Chick Corea segons l’ESMUC Jazz Project

L’ESMUC Jazz Project, l’ensamble de l’Escola Superior de Música de Catalunya, va presentar, el passat 17 de gener, a la sala 2 de L’Auditori, Univers Chick Corea, la sisena revisió consecutiva de l’obra d’un creador jazzístic. L’obra escollida va ser el disc Children’s Song.

El 1984 Chick Corea va signar una de les seves obres més cèlebres, Children’s Songs, una mena de suite formada per vint peces numerades, algunes de molt curta durada, en les quals mirava d’exposar un retrat general, genèric, sobre la infantesa. A piano sol, tret d’un “Addendum” final, el músic de Massachussets evocava, tal vegada des de la mirada pròpia d’un adult, diferents categories associades al món de les criatures: de la innocència a la por, passant per l’alegria, la tendresa, el misteri, la senzillesa, la melangia i, fins i tot, el pas del temps. Música composta a base de passatges gairebé fugaços; juganera, lírica, preciosista i contrastant.

El Mikrokosmos de Béla Bartók va ser, segons sembla, una de les obres que van inspirar a Chick Corea a l’hora d’escriure els talls de Children’s Song. A cavall de la música clàssica i el jazz dit contemporani va signar Chick Corea una obra als antípodes de la, si més no, discutible etapa “elektric” que encetaria un parell d’anys més tard.

També és a mig camí entre la clàssica i el jazz la formació de l’ESMUC Jazz Project, amb estudiants i exalumnes —alumnus, en argot universitari— d’ambdós departaments. És, doncs, una experiència “transversal”, en paraules d’un dels seus directors, el també pianista Francesc Capella, insòlita fins fa poc temps en l’àmbit acadèmic a casa nostra i que ultrapassa totes les cotilles, classificacions i, inclús, possibles prevencions a l’hora de formar a les futures generacions de creadors de la música a casa nostra.

Amb un plantejament obert, agosarat i explorador, l’ESMUC Jazz Project va triar per segon any consecutiu una obra que, en la seva gènesi, no va ser mai concebuda per ser interpretada per a orquestra. Però el repte va valdre la pena. En primer lloc, perquè va ser una oportunitat per refermar, una vegada més, l’excel·lència i, sobretot, la personalitat dels cinc professors que van exercir la direcció coral de l’orquestra: el ja citat Capella, Joan Díaz, Lluís Vidal, Joan Sanmartí i Joan Monné. En segon lloc, per descobrir l’extraordinari saber fer dels joves talents del nostre paisanatge musical: els quasi llicenciats que arriben i els novíssims alumnus que ja han arribat.

Cadenciosa, florida i bella va ser la tanda de composicions que van interpretar l’ESMUC Jazz Project sota la direcció de Francesc Capella —les cançons 1 a la 4—, lligades sense pausa en una peça llarga. Díaz —cançons 5 a 8— va posar l’accent, en determinats fragments, en la pulsació rítmica, mentre que Lluís Vidal —peces 9 a 12—, un dels que va presentar una revisió més sorprenent, es va centrar en el caràcter juganer de l’obra, introduint una mena de marxa, a l’inici i el final de la seva intervenció, amb bombo d’orquestra i plateret inclòs. Per la seva banda, Sanmartí va potenciar el tarannà més evocatiu, més digressiu de la peça, com també Joan Monné —17 a 20— que va prendre el relleu de Sanmartí amb un medley bastit des del contrast entre seccions, un més que digne final de la sessió.

Més enllà del mèrit d’adaptar les molt intimistes Children’s Songs al format híbrid d’ensemble de clàssica i orquestra de jazz, una tasca segurament titànica, els professors-directors de l’ESMUC van concedir fragments breus de lluïment a alguns dels intèrprets de la formació. Així, per exemple, vam poder escoltar solos del trompetista Joan Mar Sauqué, del bateria Arnau Julià, del saxofonista Dylan Chandler —una extraordinària revelació— o, cap a les acaballes del concert, del pianista Toni Mora, el músic que, segons com, tenia una responsabilitat afegida i que, quan va caldre, va saber recrear amb mestria l’estil filós del pianista Corea. Però la que va gaudir de més oportunitats —merescudes— per exhibir el seu talent com a solista va ser la saxofonista Irene Reig, requerida en diversos fragments de l’obra.

La figura de Chick Corea no acostuma a ser el sant de la devoció de molts crítics i seguidors de l’escena del jazz, que el consideren un artista concessiu, autor d’una obra a vegades mel·líflua, més dirigida als qui no els agrada el jazz que als aficionats de debò… I, fins a cert punt, tenen raó. Per exemple, quan en la seva etapa més fussion va practicar el virtuosisme acrobàtic en lloc de l’exquisidesa, amb un seguit de títols certament indigeribles. Tanmateix, no deixa de ser injust entestar-se a condemnar-lo a l’ostracisme pel broc gros. El pianista de Massachussets té també una obra extraordinària, com a exponent de la molt selecta discogràfica ECM o com a sideman de Miles Davis, per posar només dos exemples. O com a autor d’obres de la categoria de Children’s Songs, mostra fefaent del seu caràcter “polifacètic i prolífic”, segons Francesc Capella, i que l’ESMUC Jazz Project es va encarregar de dignificar amb Univers Chick Corea.