Dotze boleros i cinquanta discos

Entre les primeres promocions que van sortir de l’ESMUC hi ha la del grup d’amics que l’any 13 va posar en marxa Underpool, “un segell que té l’esperit de fer coses col·lectives,” com declarava a Núvol ara fa uns mesos el saxofonista Sergi Felipe, alma mater del projecte amb el bateria Pep Mula. Underpool té “esperit col·lectiu” i ha apostat des del primer moment per la necessària cultura de base, o de catacumba, tan allunyada de la pompa, la faramalla i la parafernàlia.

Des de baix, han acabat testimoniant l’obra d’una “generació brillant,” en paraules de Carme Canela a la presentació del disc número 50 d’Underpool. L’acte va tenir lloc el divendres 7 de maig al Robadors 23, un dels espais que precisament contribueix a dinamitzar aquesta discogràfica “més que un segell,” segons Pep Mula. Les altres iniciatives en les quals col·labora són: la Carta Blanca de l’Estival d’Igualada, la Marató del Festival de Jazz de Vic, la sèrie numerada amb grups ad hoc —un dels motius pels quals va néixer— i el Basement Jazz Fest del Robadors 23. Cultura de trinxera amb resultats brillants en l’àmbit del jazz i amb mirada àmplia: del jazz “de repertori” al free, passant, òbviament pel denominat jazz contemporani o d’“autor.”

El que Underpool no havia produït mai era un disc del gènere indiscutiblement més sensorial de tots: el bolero. Però després de gairebé 10 anys de trajectòria a contracorrent, i de 49 títols al sarró, calia celebrar la fita amb un gir inesperat —o no. Esto sí se llama querer és el títol del disc, “una fotografia sonora d’una de les escenes musicals més actives de Barcelona,” diuen, “un col·lectiu de músics de diferents generacions i trajectòries que, com si es tractés d’una família i amb generositat, hi han abocat tot el seu talent,” afegeixen. El resultat d’aquesta “fotografia sonora” són 12 parelles inèdites de creadors i una nòmina de 64 músics. És una producció a cavall d’Esplugues de Llobregat, la vila on té el seu estudi Underpool, i les ciutats de L’Havana i Santa Clara, des d’on van intervenir tres cantants de l’underground musical de Cuba, segons Alfred Artigas, productor del disc.

En un vídeo enregistrat a L’Havana, on viu, el també guitarrista Artigas justifica l’elecció del gènere del bolero “per motius personals”, i afegeix: “com en el 100% dels casos.” Però també perquè, “moguts per l’amor” (Artigas), evidencien la voluntat de “seguir editant la música que ens emociona”, declaren, en aquest cas en un comunicat posterior a la presentació. I també en defensa de “l’art com a element imprescindible en temps difícils.” És, conclouen, el “bolero plural” d’un grup d’artistes “que entén la música com una manera de viure.”

La pandèmia i els seus estralls van condicionar d’alguna manera l’elecció del gènere del bolero i també el procés d’enregistrament: es va allargar durant unes quantes setmanes i fins i tot va comptar amb alguna anècdota. Per exemple, la gravació espontània de la darrera peça del disc, un duet a pèl entre la cantant Sílvia Pérez Cruz i el guitarrista Alfred Artigas. Tal com va revelar Felipe, l’encontre es va organitzar a última hora, de forma inesperada, poques hores abans que el guitarrista agafés un vol transoceànic i aprofitant un forat a l’agenda de la cantant.

“El seductor”, amb Pérez Cruz i Artigas, és l’últim tall d’un repertori en el qual destaquen alhora l’elecció de les cançons, les parelles de guàrdia i els arranjaments. “Cada tema podria ser un disc,” va dir Sergi Felipe. Per exemple, “Mi amor fugaz”, de Benny Moré, que canten plegats la pianista Lucía Fumero i el contrabaixista Martín Leiton, a qui descobrim com a notable vocalista.

Hi ha també interpretacions quasi orquestrals, com “Encandenados”, amb la veu del gallec Rubén Fernández, el piano i arranjaments del reusenc Néstor Giménez i la intervenció del multiinstrumentista Jordi Rossy al vibràfon. Una altra cançó enregistrada amb una formació gran és “Que sabes tú”, de Myrta Silva, amb arranjament del Toni Vaquer i veu de la Carme Canela. “Va ser un regal que va arribar en pandèmia”, va explicar la mateixa Canela a la presentació robadorenca. Seguint l’argument de Sergi Felipe, el tàndem Canela-Vaquer podria ser el tast d’un disc sencer amb la mateixa formació. Inclou, a més, un solo del gran Pintxo Villar.

Joan Mar Sauqué és un altre dels grans solistes del disc, en aquest cas en l’encontre entre la cantant i saxofonista Eva Fernánez amb el mestre i pianista Lluís Vidal (“Negrura”), on també trobem a Juan Pablo Balcázar, Fernando Brox i David Xirgu, entre d’altres. De fet, la llista de músics “secundaris” de primeríssima fila és de vertigen: dels citats Rossy, Villar i Sauqué a Marc Ayza, passant per Gabriel Amargant, Marc Cuevas, Irene Reig, Lluc Casares, Dani Pérez, David Mengual, Oriol Roca, Santi Colomer, Pau Lligadas…

Entre les sorpreses del disc, descobrim Mayte Alguacil en un registre allunyat de l’estàndard nord-americà. I se’n surt. Alguacil fa duet amb la pianista revelació de les noves fornades: Esther Quevedo. Juntes interpreten “Te me olvidas”, del mexicà Vicente Garrido. Altres parelles són les de Laia Cagigal (veu) i Javier Galiana (arranjaments) tocant “Alitas rojas”, un bolero que va popularitzar Lucho Gatica; Miquel Casals i Àlex Cassanyes, amb “Cita a las seis”; i la cantant i trombonista Rita Payés, en companyia del guitarrista Jordi Matas, interpretant el bolero que dóna nom al treball.

De músics cubans en trobem de l’escena barcelonina —Yadira Ferrer, fent “Duele” amb el pianista Roger Mas— i de l’illa caribenya: Marbis Manzanet —“Cuando pasas tú” amb Alfred Artigas i el cantant Roly Berrio—, i l’artista Juan Carlos Piñol, també amb Artigas, interpretant “Triste, muy triste”, de Miguel Matamoros. I déu-n’hi-do! Piñol potser no atresora la brillantor tècnica d’altres cantants, però diu tots i cada un dels versos des de les entranyes, amb gran sentiment. Fa honor a aquella distinció de l’enyorat Voss del Trópico entre “vocalistes” i “consonantistes”. Ell, per descomptat, seria “vocalista”.

“Això es fa per amor,” va declarar Sergi Felipe a tall de conclusió durant la presentació al barri del Raval. Amor a la música —i prou— que té lloc dia rere dia en locals de petit format, en segells independents, en condicions sovint draconianes, en tot allò que és als antípodes dels grans esdeveniments culturals de masses. És per això que existeixen segells —o col·lectius— com Underpool.

PS: Aquesta setmana n’hem tingut una de freda i una de calenta. La bona notícia és la reobertura del Jazz Man, en horari pandèmic, després de romandre mesos tancat i barrat. La mala notícia és el tancament definitiu, el 6 de juny, del Honky Tonk Blues Bar. El “temple del blues”, segons Big Mama Montse, abaixa la persiana després de 23 anys. Durant dues dècades ha estat punt de trobada de la comunitat del blues a casa nostra i també un espai de dinamització de la vida cultural i social del barri de Sants. Pel seu petit escenari ha passat el bo i millor del blues comtal i d’altres escenes. En una Barcelona cada cop més farcida de locals impersonals, “lounge” i no sé quantes coses més, és una autèntica pena que desapareguin locals com el Hoky Tonk Blues Bar.