diversitat ha de prevaler davant un sol estil; per tant, un encert de l’organització. L’extravagància va ser dijous amb l’octogenari músic etíop Mulatu Astatke. En l’equilibri de la programació es basa l’èxit continuat d’un festival ja no tan petit que, any darrere any, creix en interès i anomenada, dins el circuit de certàmens que treballen per consolidar una marca pròpia.

• 

  Crítica

  Torna el Jazz a l’Estartit

  Adrià Vilà i Batista

No oblidem que John Scofield, Dave Holland, Jordi Sabatés, Avishai Cohen, Lluís Vidal, Joshua Redman, Lluc Casares o Gonzalo Rubalcaba són noms que llueixen en la breu, però productiva, història d’aquest festival empordanès. Tampoc és un detall menor la localització dels concerts, que des de 2017, s’ubiquen davant de la roca de la Bleda, fent una aclucada d’ull a les Illes Medes, dins el marc d’una definida coherència territorial entre Torroella de Montgrí, l’Estartit i les illes, en el Passeig del Molinet, una passarel·la marítima, amb una panoràmica privilegiada, on és possible fer un mos o prendre un refrigeri. A l’entrada, un rètol lumínic a peu del passeig avisa. Jazz!!